Volta al Cap de Creus

Una vegada més per l'Empordà. Aquesta terra s'ha convertit en poc temps en la meva segona pàtria, plena de contrasts, de colors, de records.

Avui el recorregut  que farem amb la btt recorrerà un dels espais més macos, aïllats i solitaris de la Costa Brava, resseguint la seva línia de costa a estones pel Camí de Ronda, aquest que algún dia vull fer sencer.

Sortim de Roses, la platja ens dóna la benvinguda amb una temperatura no massa freda per l'època en què estem.

Agafem el Camí de Ronda que va vorejant la línia de mar, la visió de tanta inmensitat ens fa reduïr el ritme per a poder-ne gaudir.

Aviat però no triguem a trobar alguna petita dificultat

Continuem avançant cap a Cadaqués deixant enrera Roses

Els rajos de sol van jugant amb els núvols i el mar, en un dia clar que ens mostra la silueta de les illes Medes al fons.

El camí s'ha transformat en pista i en progressiu ascens va guanyant en alçada i en vistes, impacta el contrast del mar en primer terme amb les muntanyes nevades del Pirineu a la llunyania

Passem el cap de Norfeu pedalant per la sinuosa pista que ressegueix la capriciosa orografia de la zona. Arribats al coll les vistes de Cadaqués ens fan badar una estona, uns moments on sembla que el temps no passi.

Iniciem el ràpid descens cap a  Cadaqués, té quelcom d'especial, potser no és el poble més bonic, ni te les millors platges però te un encant especial.

Ens retrobem amb el camí de Ronda, tot vorejant la línia de costa, ja en tenim un troç més.

El següent destí serà el Port de la Selva, deixem la línia de costa i ens endinsem muntanya endins per anar a buscar la pista que ens ha de portar a la Cala Tavallera

Desde el coll la veiem, la imatge és encisadora, desde aquí dalt la línia de costa es veu perfectement definida i podem albirar fins molt lluny, sortint rera sortint, el següent més difuminat que l'anterior, delimitats per una brillant aigua de mar.

Poca estona ens permetrà el corriol de baixada mantenir-nos sobre la bici, la majoria d'aquest tram el fem a peu

l'esforç paga la pena, aquesta és la cala més maca que he vist mai. Una pintada en una de les parets d'una petita edificació anexa, la defineix com a platja nudista.

És clar, després de baixar s'ha de pujar i també toca fer-ho a peu...

Per sort això no dura massa i tornem a agafar la pista que ens ha de dur fins al Port de la Selva, a la llunyania ja s'intueix alguna cosa

En un tres i no res arribem al Port de la Selva, parem a menjar quelcom i aprofitem per mirar el mapa, ja queda poquet, només hem de remuntar fins el coll de Sant Genís

Desde on les vistes enrogides per les últimes llums del dia ens permeten veure el golf de Roses com a regal de cloenda.

Del coll surt un corriol a trams tècnic però molt divertit que ens porta fins la carretera de Roses.

Cinc hores ens ha costat fer aquest espectacular bucle i completar els quasi 70 quilòmetres.

Seguir llegint »

Ferrada Agulles rodones

La nit ha sigut curta, ahir de Montserrat vem anar a Banyoles, a casa del Toni, i després de sopar vem anar a treure el cap a Girona, a barraques, no hi havia massa gent, l'ambient era força distès.

Aquest matí el despertador no ha perdonat, complegar llits, preparar la taula i esmorzar fort.

 L'edu direcció cap a Barcelona i el Toni i jo cap a Solius, prop de Santa Cristian d'Aro, on abans del restaurant Mas el Pla surt una pista en direcció a Can Llaurador, el passem i deixem el cotxe poc després, davant nostre ja veiem per on es desenvolupa la ferrada amb tot el conjunt d'agulles formant una mitja lluna.

Carreguem motxilles i comencem a caminar cap a les agulles tot seguint la pista principal durant uns 15 minuts fins que els rètols ens porten per un corriol que puja directe fins l'inici de la ferrada. Deixem a la esquerra una escala arrencada de la paret i assolim els primers graons grimpant per terreny fàcil.

