Ferrada Sant Vicenç d'Enclar i Ferrada Roc del Quer

Ja hem agafat empenta i després de l'èxit de la primera ferrada de la Cris avui toca sessió doble, per anar escalfant motors la de Sant Vicenç d'Enclar, amb passos atlètics que ens treuran la mandra de cop i per a rematar la jornada la del Roc de Quer sobre Canillo, molt més exigent psicològicament.

Sortim a les vuit de Puigcerdà, avui anem enconjuntats tots dos de negre. El dia es presenta calurós com ve sent normal les últimes setmanes.

Aparquem el cotxe a l'únic lloc lliure del carrer sense sortida que porta a l'inici del camí d'aproximació de la ferrada, estem sols. Agafem la motxilla una mica de menjar i aigua i comencem l'aproximació que ens costarà  deu minuts. Temps suficient per anar pensant en la similitud d'una via ferrada amb el dia a dia de les persones. Hi ha trams senzills, d'altres divertits, d'altres més o menys durs, hi ha passos que ens fan por i que hem de fer-los per seguir endavant, no val fer marxa enrera, no porta enlloc, el final de la via està sempre davant nostre. Entre pensament i pensament sense adonar-nos-en ens trobem davant dels nassos el primer graó, la primera rampa, suau, que ens permet entrar en matèria progressivament, aquí comença la segona ferrada de la Cris.

Els murs verticals i els flanquejos es van succeïnt en trams no massa llargs però a l'hora divertits.

Les vistes sobre Sant Julià es van fent cada vegada més extenses

L'adaptació de la Cris a les ferrades és impresionant, es la segona via que fa i la tinc sempre enganxada rera meu

Arribem a la part més dura de la via, primer un petit desplom que ficarà a proba els nostres braços, curt però amb un petit sostre i unes grapes amb tendència a la dreta que ens requeriran a més una bona tècnica per a progressar, mostrant una vegada més un bon equilibri entre força i agilitat no em dóna temps a fer-li cap foto. En el següent tram i el més dur de la via, un desplom progressiu molt continu, la puc fotografiar en plena acció, pujant sense pausa i amb seguretat.

Finalitzada aquesta secció arribem al final de la via que es converteix en corriol

I al final d'aquest ens regala les vistes de l'Ermita romànica de Sant Vicenç

Ara ja ens treiem els arnesos i demés material i comencem el descens marcat en groc. A mig camí a la font que normalment raja però avui està ben seca fem un mos per recuperar energies i acabem de fer el tros de camí que ens resta fins el cotxe.

Sense torbar-nos pugem al cotxe i sortim direcció Canillo on ens espera el plat fort del dia, abans però hem de sortir del laberint de carrers d'Andorra que ens obliguen a fer per evitar el recorregut de la triatló que es celebra avui. De Canillo direcció a Ordino i després de 500m de carretera deixem el cotxe al aparcament habilitat a la nostra dreta, des d'aquí surt la ferrada Canal del Mora, la Roc de Quer o també dita Directíssima s'inicia descendint 100m carretera avall, prop d'unes malles antidespreniments.

La roca no te la mateixa consistència que la que ens hem trobat a la ferrada de Sant Vicenç d'Enclar, aquí està més desfeta i requereix anar més en compte, en aquest primer tram, per a no llençar pedres als que venen darrera.

Anem guanyant alçada i a trams les grapes es van convinant amb preses d'escalada.

 L'ascens és progressiu en aquesta primera part on ens trobem alguna secció més vertical i algun tram de caminada. Després d'una d'aquestes caminades més llargues de ziga zagues arribem al segon sector, el més dur amb diferència i que serà la proba de foc per a la Cris.

Comencem per una paret vertical que ens fa guanyar alçada ràpidament

I que a mesura que anem pujant per la placa vermellosa de pedra la sensació d'alçada comença a ser acusada,

fins que arribem a sota del desplom on hem de fer un primer flanqueig a l'esquerra

hem de superar el desplom amb tot el pati sota nostre i fer un altre flanqueig a dretes que ens portarà a un segon desplom més suau.

