Puipedrós desde la Feixa-estany de Malniu

Arrossego d'ahir unes agulletes a les cames com feia temps, degudes en gran part al descens corrents del Puigmal, però com diu un amic, agulletes + agulletes =  cero...

Son dos quarts de sis de la tarda, la poca feina i la inactivitat del moment em consumeixen, hi he de ficar remei, si em dono pressa tinc temps de fer un puja-baixa ràpid al Puigpedrós.

Arribo a Fontanera i agafo la pista, al pobre golf  li esperen uns quilòmetres de patiment que traduits en temps son uns vint minuts, fins que arribo a la planície de la Feixa on aparco el cotxe, són tres quarts i cinc de set.

Segueixo el sender 120-119 que em portarà fins l'estany de Malniu en deu minuts, un racó ple de llegenda on les goges feien de les seves per la nit de Sant Joan, avui els últims raigs de sol perfilen la silueta de les tranquiles aigues del llac. El vorejo tot seguint la direcció de la línia de piquets de terme municipal, em deixo guiar per una succesió de fites que em porten a vorejar el pic del Castell dels Lladres en una pujada directa, plena de nerets florits, la visita d'alguna marmota cridanera i d'alguna euga despistada.

Arribo al coll que separa el cim del Castell dels Lladres del Clot de Malniu, per davant tinc un pujada força dreta i desfeta que em porta fins al Pla de Campcardós des d'on ja veig el cim, no estic sol, un ramat d'uns 20 isards em donen la benvinguda!

L'intens vent no em deixa gaudir massa temps del cim, miro al Nord i a l'ataronjat horitzó hi veig el llunyà  Aneto, la Pica i els cims propers d'Andorra, al Sud la vall de la Cerdanya, la meva terra.

El descens pel mateix camí de pujada, avui però sense córrer, perquè l'equació agulletes+agulletes = 0 no me l'acabo de creure. Excursió de dues horetes de cotxe a cotxe.

Seguir llegint »

Puigmal - Petit Pic del Segre

El dia s'ha llevat calorós, una xafogor horrible fa que qualsevol activitat es faci pesada. Al Puigmal però no hi deu fer tanta calor, ho vaig a comprovar.

Després de tants mesos de bicicleta de manera ininterropuda em feia falta un canvi, ja amb els objectius complerts, vull disfrutar d'allò que tant m'omple i que em serveix per desconectar, la muntanya.

Tres son les pretendents,  Puigpedrós, Carlit i Puigmal. El Puigpedrós és el primer que m'ha vingut al cap, la pista d'accés desde Guils però, m'ho ha fet repensar. Podria anar al Carlit...sinó fos tan lluny i disposés de més temps. Només m'en queda un, el Puigmal.

Aparco el cotxe al costat de la barrera, un centenar de metres més amunt del parking superior de l'estació d'esquí. No estic sol, una desena de cotxes han arribat abans, alguns de francesos d'altres catalans.

Agafo la motxilla, el mòbil i els bastons i em fico en marxa per la pista asfaltada. Arribo a la caseta de l'aigua i avanço a un grup de jubilats francesos que a mesura que pugen van estudiant les flors que hi van trobant.

A mesura que vaig pujant les primeres gotes de suor em van embolcallant la cara com si fós un tel, només trencat per les ulleres que em protegeixen els ulls del sol i la suor. Les primeres rampes una vegada deixo el trencall cap al Puigmal de Llo són molt dretes i tot seguint el camí en ziga zagues vaig guanyant el desnivell que em separa del cim. L'esmorzar no ha estat el més indicat ni "disciplinat", un bol de beguda de soja amb colacao i cereals de xocolata reblerts de xocolat fundent han fet la funció... i ara em toca suar-los, o més ben dit seran ells els que em faran suar a mi!