Els números son atractius, nou ponts, deu agulles, onze ràpels...Iniciem la que està considerada la ferrada més llarga i difícil de la península, pujant la primera de les seves agulles, l'Agullola. Ens equipem amb el material bàsic de ferrades però a més amb vuit i corda, en portem una de 60m de 10.5 de diàmetre, massa corda, massa pes a l'esquena, amb una de 40m n'hi ha de sobres.

 Aquesta primera presa de contacte es deixa fer, un primer tram vertical ens ajuda a entrar en calor en aquest matí fresc, estem sols a la via, per ara...

Arribem al primer dels ponts, aquest nepalí, d'uns 25 metres i que ens ajuda a canviar d'agulla, aquesta rep el nom d'agulla del Llom.

Aquesta ens regala uns primers flanquejos divertits pels braços, anem guanyant alçada i les vistes son cada vegada més extenses

Ens trobem un flanqueig pel qual hem de progressar tibant d'una corda de vaixell en el seu extrem superior força gastada el terreny però és fàcil i fem via,

Un pont tibetà ens torna a fer canviar d'agulla nou metres ens separen de l'agulla de la Torre, aquí les dificultats aumenten, arribem al primer dels ràpels

Ens porta fins a la vaguada i després d'un tram a peu continuem pujant per l'Agulla el Tetó que mitjançant un altre pont, pel mig dels arbres, ens retorna a l'agulla de la que veniem.

Arribem a un altre ràpel aquest més llarg i amb indicacións de color blau de la direcció que hem de seguir

Després de tornar a remuntar per l'agulla el Tetó arribem a un tram on el camí equipat se'ns uneix en una zona ideal per a parar i fer un mossec, contemplant les magnífiques vistes de l'Empordanet, últimament quasi la meva segona residència..

Després de seguir uns metres el camí equipat ens desviem a l'esquerra tot seguint les marques i ens endinsem de ple en la que crec que és la zona més dura, coincidint amb el cinquè dels ràpels, l'accés a aquest últim a través d'un flanqueig desplomat.

Després de caminar per la vaguada les marques ens porten a una altra agulla, la més aèria, l'agulla El Central, on els flanguejos desplomats son habituals i comencen a carregar els braços de mala manera.

Afrontem un nou ràpel que ens deixa a la mateixa agulla, per la que continua la ferrada

A partir d'aquí la cosa es complica una mica, en el sentit que una vegada fet tot el recorregut per l'agulla arribem a un ràpel que decidim baixar-lo desgrimpant i conectem amb un pont tibetà que ens duu a l'Agulla Canaleta 1

Amb algún desplom per descomptat

Un altre tibetà per apropar-nos a la veina Agulla Canaleta 2

Després de varies desgrimpades i d'enllaçar a posteriori amb la ferrada arribem al que considerem el final de la ferrada, després de quasi quatre hores. Un consell per a no perdre's, fer tots els ràpels i seguir les marques. En resum, la ferrada més dura i llargaque he fet fins el moment.

Seguir llegint »

Travessa integral de Montserrat

Els quatre dies que va durar la Senda de Camille varen donar per a molt, entre d'altres coses per a parlar de excursions futures, una d'elles, potser la més dessitjada, aquesta, la integral a Montserrat.

Portavem quasi tres mesos parlant-ne i no ha estat fins aquest pont que hem pogut coincidir tots tres. L'aventura comença dimecres per la tarda, els preparatius per a aquests quatre dies se m'acumulen i m'obliguen a sortir més tard del previst. Entrar a Barcelona de nit si no te la coneixes i fent cas al gps et pot fer parar boig. Aquesta nit soparem i dormirem a casa de l'Edu i la Gemma que ens preparen un sopar deliciós.

El despertador sona abans que el sol surti, recollim els improvitzats llits i comencem a parar taula per fer l'àpat més important de tots i ja amb la gana satisfeta sortim de la Barcelona que tot just es comença a despertar, amb dos cotxes, direcció la Vinya Nova on deixarem un d'ells, l'altre, a la sortida, a Can Maçana.

