Quina millor excusa que "La alta ruta de los Perdidos" per retrovar-nos l'Edu, en Marcos i jo, tres amics de la universitat, per fer una de les coses que més ens agrada, muntanya, muntanya en estat pur.
Tot es va començar a coure uns mesos abans, cap el mes de Maig quan en varem començar a parlar i a perfilar el traçat de la ruta que comparteix força amb el recorregut de la Alta ruta de los Perdidos però que acabarem adaptant al nostre gust. Tot i que l'artífex d'aquesta adaptació de la ruta ha sigut l'Edu, tots aquests mesos de preparació, de mirar mapes, d'entrenament, han sigut part indirecta de la ruta però necessària i enriquidora. Com deia en Punset, "la felicitat està a la sala d'espera de la felicitat".
Amb la mateixa antelació que varem començar a parlar-ne varem haver de reservar pernoctes i àpats als refugis. Bujaruelo, Bayssellance, Les Granges de Holle i Góriz, que tot i fer la travessa a principis de Setembre les places a mitjans de Juny ja s'havien exhaurit i hi havia llista d'espera.
El plantejament que faig per aquesta travessa de quatre dies és el portar el mínim pes possible. Així doncs agafo la motxilla Salomon de 12l. un plumes, forro polar, paravent, dues samarretes curtes, dos parells de mitjons, compeed, crema protectora de peus, guants, gorro, camals, grampons per a vambes i pals per caminar.Per menjar decideixo portar barretes i beguda energètica durant la travessa i beguda de recuperació una vegada arribem al refugi. Amb tot això preparat ja només queda anar al punt de trobada.
Divendres 6 de Setembre. Punt de trobada l'aparcament de davant els Mossos d'esquadra de Cervera on deixem un cotxe i a partir d'aquest punt sortim tots tres amb un sol cotxe direcció Torla-Bujaruelo passant per Sabiñánigo. En poc menys de tres hores arribem a Torla i vint minuts més tard arribem al refugi de Bujaruelo moments abans de l'hora de sopar, les 20h. Fem el check-in i ens entaulem... i com no podia ser d'altre manera els refugis aragonesos no ens defrauden, quantitat i bon menjar.
Poc després del sopar pugem a l'habitació compartida i a les 22h s'apaguen les llums dels frontals.
A les 22h30 pugen els últims despistats a l'habitació ...
A les 5h del matí es lleva una noia que va al bany ( situat a la mateixa habitació) i de camí al mateix trabuca amb la motxilla i fa un xivarri terrible....
A les 6:15 ara si, sona el despertador.....
Dissabte 7 de Setembre. El despertador per fi sona a les 6:15', tenim temps per vestir-nos i baixar a esmorzar a les 6:30 ( aquesta serà la rutina dels propers quatre dies). L'esmorzar a base de pa torrat, confitura, mantega, llet, cacau en pols, algun suc, cafè i un pa de pessic que dura el temps que triga a desfer-se la petita cua que es forma ( també aquest serà l'esmorzar estàndard de tots els refugis) i que ens omple la panxa el suficient per a començar la jornada.
Sortim d'hora del refugi de Bujaruelo, creuem el pont i comencem a remuntar la vall d'Ara pel GR-11. És una vall amb poca pendent al principi i que a mesura que anem guanyant alçada comença també a guanyar pendent. Això ens permet pujar xerrant i posar-nos al dia de les nostres vides, que des de l'última vegada que varem coincidir ha canviat i força.
Entre conversa i conversa, prop del refugi/cabana de Labaza, se'ns apareix el massís del Vignemale, amb la impressionant "Marmolera" que dibuixa el vessant Sud entre el Pic Central i el Montferrat.
Poc després s'entreveu la ruta del corredor de la Moskowa que desemboca al Coll de Lady Lyster (primera dona i primer ascens "oficial" documentat al Vignemale el ja llunyà 1838. Quatre dies després pujava el príncep de la Moskowa. Avui dia el corredor i el coll fan honor a aquests dos pioners)
Passada la Choza de los Batanes deixem el GR-11 per continuar per la dreta, direcció Nord, tot pujant ara ja amb més pendent, direcció al Puerto de los Mulos. A mesura que ens hi apropem veiem a la nostra esquerra un camí que flanqueja a mig vessant, l'HRP, que es dirigeix cap al Coll d'Aratille.
Arribem al puerto de los Mulos i es comença a entreveure la cara nord del Vignemale.
Des d'aquí el descens fins a l'impressionant planell de les Oulettes de Gaube és ràpid. Curtes llaçades ens hi apropen.
El "refugi" Meillon, la Nord del Vignemale, el glaciar de les Oulettes, el Couloir de Gaube, el conjunt se'ns presenta superb, impressiona i atrapa la mirada de tots tres, i de la càmera dels nostres telèfons. Anem cap al refugi de les Oulettes de Gaube i no deixem passar l'oportunitat de seure i mentre mengem quelcom per encarar l'última pujada del dia, embadalim mirant la imatge que tenim davant i que tindrem gravada a la memòria durant molt de temps.
