Canigo per Cortalet

Després del Pedraforca hem agafat embranzida, no hi ha res que ens pari, així que fiquem romb al Canigó, una altra muntanya màgica per a Catalunya! Estem gaudint d'una finestra de bon temps, cosa estranya a l'època en què estem i ho aprofitem, tot i que la setmana passada una tongada de plujes va deixar neu a les cotes més altes no ho dubtem, ens queda pocs caps de setmana abans que el temps empitjori. Sortim de Puigcerdà a quarts de 10 del matí direcció cap a Prades, deixem la carretera principal tot sortint en una de les moltes rotondes que tenen a França direcció a Villerach. Ens trobem aquí amb la meva germana i el meu cunyat, com al Pedraforca serem els quatre + 1, avui ens acompanya la Greta. Abans però ens espera una llarga pujada amb cotxe per la interminable pista forestal, sovintejant el mal estat, que ens ha de portar fins l'aparcament del refugi de Cortalet, han sigut quasi dues hores. La pujada al Canigó per Cortalet no te gaires complicacions ni dificultats, l'itinerari transcórre en la seva totalitat per un corriol, a voltes més pendent a voltes més suau. Sortim del refugi i ens trobem un estany que el voregem per la seva riba nord, i ja enganxem el corriol que juntament amb les fites ens portarán fins el cim.

A mesura que anem pujant la boira va i be junt amb ràfegues de vent per sort no massa fortes però si fredes que ens obliga a abrigar-nos. Estem arribant al peu de la piràmide que forma el Canigó desde aquí on som, coberta d'una fina capa de neu, ens obliga a esforçar-nos no tant de pujada com de baixada. Últims metres i haurem assolit el nostre objectiu.

Ja al cim pocs minuts per disfrutar de les minses vistes que ens roba la boira i el vent respecte la calor, així que desfem el camí fet

Seguir llegint »

Pedraforca pel verdet

Muntanya màgica com poques, el Pedraforca és lloc d'encontre d'escaladors, de muntanyencs, de turistes..... i avui de la meva family. L'obejctiu és clar, pujar al Pollegó superior desde el coll de verdet amb la meva mare, germana i cunyat i fer el descens per la descarnada tartera. El dia comença clar, ni un núvol que ens lliuri de la intensa llum del sol, estem a la tardor però per les temperatures que esta fent no corresponen, aprofitem-ho doncs. Son les 9h15 i comencem a caminar des del mirador de Gresolet, sobre nostre la desafiant mole de pedra de la que forma part el Pollegó superior.

Pugem uns metres per la pista i agafem el trencall cap al Lluis Estasen, aquí comença el corriol que ens portarà al coll del verdet. Anem preparats per l'ocasió amb barretes energètiques, beguda isotònica i per si de cas algun gel.

Comencem xino xano, l'excursió serà llarga així que no podem abusar del ritme. L'inici transcórrer per bosc, tot vorejant la cara nord, a estones encara lluny es deixa veure el primer objectiu, el coll de verdet. El corriol es comença a empinar i fiquem la directa cap al coll

Primer objectiu aconseguit, parem a recuperar forces i a disfrutar de les vistes A partir d'aquí comença la part més aèrea i escarpada de la pujada. La dificultat però és progressiva, va en augment.

El primer ressalt, encaixonat, ens permet progressar per roca bastant polida i en poca estona arribem a un primer cim desde on ja veiem el Pollegó A partir d'aquí una succesió de pujades y baixades per roca amb dificultat variable ( màxim II ) ens va apropant al cim, ja quasi és nostre.

Anem seguint les marques groges, veiem el cim, està ple de gent, una última grimpada ens hi porta, ja hi som!

La primera part ja la tenim, no cantem victòria, encara hem de baixar i el descens no és precissament fàcil...

La tartera degut al pas de tanta gent està molt descarnada, no hi ha suficient gruix de pedres com perquè la baixada sigui fàcil, ans al contrari, es fa força incòmode baixar, acumulant relliscada rera relliscada però aconseguim l'objectiu després de 9h. Ara si que ho podem celebrar. Felicitats a tota la family, no puc sino estar-ne molt orgullós.

Seguir llegint »

Selva de Irati

Després de devorar dues pizzes familiars y dues de mitjanes fiquem romb cap a l'alberg Mendilatz al costat d'Orbaiceta, en dues horetes hi arribem, de nit però. El gps ens juga una mala passada i ens porta a una casa rural d'Orbaiceta on una amable senyora ens explica com arribar a Mendilatz després però d'explicar-nos les ventatges del seu establiment sota les cares de pocs amics dels quatre. Per fi arribem, l'entorn deu ser espectacular, demà el veurem. Entrem a recepció i ens adrecen cap a l'edifici anex on tenim les habitacions, dues de dobles. És el típic edifici amb façanes blanques, dintells de fusta i sostre a dues aigues de teula taronja.

Passem bona nit, el cansament que arrosseguem ens permet descansar i començar el dia amb forces i ganes, que falta ens faran perquè està plovent. Tenim reservat l'esmorçar, és buffet però no està a l'alçada del de Tudela, quatre torrades amb confitura, una mica de fruita i un pa de pessic que estava en el punt de mira de tots els començals. Iniciem però la ruta amb la panxa plena direcció cap a Irati per davant quasi 70 quilòmetres i més de 1500m de desnivell Primera part del recorregut per pista que va resseguint el contorn de la presa de Irabia sense massa desnivell, el ritme és maco i no triguem a arribar a les cases de Irati on recordem amb cert aire de nostàlgia aquella dura travessa dels Pirineus del 97 i tot seguint les nostres passes però en sentit contrari continuem el recorregut ara però per asfalt.

després del tram d'asfalt tornem a pedalar per pista que ens portarà a l'estació d'esquí d'Abod, a tocar de la carretera que puja a Larrau desde Isaba.

A partir d'aquí comença el tram més espectacular, tot resseguint la carena de la serra d'Abodi, un continu puja-baixa, perfecte trencacames que compensa amb les espectaculars vistes a la vall, quan el fort vent obre alguna clariana entre la densa boira.

Seguir llegint »