Vaig pujant amb agilitat, tota la que em permet el primer dia de muntanya després de vuit mesos de bicicleta. Pujada, pseudo pla, pujada.... aquesta és la tònica general. Davant meu veig el cim, última apretada i arribo al cim, el peu de formigó del vèrtex geodèsic em serveix de banc, formo part de la silueta de la muntanya completada amb la creu gran, la creu petita i l'estelada, a més de dues parelles que fan petar la xerrada en un racó amb vistes al Cadí.
Em prenc el meu temps per respirar, la pujada ha sigut intensa i encara esbufego, han estat 45 minuts. La profunditat de visió es veu limitada per la calitxa, tot i això s'intueixen els cims desde el Puigpedrós fins el Pic Peric, m'hi detenc una estona en contemplar-los, el just per agafar forces i l'aire que em falta.
Faig el tafaner tot escoltant la conversa dels meus veins i me n'adono que al meu costat hi ha una caixa metàlica, d'aquelles on la gent hi deixa quelcom escrit, la tentació em pot.

Dos papers escrits, un de plastificat amb un poema per una cara i per l'altra una dedicatòria a una noia desapareguda, una història trista, l'altre escrit a ma, per una de les cares la història d'un home que rememora  l'ascens al Puigmal després de 40anys de la seva primera vegada, per l'altre una frase curta però no menys representativa: "T'estimo Ramón 17-6-2012 Gemma". Un lloc perfecte per declarar l'amor per l'altre, llàstima que entre el paper i el pas del temps només hi ha un guanyador.

Després de la foto de rigor i de la meva dosis de romanticisme, decideixo apropar-me al Petit Pic del Segre, seguint la carena a pas lleuger. Avui no em creuaré amb cap isard, ni amb cap altre animal, l'únic en estat salvatge soc jo, o això deu pensar el meu genoll esquerra quan nota els impactes contra el terra.
Arribo al coll i em llenço per la pala, tan diferent a l'hivern, plena de roques que vaig esquivant. En un tres i no res arribo al torrent i el vaig resseguint, ara em toca esquivar el grupet de jubilats que no es perden detall de la flora de l'indret, fins i tot en prenen nota. Em pregunto que faré jo a la seva edat però poca estona roman el pensament al meu cap, m'estic enventant!

Torno a la calma quan trepitjo l'asfalt, tot caminant, que en cinc minuts em portarà al cotxe.

Seguir llegint »

Ferrada Roques de l'Empalomar

Semblava extrany que una comarca com el Berguedà amb tanta roca no tingués cap via ferrada, aquesta té l'honor de ser la primera.

És una ferrada curta però maca, amb algún pas desplomat, no molt dur, i amb un impresionant pont a mitja via :)

Hi accedim des de la carretera que surt de Vallcebre fins el famós coll de Pradell, famós en el mon ciclista per la duríssima rampa del 24%. Arribem al restaurant Cal Borni i als 100m a l'esquerra apareix un aparcament amb el rètol indicatiu de la via.

Hem quedat aquí amb ma germana i el meu cunyat, que venen de Sant Joan despí i de Puigcerdà baixem l'Stephie i jo. Les prediccions no son bones, arribem i està plovent. Esperem una estona i sembla que la sort està del nostre costat, para de ploure i sortim cap al peu de via, si més no, per veure com és.

A mesura que anem arribant la pluja desapareix, la calor fa acte de presència i la roca s'eixuga, això deu ser el més semblant a poder controlar la méteo. Arribem a peu de via, tota per nosaltres, i vistes les condicions decidim fer-la.

L'aproximació és curta, en 20 minuts de caminada, la meitat pujant i l'altra meitat baixant, en mig del bosc, arribem a peu de via després de superar durant el tram de baixada un pas amb cadenes.

 Hem de seguir les marques blanques i verdes i els rètols indicatius de ferrada.

Comencem superant un petit ressalt que ens permet anar escalfant la musculatura

Fem un flanqueig a la dreta

que ens porta a una altra secció més vertical.

Després d'aquest tram vertical amb algún pas desplomat la via ens permet descansar en aquest superpont.

Tant relaxats que ma germana es dona el plaer de passar-lo amb una cama!

Poc queda ja de ferrada, després del pont una curta secció vertical amb alguns passos cap a l'esquerra més incòmodes que difícils que ens porten a dalt del cingle.

El descens igualment indicat ens porta a desfer el camí fet i en poc més de 15 minuts.

L'equipament de la via és molt bo, amb les típiques "cues de porc" per a poder assegurar amb corda. Els progenitors de la via els podeu trovar a www.imparables.cat

Seguir llegint »