Fa dies que no publico res però no vol dir que no faci res, depenc com sempre del temps. De fet és així com vaig batejar el blog ara fa uns anys: a remolc del temps.
Aquesta entrada em fa especial il.lusió escriure-la perquè no em voldria oblidar dels moments a voltes dolços a voltes durs que vaig passar pujant el colós de la Provença, el Mont Ventoux. Comencem doncs!
L'anomenen el gegant de la Provença, amb els seus 1912m, s'alça 1600m sobre la plana provençal.
Hi arriben tres carreteres asfaltades :
La Nord, la segona més dura, surt desde Carpentràs i després de 21km i prop de 1600m arriba al cim. La part més dura son tres quilòmetres per sobre del 10%. És potser la pujada més trencacames perquè combina trams "suaus" entre el 6% i el 7% seguits de trams al 10-11%.
La Sud, és considerada la pujada més dura. Des de Bedoin fins a St Esteve la pujada és suau, però des d'aquí fins el Chalet Reynard la cosa es complica amb una mitjana de més del 9%. Arribem al Chalet i la pujada suavitza, sembla que falta poc per arribar a dalt, de fet en algun dels revolts es veu el cim, la torre de telecomunicacions ens serveix de referència. Però des del Chalet encara falta superar 6 quilòmetres i 500m de desnivell, és a dir, podria ser per si mateix un port als Pirineus. El paissatge a més a més una vegada superem el Chalet canvia radicalment. Deixem el bosc i arribem a la zona dominada per la blanca roca calcària, l'anomenen terreny lunar, diuen que costa més respirar per l'alçada, per la manca d'arbres... potser pels quilòmetres i la duresa que ja portes acumulats a les cames, per a mi és la pujada més maca.
La cara Est, des de Sault, és la més suau de les tres, amb 1200m de desnivell i 26 quilòmetres. És potser la cara menys pujada i menys transitada de les tres. La gent acostuma a pujar per les altres dues i degut a això l'ascensió és la més tranquila, la més pausada i també plena de contrastos. Sortim de Sault envoltats per camps d'espígol que amb els seus colors lilosos i la seva penetrant olor ens van acompanyant durant la pujada. A mesura que anem pujant aquests donen pas al bosc fins que arribem al Chalet on compartim carretera amb la pujada de Bedoin i el paisatge lunar ens acompanya fins el cim i segons el dia també el vent fa acte de presència. Estem al Mont Ventoux.
Fa dies que s'està gestant un repte al Mont Ventoux. En Gonzalo, el Dani, el Toni i jo. Quatre amics i una muntanya. Ells volen pujar una vegada per cadascuna de les cares que te la muntanya, 136 quilòmetres i 4400m de desnivell. Primer Bedoin seguit de Malaucen i per últim la pujada des de Sault. Jo vull intentar pujar dues vegades per cada cara, seguint el mateix ordre, dues per Bedoin, dues per Malaucen i dues per Sault, 272 quilòmetres i 8800m de desnivell.
El gran dia és demà, 24 de Setembre de 2016. Avui divendres després de dinar carreguem la autocaravana i sortim direcció Bedoin on farem nit. La nit serà curta, si més no per a mi, la intenció és sortir a les 4:30 de la matinada de dissabte. A les 7:30 el dia trenca el negre de la nit i comença a il.luminar tènuement la carretera així que faré la primera pujada, la primera baixada i part de la segona pujada a les fosques.
El despertador ha de sonar a les 3:45 però a les 3:30 ja estic despert. Em vesteixo, esmorzo un batut energètic per a tenir l'estómac buit el més ràpid possible i descarrego la bici del maleter de l'autocaravana. Son les 4:15 quan encenc el frontal i quan estic a punt de sortir veig en Gonzalo que s'ha despertat i em ve a fer les fotos de rigor, el que no faci ell no ho fa ningú.
Els primers quilòmetres m'he d'adaptar a la situació sobretot al pedalar de nit, una vegada però que agafo el trencall a l'esquerra cap a St Esteve tot ve rodat....mai millor dit.
