divendres, 31 de desembre del 2010

Cap d'any a la Tossa

Ja en van 5! De la primera edició al 2006 amb en Jordi Palomares i Martí Gispert fins a la del 2011 amb la Gemma Arró, Neus Soldevila, la Nuri, en Palo, Xisco, Martí Gispert, Morata, Chiki, Albert Martí, super Rafita, Vicenç, Atzarà, Eloi Gispert, Gilbert i jo!

Sortim del pla de Masella a les 22h15', pujada tranquila amb alguna apretada del "jabalí" i reagrupament al refugi.





Seguir llegint »

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Volta per la zona de Prades-Axat



Tercer cap de setmana que anem a disfrutar pedalant per les contrades veines. Avui ha tocat la zona de Prades amb l'ascensió al preciós Coll de Jau, un port no massa dur, amb algún quilòmetre al 8% i alguns més al 7%. A mesura que anem pujant a ritme suau, anem veient al fons de la vall com a partir de certa alçada la boira es va apoderant de l'horitzó, sort que anem preparats amb roba. De les tres vegades que l'he fet totes ha fet mal temps a dalt.
Passem per Molitg les Bains, centre termal (per aquesta zona n'hi ha molts, i com diu Gonzalo : s'han quedat el millor del Pirineu!).
A la sortida a ma dreta veiem el castell de Riell, en bon estat de conservació el que ens fa suposar que deu ser de l'època moderna.
Arribem a Mosset, aquí és on teòricament comença el port, ja que portem estona pedalant en pujada, això si amb trams planers i en baixada. Des d'aquí son quasi 14km amb una mitjana del 6% que ens permetran arribar fins els 1506m del Coll. A dalt tenim la vista copsada pel mantell blanc de la boira, així que no demorem la sortida cap a Axat.



Descens ràpid fins a Axat, aquesta cara del coll de Jau sembla una mica més dura que la que hem fet, i en no massa temps arribem a la carretera que ens portarà fins a Lapradelle, als peus del castell de Puilaurens, que des dels seus peus pren un caràcter imponent i a la vegada fantasmagòric per les pinzellades que la boira li imposa.

Des d'aquest petit poble surt a la dreta una estreta i secundària carretera que tot resseguint el capriciós relleu de la mitja muntanya Ariegoise ens va apropant, tot passant per poblets com Gincla, fins el segon coll del dia, el d'Aussieres, que amb un total de 15km i una mitjana del 3% ens permet disfrutar de les vistes.
Deixem a la nostra esquerra Rabouillet per continuar direcció a Sournia on començarà el tercer i últim port del dia el coll de Boca Jalère, 9km al 5.2% amb una agradable sorpresa: 3 quilòmetres per sobre del 8% i trams a més de l'11%, un bon final a una maca volta on hem travessat boscos de faig pedalant per carreteres camuflades per legions de fulles, pobles aïllats protegits per un castell de llegenda i vessants poblats de matollar d'un verd viu amb la companyia d'enormes roques algunes d'elles amb nom propi.

De postres un bany a les aigues termals de Saint Tomás que han recuperat miraculosament totes les cames.

Al final han sortit 101km amb 2300m de desnivell i un total de 5h



Seguir llegint »

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Port de Lers - Coll de Sarraille - Coll d'Agnés

Aquest dissabte ha tocat Col de Lers, Sarraillé i Agnés, tot passant per l'idílic poble de Cominac, barreja de kilòmetres amb molt d'encant i kilòmetres molt durs, també amb el seu encant; aquest còctel es l'Ariege.

Sortim de Puigcerda a les 9h i anem direcció Tarascon i d'aquí a Vicdesos on deixem el cotxe. El primer port del dia és el Port de Lers, ja un vell conegut, un port que desde el primer dia que el varem fer, pels voltants del 2007, acaba formant part d'alguna volta circular per la zona. Els primers quilòmetres son durs amb ràmpes curtes de fins el 15% i un primer quilòmetre mantingut al 10.5%; una part central força més suau ens porta a la traca final amb varis quilòmetres al 8% i un al 9%.





Baixada ràpida fins a Massat on iniciem l'ascens del segon port del dia, el de Sarraillé, el més suau dels que farem avui però no per això el menys maco, ja que ens reserva una sorpresa, el poble de Cominac amb les seves cases amb teulades esgraonades, amplis prats de pastura i com a teló de fons "el senyor de l'Ariege", el Mont Valier.









Després d'un tram de carretera força plana, tot seguint paralels el curs del riu, arribem a Aulus les Bains, zona termal amb alguna mansió noucentista a l'estil de Bagneres de Luchon, però molt menys massificat.

Aquí comença el "port del dia" el coll d'Agnes, 10.2km al 8.2%, només un descans, rampes de fins el 11% per una de les zones més aïllades i feréstegues de la zona i que el 2011 rebrà el pas dels ciclistes del Tour de France en el que serà l'etapa reina dels Pirineus : Saint Gaudens - portet d'Aspet- port de la Core - port de Latrape - Coll d'Agnes - Port de Lers - Plateau de Beille...



Desde el coll baixem fins a la cruilla de carretera que ens durà de tornada i després de 4km de pujada a col de Lers.



Ara ja només queda desfer el camí fet, ja de baixada, fins a Vicdesos on parem la taula treiem les cadires i buidem els tàpers amb els últims raigs de sol fent-nos companyia igual que aquest antic surtidor parent proper de C3PO:




En total han sigut 85km i 2250m en 4h25'



Seguir llegint »

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Coll de Marmare, Chioula i Pradel

Aquesta setmana el temps ja ha canviat, ha vingut el fred de cop i tot i que ja fa unes setmanes que hem entrat a la tardor, és ara quan els colors comencen a canviar donant unes tonalitats especials a indrets que per ells mateixos son especials.