No és un pas fàcil, les grapes separades i el buit als nostres peus no ens permeten relaxar-nos en cap moment, em sembla però que la proba de foc ha estat per a mi perquè ella ni s'ha despentinat, per treure's el barret.

Superat aquest últim mur arribem al mirador del Roc del Quer després d'una hora i mitja, ara Canillo queda sota nostre en miniatura. Iniciem el descens també seguint les marques grogues i en poc menys d'una hora el camí ens torna al cotxe.

Acabarem la jornada dinant a la romàntica planta 6 del parquing del Punt de Trobada, el més atapeït de cotxes, preparant-nos uns entrepans de tonyina sobre una claraboïa sota l'atenta mirada dels tafaners treballadors del Hipermercat. De rera fons va sonant Flip Flops de Bäue que ens arrenca uns somriures.

Seguir llegint »

Pic de la Mina, Pics de Fontnegre, Pic de les Valletes, Pic de Fonfreda

Surto del aparcament de l'estació d'esquí de Porté, direcció al Pic de la Mina, el dia és clar, el cel comença a agafar les seves tonalitats blaves deixant de banda bona part de l'Ariege que es manté  sota el mantell blanc de la espessa boira.

L'inici és progressiu i permet anar escalfant la musculatura, a mesura que m'apropo al pic la pendent es va acusant fins que arribem a la carena on trobo un petit descans. Desde el cim les vistes als propers cims andorrans son espectaculars, no m'hi estic massa estona, friso per començar la cresta que em durà en baixada fins el camí normal d'ascens al pic de Fontnegre, que sense ser complicada és divertida.

Desde el cim veig com el dia comença a néixer a Hospitalet, Ax les Termes i Tarascon.

Desde el camí en poca estona arribo al coll, veig el Puigpedrós, el Peiraforca i el roc Colom, la setmana passada els veia desde l'altre banda.
Arribo al pic de les Valletes i davant meu s'obre la planície que em portarà al Pic de Fonfreda, m'animo i arrenco a córrer, fa una temperatura ideal.

No trigo doncs a arribar al pic de Fonfreda inundat d'ovelles que m'han pres l'honor de ser el primer en arribar, sota meu la Cerdanya, si tingués vista d'àliga veuria casa dels meus pares, em conformo però amb ser on soc.

Avanço uns metres i començo a descendre per l'aresta pedregosa que em durà a la vall entre el pic de Fonfreda i el de l'Estanyó, no és un descens massa còmode ni ràpid de fer.
Ja a la vall interrompo el dinar d'una parella d'isards i començo a remuntar per l'altre vessant de muntanya. Desde el coll el descens fins a les pistes d'esquí està poc marcat i requereix de molta paciència, una vegada trepitjo terreny "net" arribar al cotxe és bufar i fer ampolles i tanco el bucle de 15km.

Seguir llegint »

Ferrada Roc d'Esquers

La Vall de Madriu-Perafita-Claror, declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO, és un refugi de fauna i flora d'especies rares. Una vall preciosa i un lloc perfecte per a fer caminades amb la família.

Desde el 1999 el que no és rar és trobar a algun "ferratista" disfrutant de l'entorn d'una manera diferent, resseguint la línia traçada per les grapes, cadenes o el cable de vida que dónen nom a potser la ferrada més maca d'Andorra, no tant per la varietat sino per l'entorn per on es desenvolupa.

No és una via senzilla però tampoc és difícil, els seus trams més verticals, tots molt ben equipats, tenen la suficient continuitat com per anar acumulant fatiga. És per això que no és una via per a iniciació tot i que si la persona té una bona forma física pot ser una bona primera via.

I aquest és el perfil de la Cris, bona forma física, àgil i amb ganes.