Passo St Esteve, no hi ha ningú al carrer. Entro a la zona més dura, vaig sentint sorolls pel bosc, animals que al veure la tènue llum del meu frontal surten corrent. Vaig pujant tranquil.lament, el dia serà llarg, amenitzat amb els sorollets dels animals i, en un parell d'ocasions, veient travessar la carretera per dos senglars tot cridant enfadats per haver-los destorbat. Pedalar per la nit fa perdre la noció de la distància recorreguda i per recórrer, suposo que pel fet que només veus uns metres més enllà de la roda. Així doncs arribo al Chalet, il.luminat per un parell de llums. Giro a esquerra i afronto els últims 6 quilòmetres, sempre se'm fan llargs, és una qüestió mental : surts de la part dura i quan arriba la fàcil i veig les llums de la torre automàticament el meu cap es relaxa i penso "ja hi soc".... i no és ben be així.
Arribo a dalt abans de les 6 del matí, he trigat 1h 40', m'abrigo i tiro avall sense pràcticament parar.
A les cames vaig de curt, al cos porto una samarreta fina, el maillot i el Gaba que m'acompanya a tot arreu.
La baixada és més ràpida del què em pensava; en poc més de 20' arribo a la autocaravana, això si, gelat.
Quan hi arribo ja estan tots desperts. No els motiva massa el veurem tremolar de fred, ara els hi tocarà a ells i a més a més començaran baixant.... Així és la logística que hem preparat. Abans que jo arribi al coll, arribaran ells amb la autocaravana per facilitar les coses una vegada canviem de vessant.
Menjo una mica, m'escalfo el que puc i comencem a veure per la finestra gent que passa davant nostre pedalant camí al Ventoux amb el frontal i la placa del club Cinglés du Ventoux lligada al quadre de la bici. N'arribem a contar 9. Aquesta segona pujada estaré acompanyat.
Els primers quilòmetres d'aquesta segona pujada ja no m'agafen desprevingut, ja m'ho coneixo això de pedalar de nit. Mentres vaig pujant, vaig pensant en la pujada que més respecte em fa, la quarta, la segona per Malaucene, ja portarè 4800m de desnivell quan la comenci; vaig pensant en què una vegada la superi la resta és fàcil, no hi ha grans pendents per Sault i a més a més la sisena pujada la farem tots junts, hem fet quadrar horaris per que així pugui ser.
Entre pensaments, adelantaments i la llum que comença a fer acte de presència i a il.luminar la carretera arribo al coll, he tornat a trigar el mateix 1h40'...
Encara no he pogut segellar el carnet perquè és tot tancat a aquestes hores, així que baixo uns metres direcció a Malaucen i ja trobo la autocaravana aparcada en un lloc habilitat. Estan tots tres a punt per sortir, vestits de ciclistes, ben abrigats ( havent-me vist arribar gelat és normal) i a punt per començar el descens cap a Bedoin i així donar el tret de sortida al seu repte personal. Jo entro a la autocaravana i menjo una mica i poc després inicio el descens cap a Malaucene, aquesta vegada amb llum. És un descens molt ràpid perquè l'asfalt està en bon estat i hi ha trams força rectes que permeten baixar ràpid i segur, m'ha semblat veure 85 km/h en el gps...en 20 minuts arribo a Malaucene. Arribo i vaig directe a la botiga de bicicletes que hi ha davant mateix del trencall i segello el carnet, amb un bon courage i un merci de comiat surto cap a la tercera pujada del dia.
Els primers quilòmetres són relativament senzills, les pendents no son molt fortes. A mesura que vaig pujant em vaig trobant molts ciclistes, deuen estar fent alguna trobada la colla d'algun club holandès, així que la pujada no la faig sol. Al principi vaig saludant la gent a mesura que passo pel seu costat, però dessisteixo quan ja en porto 30...