El sol escalfa i a la terrassa del refugi s'està de conya però toca encarar l'última pujada del dia, inicialment fins la Hourquette d'Ossoue però ens engresquem i acabem pujant fins el Petit Vignemale.
La pujada remunta el vessant Oest del Pic d'Aratille, passant per la Fontaine du Centenaire ( aquesta ubicació va ser la primera proposta per construir-hi l'actual refugi de Baysellance)
Arribem a la Hourquette, la meteo acompanya i hi ha ganes de fer el primer tres mil. Amb aquestes condicions és una pujada senzilla i sense complicacions que es puja a peu.
Des del cim les vistes son espectaculars. L'aresta fins la punta Chausenque no es veu fàcil des d'aquí, la part més difícil però és el descens fins el Col des Glaciers. Aquesta precisament va ser la ruta escollida el 30 de Juny de 1822 per conquerir la Punta Chausenque....
Del cim del Petit Vignemale veiem el següent destí, als nostres peus el refugi de Baysellance, final de la primera etapa.
Fa estona que hem entrat en els dominis del Comte Russell. Uns dominis dels que en va tenir una concessió de 99 anys al mòdic preu d'un franc anual a comptar a partir del Gener de 1889.
Arribem a Baysellance, refugi construit finalment en el vessant de Gavarnie, seguint els mateixos criteris constructius que el de Tucarroya i amb el vist-i-plau del propietari de la muntanya, en Russell, va estar enllestit l'Octubre de 1899 i es va inaugurar l'Agost de l'any següent.
Aprofitem els últims rajos de sol en l'exterior del refugi i quan comença a fer fred i a arribar grups de gent decidim entrar i fer el check-in. No recordo haver respost a tantes preguntes per a poder dormir en un refugi, que si portem grampons, piolet, casc, cordes, mapa, gps.....
No teniem masses esperances en els àpats als refugis francesos però ens van sorprendre positivament. Una sopa/caldo de primer plat on hi havia suficient quantitat per a poder repetir una, dues, tres vegades.... Un segon plat de tall on també es podia repetir una, dues o tres vegades... una tapa de formatges de la zona, i uns deliciosos postres. I si, vem repetir tres vegades de cada plat menys dels postres que no es podia....
Si a les 19h es sopa ( el primer torn ) a les 21-22 anem a dormir, demà pujarem a la nineta dels ulls del Comte Russell, qui va pujar-hi 33 vegades i va establir-s'hi durant llargues temporades.
Seguir llegint »
Tot es va començar a coure uns mesos abans, cap el mes de Maig quan en varem començar a parlar i a perfilar el traçat de la ruta que comparteix força amb el recorregut de la Alta ruta de los Perdidos però que acabarem adaptant al nostre gust. Tot i que l'artífex d'aquesta adaptació de la ruta ha sigut l'Edu, tots aquests mesos de preparació, de mirar mapes, d'entrenament, han sigut part indirecta de la ruta però necessària i enriquidora. Com deia en Punset, "la felicitat està a la sala d'espera de la felicitat".
Amb la mateixa antelació que varem començar a parlar-ne varem haver de reservar pernoctes i àpats als refugis. Bujaruelo, Bayssellance, Les Granges de Holle i Góriz, que tot i fer la travessa a principis de Setembre les places a mitjans de Juny ja s'havien exhaurit i hi havia llista d'espera.
El plantejament que faig per aquesta travessa de quatre dies és el portar el mínim pes possible. Així doncs agafo la motxilla Salomon de 12l. un plumes, forro polar, paravent, dues samarretes curtes, dos parells de mitjons, compeed, crema protectora de peus, guants, gorro, camals, grampons per a vambes i pals per caminar.Per menjar decideixo portar barretes i beguda energètica durant la travessa i beguda de recuperació una vegada arribem al refugi. Amb tot això preparat ja només queda anar al punt de trobada.
Divendres 6 de Setembre. Punt de trobada l'aparcament de davant els Mossos d'esquadra de Cervera on deixem un cotxe i a partir d'aquest punt sortim tots tres amb un sol cotxe direcció Torla-Bujaruelo passant per Sabiñánigo. En poc menys de tres hores arribem a Torla i vint minuts més tard arribem al refugi de Bujaruelo moments abans de l'hora de sopar, les 20h. Fem el check-in i ens entaulem... i com no podia ser d'altre manera els refugis aragonesos no ens defrauden, quantitat i bon menjar.
Poc després del sopar pugem a l'habitació compartida i a les 22h s'apaguen les llums dels frontals.
A les 22h30 pugen els últims despistats a l'habitació ...
A les 5h del matí es lleva una noia que va al bany ( situat a la mateixa habitació) i de camí al mateix trabuca amb la motxilla i fa un xivarri terrible....
A les 6:15 ara si, sona el despertador.....