Deixem el cotxe aparcat davant unes naus industrials i iniciem l'aproximació, els primers metres per asfalt fins que seguint el rètol indicador de la ferrada ens endinsem al camí que ens aproparà a l'inici de la via seguint les marques grogues en 10'. A mesura que ens anem apropant les pulsacions van augmentant al mateix ritme que els nervis, fins que arribem a peu de paret que és quan es disparen i arriben al seu màxim nivell.

Arnés, bagues amb dissipador, mosquetons de seguretat, casc i guants, estem llestos!

La primera paret pot impactar si no s'està acostumat a les alçades, no és vertical però si mantinguda. 

Primera presa de contacte i primeres passes. L'alçada a la que arribes en poca estona no sembla impresionar a la Cris, és més, fa la impresió d'haver-ho fet tota la vida, s'hi troba com peix a l'aigua.

Els trams més drets es van convinant amb flanquejos ben equipats amb preses pels peus i d'altres amb bona roca on has de mirar on trepitjar.

Després d'uns trams amb ziga zagues per corriols arribem potser a la zona més interessant després de passar per una zona de cadenes que ressegueix el peu d'una roca que sembla tallada a ganivet.

Arribats a aquest punt ens espera un petit desplom amb un canvi de vessant que dóna pas a un tram molt vertical.

Després d'un descans ens endinsem al bosc i la via comença a resseguir una aresta de roca on trovem els millors passos i les millors vistes a Andorra i algunes de les seves muntanyes.

Al final d'aquesta aresta ens espera un pont tibetà que no sent difícil pot impresionar.

Un parell de murs més ens porten al final de la via i després d'uns deu minuts de caminada iniciem ja el descens. Als cinc minuts, però, unes taules de fusta ens conviden a dinar. Una barra gallega del forn de Martinet, un pa de nogues, unes llaunes de tonyina i un pa de xocolata ens ajuden a recuperar les forces, tot sota l'atenta mirada d'una família belga.

Amb la panxa plena continuem el descens per camí ben marcat fins arribar a la vall,

travessarem Ràmio i Entremesaigües, nuclis avui en dia només habitats ocasionalment i arribem al cotxe en poc més d'una hora, hem baixat a bon ritme.

Bona via ferrada i bona companyia, que tot i ser la primera via de la Cris l'hem feta en hora i mitja!

Seguir llegint »

Pic de la Carbassa - Bony Manyer

Avui tocava tirada llarga i el lloc escollit ha sigut l'arrodonit pic de la Carbassa i el seu veí Bony Manyer.

La sortida l'he feta desde l'aparcament, poc abans de la barrera, pujant pel perdedor bosc i seguint per la carena. Al cim el vent és molt fort i fred així que tinc poc temps per a disfrutar de les vistes pirinenques.

L'aresta fins al Bony Manyer, molt suau, em permet trotar a estones al recer del vent, contemplant l'estany de Calm Colomer.

Des d'aquí  vistes als estanys d'Engorgs, el Roc Colom, el Puigpedrós. El vent és massa fort i decideixo baixar als estanys i tancar la volta circular tornant al cotxe.

Seguir llegint »

Volta als estanys de les Bolloses

Feia temps que teniem pendent una sortida per la muntanya amb la Mònica, l'última va ser a Núria un llunyà 1995. Disset anys després la zona escollida és el massis del Carlit, la volta als 12 estanys de les Bolloses.
 Els mesos de Juliol i Agost la carretera que puja a la presa de les Bolloses és tancada i només s'hi pot accedir amb un bus que surt cada 15 minuts i que per 5€ et deixa a dalt, la baixada és gratuita.

Iniciem la marxa al costat de l'Hotel Bones Heures direcció al Carlit i als 15 minuts trobem els primers rètols indicadors "volta als 12 llacs", agafem el camí de la dreta que ens porta a l'estany del Viver el primer dels 12.