Arribo a la part dura, només son tres quilòmetres però son al 10-11% i s'enganxen bastant, per sort una vegada s'acaben estem a prop de l'estació d'esquí i la carretera suavitza i encaro els darrers quilòmetres pel peculiar terreny lunar que em porta fins el cim. Aquí dalt fa fred, pujo fins la botiga de regals, segello el carnet de ruta i reculo uns metres fins la autocaravana on menjo una mica i intento entrar en calor. Han tornat a ser 1h 40'
Hem enganxat una fulla d'excel a la porta i allà anem escrivint l'hora de sortida i d'arribada per saber com anem d'horaris tant ells com jo i saber si anem amb retard o sobre l'hora prevista. Tenim la intenció de fer la última pujada tots plegats.
Després de menjar quelcom ( he portat quinoa amb verdures, arroç, pasta i algo de pollastre) començo la baixada cap a Malaucene, la quarta i la més temuda per mi, a veure com anirà. Amb aquests pensaments arribo sense adonar-me'n al poble i torno a "fitxar". Començo ben tranquil una altra vegada acompanyat pels holandesos ara ja ni saludo...
Abans d'arribar als tres quilòmetres durs em creuo de baixada amb el Toni, el Dani i en Gonzalo, aquest últim em veu i ens saludem. Ells van a per la segona pujada.
Arribo a dalt i segueixo la mateixa rutina, menjo algo i entro en calor, content d'haver fet aquesta quarta pujada, ja només m'en queden dos per la cara més fàcil. Aquesta última pujada han sigut 1h50'.
A aquestes alçades ja porto 168 km i uns 6400m, em falten les dues pujades més fàcils però no deixen de ser 100km i 2400m més.
La baixada és llarga, ràpida a trams però al no ser molt pendent no agafes molta velocitat i com s'ha de segellar el carnet de ruta s'han de pujar uns 500m per arribar a l'oficina de turisme de Sault, uns 500m que "fan mal".
La part bona d'això és que començo la pujada baixant. Els primers quilòmetres no son molt durs 5-6% i a mesura que vaig pujant van suavitzant fins que arribo a uns 3-4km del Chalet Reynard on la carretera s'aplana al 1-2%. Aquí decideixo prendre'm un gel, vull fer la última pujada amb suficients forces, disfrutar-la amb en Toni, Dani i Gonzalo. Aquesta han sigut 1h35'
Al arribar a la autocaravana ens trobem tots, hem aconseguit quadrar els horaris. M'assec i noto com em començo a marejar, mala senyal... el primer que em ve al cap és el gel.
Ells comencen a baixar cap a Sault i jo només penso a estirar-me per calmar el mareig. Quan tanquen la porta de la autocaravana un bri d'aire fred em fa obrir els ulls i m'obligo a aixecar-me, si em quedo estirat, aquí s'acaba el repte. Surto per la porta com puc, agafo la bici com puc i començo a baixar com puc. Després del Chalet Reynard he de parar perquè del mareig em costa enfocar la vista. Abans d'arribar a l'inici de la pujada a Sault he de tornar a parar. La pujada a Sault la faig fent esses per la carretera fins que per fi arribo davant de l'oficina de turisme i m'assec al banc que hi ha al carrer. Recolzo els braços sobre els genolls i sembla que el dolor d'estómac afluixa. Entro a ficar el segell i sortim tots quatre direcció a la última pujada al Mont Ventoux.
Des de que sortim de Sault fins que arribem al Chalet Reynard no recordo gran cosa, el dolor i el mareig acaparen els records. Si em pogués arrancar l'estómac segur que milloraria...
La nit està a prop, pugem a ritme de iaio de 90 anys, més ben dit, em pugen, amb tota la paciència del mon. Tinc els millors tres gregàris i sé que hi seran fins el final. Després del Chalet ens agafa la boira, és molt densa i fa d'aquests últims quilòmetres quelcom místic, és l'únic que recordo de la pujada, això i el moment que arribem al coll, iniciem el descens cap a l'autocaravana, deixo la bicicleta recolzada i entro per estirar-me al llit, han sigut 2h35' de patiment però amb l'objectiu al sarró, gràcies al Toni, al Dani i al Gonzalo.