Dissabte 7 de Setembre. El despertador per fi sona a les 6:15', tenim temps per vestir-nos i baixar a esmorzar a les 6:30 ( aquesta serà la rutina dels propers quatre dies). L'esmorzar a base de pa torrat, confitura, mantega, llet, cacau en pols, algun suc, cafè i un pa de pessic que dura el temps que triga a desfer-se la petita cua que es forma ( també aquest serà l'esmorzar estàndard de tots els refugis) i que ens omple la panxa el suficient per a començar la jornada.
Sortim d'hora del refugi de Bujaruelo, creuem el pont i comencem a remuntar la vall d'Ara pel GR-11. És una vall amb poca pendent al principi i que a mesura que anem guanyant alçada comença també a guanyar pendent. Això ens permet pujar xerrant i posar-nos al dia de les nostres vides, que des de l'última vegada que varem coincidir ha canviat i força.
Entre conversa i conversa, prop del refugi/cabana de Labaza, se'ns apareix el massís del Vignemale, amb la impressionant "Marmolera" que dibuixa el vessant Sud entre el Pic Central i el Montferrat.
Poc després s'entreveu la ruta del corredor de la Moskowa que desemboca al Coll de Lady Lyster (primera dona i primer ascens "oficial" documentat al Vignemale el ja llunyà 1838. Quatre dies després pujava el príncep de la Moskowa. Avui dia el corredor i el coll fan honor a aquests dos pioners)
Passada la Choza de los Batanes deixem el GR-11 per continuar per la dreta, direcció Nord, tot pujant ara ja amb més pendent, direcció al Puerto de los Mulos. A mesura que ens hi apropem veiem a la nostra esquerra un camí que flanqueja a mig vessant, l'HRP, que es dirigeix cap al Coll d'Aratille.
Arribem al puerto de los Mulos i es comença a entreveure la cara nord del Vignemale.
Des d'aquí el descens fins a l'impressionant planell de les Oulettes de Gaube és ràpid. Curtes llaçades ens hi apropen.
El "refugi" Meillon, la Nord del Vignemale, el glaciar de les Oulettes, el Couloir de Gaube, el conjunt se'ns presenta superb, impressiona i atrapa la mirada de tots tres, i de la càmera dels nostres telèfons. Anem cap al refugi de les Oulettes de Gaube i no deixem passar l'oportunitat de seure i mentre mengem quelcom per encarar l'última pujada del dia, embadalim mirant la imatge que tenim davant i que tindrem gravada a la memòria durant molt de temps.
El sol escalfa i a la terrassa del refugi s'està de conya però toca encarar l'última pujada del dia, inicialment fins la Hourquette d'Ossoue però ens engresquem i acabem pujant fins el Petit Vignemale.
La pujada remunta el vessant Oest del Pic d'Aratille, passant per la Fontaine du Centenaire ( aquesta ubicació va ser la primera proposta per construir-hi l'actual refugi de Baysellance)
Arribem a la Hourquette, la meteo acompanya i hi ha ganes de fer el primer tres mil. Amb aquestes condicions és una pujada senzilla i sense complicacions que es puja a peu.
Des del cim les vistes son espectaculars. L'aresta fins la punta Chausenque no es veu fàcil des d'aquí, la part més difícil però és el descens fins el Col des Glaciers. Aquesta precisament va ser la ruta escollida el 30 de Juny de 1822 per conquerir la Punta Chausenque....
Del cim del Petit Vignemale veiem el següent destí, als nostres peus el refugi de Baysellance, final de la primera etapa.
Fa estona que hem entrat en els dominis del Comte Russell. Uns dominis dels que en va tenir una concessió de 99 anys al mòdic preu d'un franc anual a comptar a partir del Gener de 1889.
Arribem a Baysellance, refugi construit finalment en el vessant de Gavarnie, seguint els mateixos criteris constructius que el de Tucarroya i amb el vist-i-plau del propietari de la muntanya, en Russell, va estar enllestit l'Octubre de 1899 i es va inaugurar l'Agost de l'any següent.
Aprofitem els últims rajos de sol en l'exterior del refugi i quan comença a fer fred i a arribar grups de gent decidim entrar i fer el check-in. No recordo haver respost a tantes preguntes per a poder dormir en un refugi, que si portem grampons, piolet, casc, cordes, mapa, gps.....
No teniem masses esperances en els àpats als refugis francesos però ens van sorprendre positivament. Una sopa/caldo de primer plat on hi havia suficient quantitat per a poder repetir una, dues, tres vegades.... Un segon plat de tall on també es podia repetir una, dues o tres vegades... una tapa de formatges de la zona, i uns deliciosos postres. I si, vem repetir tres vegades de cada plat menys dels postres que no es podia....
Si a les 19h es sopa ( el primer torn ) a les 21-22 anem a dormir, demà pujarem a la nineta dels ulls del Comte Russell, qui va pujar-hi 33 vegades i va establir-s'hi durant llargues temporades.