Després d'alguna que altra rampa arribem a un pla on trobem el segon, l'estany de les Dugues

No triguem a arribar al tercer quart i cinquè tots ells molt junts, el de Castellà, Gombau i Trebens

El sisè, el de Sobirans, és el més occidental dels dotze i marca un clar gir de direcció del camí ara ja amb tendència a baixar i que ens porta a visitar el petit estany de Vallell el setè

Arribats a aquest punt deixem el camí marcat i tot seguint el torrent aigües avall trobem el vuitè i el novè, l'estany Llong i el Llat.

Girem cap a l'Est per a retrobar el sender que passa entre l'estany de la Comassa i l'estany Sec, desè i el que fa onze i per últim l'estany Negre que tanca el bucle.

Seguir llegint »

Coma d'Or i Puigpedrós de Lanós

El despertador sóna a dos quarts de set però el cansament que porto a sobre no em deixa fer-li cas, cinc minuts més... obro els ulls a les vuit! Deu ser l'estiu o la calor o ambdúes coses però per les nits estic tan fresc i els despertars son d'arrossegar-se com un cuc.

Fico el pilot automàtic cap a Porté, deixo el cotxe a la corba de 180º de la carretera, no soc el primer, que 

estrany.

Començo a pujar pel camí dels enginyers direcció a l'estany de Lanós a un ritme "responsable", avui serà la primera tirada llarga per la muntanya, començo a trotar un cop arribo al planell d'abans de la presa, m'ha costat una horeta i n'estic content. No fa massa calor, alguns núvols ho impedeixen i m'ajuden a racionar l'aigua, espero però que no plogui. En alçada  tot va molt ràpid, deu fer vent, a veure que em trobo al cim.

Vorejo l'estany per l'esquerra, miro el mapa i decideixo pujar per la primera vall, amunt, direcció al Pic de Coma d'Or, quan supero el primer ressalt, intueixo el cim, em serveix com a referència. Segueixo pujant ara per la carena que em portarà fins el primer dels dos cims. Per arribar al segon cim he de grimpar per una aresta pedregosa amb una timba a l'esquerra gens despreciable. No el recordava aquest pas que sense ser difícil t'obliga a estar atent. 

El Coma d'Or l'havia fet sempre desde la Coma d'en Gràcies, aquest vessant, és més interessant. Desde el cim domino el Lanós i els cims que l'envolten, les muntanyes de l'Ariege i alguns dels seus pobles, d'altres estan sumergits sota la boira. A la llunyania Pirineu.

Em decideixo a baixar direcció al Puigpedrós de Lanós, no hi he estat mai, em fa il.lusió. A mesura que vaig baixant les pendents comencen a ser més dretes, esquivo a dreta i esquerra els ressalts més drets. Arribo a una planella on hi ha montada una reunió amb una corda fixa.... però si no és tan dret! o potser si,

 giro a dretes i esquivo la placa i anant fent zigues zagues arribo al coll. 

Em giro i des d'aquí la visió al Coma d'Or és imponent.

Miro endavant i la visió de l'aresta tampoc té desperdici.

El vent acanalat és fort, no hi perdo temps i començo a grimpar per l'aresta, a voltes pujo pel vessant esquerra a voltes pel dret intentant evitar els passos més complexes. A pocs metres del cim una placa llisa em bloqueja el pas, me la miro un moment i la passo per l'esquerra, m'ho he passat teta. Avanço decidit cap al cim i de cop uns crits ensordidors em fan ficar els pels de punta i contesto amb la mateixa medicina, cridant, veig com una marmota surt escopetejada cap al no res, quina rebuda.

Començo a baixar per la tartera amb tendència a la dreta tot buscant el petit llac, i més tard el torrent de desgüas del mateix, em trobo amb alguna congesta de neu, aquesta zona ha de ser molt freda a l'hivern. Arribo al Lanós i desfaig el camí fet, ara però baixo trotant i tot i això se'm fa llarg, pels meus genolls també i em comencen a avisar, sort però que ja queda poc. 

Han sortit 20km i 1600m de desnivell en segons el gps ( que no me'l acabo de creure ) 3h 15'

Seguir llegint »