El dia ha sortit assoleiat tot i això les baixes temperatures i la humitat ens porten el fred al cos. Sortim a quarts d'onze. Comencem a escalfar motors trotant per la pista de la Roca Foradada, davant nostre i fent-li companyia la Cadireta.

Deixem el camí per agafar el Pr c-78 que ens durà fins La Portella. Just aquí, al coll, ens desviem cap a l'esquerra tot vorejant una sèrie d'agulles

 fins que arribem a un estret entre la Peluda i els Merlets, aquí trobem el primer pas equipat del dia.

El passem sense dificultats i continuem avançant seguint les marques blaves que ens van indicant el camí. Voregem el Dàtil i passem pel costat de les Bessones.

Arribem al segon pas equipat, aquest ja és més dret, una corda fixe ens facilita la progressió.

Les vistes des d'aquí son espectaculars, podem deduïr part del camí que farem.

El camí ens duu al Portell Estret. Fins ara ha estat un continu puja-baixa un trencacames en tota regla i a partir d'aquí continuarà amb la mateixa tònica. Desde el Portell, però, el camí gira en direcció Sud i ens regala un descens força prolongat fins a topar amb l'Agulla Barbé

Un petit tram de pujada i un altre de baixada, aquest més descompost.

A mesura que avancem anem trobant passos equipats, algun d'ells força divertit.

Les marques van canviant de color hem passat del blau al verd i al vermell. El que no canvia és lo espectacular de les vistes. 

L'agulla del Lloro ens fa variar el romb, cap al Sud, cap al Coll de Porc, un tram amb força passos equipats un d'ell molt interessant.

De Coll de Porc enllacem amb el Coll del Miracle recuperant el PR C-78 i d'aquesta manera deixem enrera la zona dels Frares Encantats per endinssar-nos als Ecos. Pocs metres després del coll del Miracle deixem el PR  per desviar-nos a l'esquerra i agafar el camí del Pas de l'Esfinx.

Anem passant per flanquejos que altre temps varen estar equipats amb una corda i que actualment ens obliguen a parar més atenció per a no relliscar.

l'Esfinx s'erigeix al Sud 

I el camí pren direcció Nord per tornar a girar cap al Sud tot vorejant la vall que s'obre davant nostre.

Mirem enrera bocabadats per les vistes, d'allà venim....

El camí segueix vorejant, a voltes per corriol a voltes per terreny rocós.

L'Agulla Estasen ens serveix de referència

Pel camí més trams de flanqueig per terreny rocós, 

que ens porten a la Miranda d'Ecos, abans però el pas equipat més exposat del dia, uns vuit metres de roca dreta i una cadena per a superar-los..

L'esforç val molt la pena, inoblidables moments corrent per la estreta carena que ens porta al cim.

De la Miranda d'Ecos anem fins prop del Portell de Migdia però per arribar-hi abans hem de superar la divertida Canal dels Micos.

El proper objectiu és el punt més alt de Montserrat, Sant Jeroni, per arribar-hi, però, l'única opció és baixar fins el Camell, tot seguint altre cop el PRC-78, i remuntar fins a Sant Jeroni passant per les Pinasses. Al cim les vistes son molt extenses que ens permeten disfrutar d'un llunyà Pirineu empolsinat.

Desfem el camí, passem pel costat de la Capella de Sant Jeroni i continuem baixant pel camí que va cap al Monestir, uns metres més avall agafem el corriol que ens ha de portar potser a l'agulla més emblemàtica de Montserrat, el Cavall Bernat.

El camí ens porta a l'últim cim d'aquesta travessa, l'Elefant

abans però hem de superar un pas força divertit.

El descens el fem a la idea,

passem per la miranda dels Ermitans, bones vistes del Monestir, agafem el PR C-19 i el deixem per pujar per un corriol que en curtes llaçades va remuntant per dins una vaguada força pendent fins a trobar el camí a Sant Jeroni. Desde aquest enllacem amb el camí de Sant Joan, tot passant pel costat de l'Ermita del mateix nom i atents d'agafar el corriol que surt d'una corba de 180º que en ràpid descens ens deixa al cami de la Vinya Nova.

Han sortit 17km i prop de 2000m de desnivell positius i segons el gps en unes quatre hores efectives.

Seguir llegint »