Cantabria (VI)

Una dita càntabra resa que "les ferides que es fan fora del mar es curen al mar", és més el Luisma, el Toni, el Tista m'ho recomanen, així que aquest matí a primera hora amb el Tista ens apropem a la Canalona, una piscina natural que la marea alta s'encarrega d'omplir, tot i que l'aigua freda i jo no som amics teòricament només he de ficar-m'hi de cintura avall...

Trobem unes roques on ens recolzem, tinc les dues cames sota l'aigua i la cosa comença a picar, cada vegada més, però ara mateix no és el que més em preocupa, la marea comença a pujar i la sensació de l'aigua gelada pujant-me panxa amunt és bastant pitjor, em sembla que ja se m'ha curat la cama....

Arribem a casa i el Tista em fa les cures i em tapa la ferida. Seguim el ritual de l'esmorzar mentres anem divagant sobre el que podem fer avui. El planing inicial era fer el puerto del Escudo, prop de l'embalse del Ebro i passar la tarda a Santander. El dia està mig ennuvolat i de bici en vem tenir prou ahir, per unanimitat decidim anar a fer el camí que ens te el cor robat.

Arribem a Urdon als 45', el dia serà una contrarrellotge, pujar a Tresviso, baixar, anar fins la Hermida, fer la ferrada per la variant dels ponts, baixar i anar a fer turisme a Santander.....

Aparquem el cotxe a l'altre costat de la carretera davant d'unes edificacions, creuem la carretera i un rètol informatiu ens explica el recorregut, el temps i la història del camí.

Inicialment concebut per al transport del mineral de zinc extret de les mines de prop de Tresviso, de la zona de los invernales de Prias, aquest era baixat primer pel camí i posteriorment, degut a una prohibició, mitjançant un cable mogut per bous que el deixava prop de Urdon on acabava el seu recorregut sobre unes barques riu avall a Unquera. L'accés a Tresviso desde Cantàbria per carretera asfaltada no existeix, l'únic accés asfaltat és desde Asturias fet que li dona una certa relevància al camí. El tret més característic és el seu traçat, planer a l'inici tot resseguint la vall del riu Urdon

fins que superat el tercer pont comença a superar desnivell dibuixant a la muntanya unes necesàries ziga zagues

a mesura que anem pujant, tot i que les espectatives eran molt elevades, en cap moment ens defrauda, al contrari. No puc obviar la comparació del traçat del camí, buscant la màxima integració amb la muntanya en tot moment, amb el traçat del Passo di Stelvio, obres d'enginyeria espectaculars, salvant les distàncies, és clar.

arribem a los invernales de Prias, només queda superar el vessant herbat i tindrem a la vista Tresviso

Arribem a Tresviso una hora i mitja després, aquest tram per camí adoquinat

Tresviso és famós pels seus formatges, el seu formatge blau, el picón de Tresviso, i que naturalment no marxarem del poble sense tastar-lo. Amb uns 80 habitants i un tamany més aviat petit no ens costa trobar el bar del poble on molt amablement ens fan l'entrepà, "de jamón y queso, pero queso de aquí eh!"
Mentres ens preparen els entrepans anem fent el tafaner amb les fotos i els escrits penjats de les parets del local, ens crida especialment l'atenció una que diu que el dia de reis, aquests pujen els regals als nens desde Urdón fins a Tresviso, a peu naturalment, per la senda en qüestió, sort que el poble és petit....
Hem vist una zona de picnic propera al bar amb una font on anirem a "dinar" tranquilament l'entrepà, i sort de la font perquè aquest formatge és fort de pebrots i el gruix que hi ha ficat és considerable. És queixalada a l'entrapà i glopada important d'aigua i així fins al final, de ben segur que a l'hivern no deuen passar gens de fred.
Ara toca baixar, amb l'entrepà encara fent furor a l'estómac, intentem baixar trotant-corrent...

El camí és tant espectacular baixant com pujant ( veure video ) i en poc més de 45 minuts tornem a ser al cotxe encara amb regust de picon de Tresviso a la boca.

Com si es tractés d'un raid no perdem ni un segon i conduim fins la Hermida, aparquem i sortim disparats, passant per davant de la caseta d'informació, tancada, ja amb el camí après.

fins que arribem al trencall dels ponts

primer pont un nepal.lí per anar escalfant

I la joia de la corona un tibetà de 95 metres

La resta un impàs per arribar al camí de baixada marcat amb fites de pedres

que ens porta fins a la carretera de la Hermida a Bejes, una altra vegada, dos quilòmetres per asfalt. A la Hermida agafem el camí del riu que ens porta fins el cotxe, ens canviem ràpid i ràpid sortim direcció a Santander on ens espera el Toni, la Carol, la Laia, el Luisma i la Marta.

Entrem a Santander pel Sardinero amb les últimes llums del dia i la ciutat ens regala un passeig marítim il.luminat, ple de gent. Ens hi quedem a sopar, un local molt autèntic, la conveniente, sopem vorejats d'un decorat que altre temps va ser bodega de vins amb una escala de cargol que porta a una plataforma elevada on un pianista anònim s'encarrega de ficar la música de fons.