Un d'aquests llocs és el coll de Marmare, un recó mig amagat de l'Ariege, carretera estreta, poc trànsit i bona companyia.


ón

No és un port dur, els kilòmetres més pendents ens els trobem després del poble de Tignac, amb una mitjana del 9%, tret d'aquest tram la resta del total de 14km està propera a 6%









Arribem al Coll de Marmare i seguim pujant fins al Coll de Chioula, que per aquesta cara és la més fàcil i en ràpid hi arribem.
En ràpid descens amb el gèlid vent i la penetrant humitat arribem a la carretera del Pailheres, als pocs kilòmetres trenquem a l'esquerra direcció coll de Pradel.







És el port més maco del dia i també el més dur, les seves rampes del 15% ens les suavitza les precioses tonalitats de la vegetació que ens envolta i que per moments ens amaga el negre asfalt sota una catifa de fulles.

Al final han sortit 50km amb un desnivell positiu de 1532m en 3h30



Seguir llegint »

dissabte, 14 d’agost del 2010

Aneto per Corones i descens per Renclusa

"Era el mes de junio de 1842 cuando llegó a Bagneres de Luchon un joven ruso, antiguo oficial del ejército, con la intención de contratar a un guía que le pudiese acompañar en la ascensión al Aneto. Platon de Tchihatcheff no conseguiría encontrar a ninguno, y tendría que irse desengañado hacia otras zonas del Pirineo.

Platon de Tchihatcheff, después de la negativa de los guías a acompañarle, fue unas semanas a Luz, donde realizó numerosas ascensiones y se hizo con los servicios del guía Pierre Sanio, bien dispuesto a acompañarle y sin los temores de los guías de Luchon. Ambos regresaron a Bagneres, dispuestos a emprender la ascensión, y allí, mientras intentaban contratar a un guía local, tuvieron conocimiento que un botánico francés, Albert de Franquevielle, preparaba la misma ascensión. Decidieron unir sus grupos para realizar la ascensión juntos.

Así el 18 de julio seis personas salían de Bagneres de Luchon en dirección al Aneto. La caravana la formaban Platon de Tchihatcheff (auténtico motor de la ascensión) y Albert de Franquevielle como los "señores", los cazadores de sarrios Bernard Arrazu "Ursule" y Pierre Redonnet "Nate", y los guías Pierre Sarrio y Jean Sors, más conocido como Argarot.

Enfilaron la ruta que asciende al Puerto de Benasque por el valle del Hospice de France, descendieron al Plan de Estanys, donde tuvieron el inevitable encuentro con los carabineros españoles, y se dirigieron hacía el lugar conocido como la Renclusa de la Maladeta, ya conocido de las ascensiones a la Maladeta por los guías y cazadores, y considerado el mejor lugar para pasar la noche.

Durante la velada la típica tormenta de verano les hizo resguardarse bajo el desplome de la roca, pero en cuanto pasó la noche transcurrió con normalidad.

El día 19 se levantó encapotado. Antes de partir discutieron por donde realizar la ascensión. Los guías, y especialmente los cazadores, no querían atravesar los glaciares, por el miedo cerval a caer en una grieta y terminar como el desgraciado Barrau, y la pareja de cazadores convenció a los demás de la conveniencia de ir por la ruta de los lagos hasta la cabaña de Vallhibierna, para pasar allí la noche, e intentar al día siguiente la ascensión por el valle de Coronas. De esta manera, y por este motivo se realizó la primera ascensión dando un rodeo tan largo, por el sur del macizo, para evitar al máximo el glaciar.



No se ha podido determinar con exactitud el cuello por el que llegaron al lago de Cregüenya (el famoso lago Gregonio de los franceses que hasta hace bien poco tantas confusiones ha creado), lugar que encontraron enteramente helado y les impresionó grandemente, y por el collado de Aragüells, descendieron hasta la cabaña de Vallhibierna, donde pasaron una apacible noche.

El día 20 se despertaron a las tres de la madrugada y a las cuatro ya estaban en camino hacía el valle de Coronas. En el lago superior los guías dejaron parte de la impedimenta y los señores se calzaron los crampones, pues a partir de allí empezaba la nieve. El día estaba tapado y la niebla cubría las cumbres.

Con pocas dificultades alcanzaron a las ocho de la mañana el Collado de Coronas, donde les recibió un gélido viento y el diminuto lago que algunos años se forma allí.

Los cazadores, en su fijación por evitar el glaciar, intentaron con los guías la ascensión por la arista rocosa, pero después de un intento juzgaron las dificultades superiores a sus fuerzas , y se resignaron a pasar por el glaciar.



Encordados los seis miembros de la caravana con una sola cuerda, entre la niebla y con constantes desfallecimientos del ruso, iban ascendiendo con menores dificultades de las previstas, hasta que creyeron haber alcanzado la cumbre, cuando una momentánea mejoría del tiempo, les desengañó. La auténtica cima estaba unos metros más adelante, separada por un cortante arista rocosa. Aquí los guías, que sólo desde el collado habían podido tomar la iniciativa, afrontaron la última dificultad e hicieron pasar a todos los miembros de la cordada hasta la definitiva cumbre, sin mayor peligro.


Situació del glaciar al segle XIX

El mal tiempo persistía y no se entretuvieron mucho. Los señores realizaron apresuradas mediciones barométricas, y los guías levantaron una pirámide de piedra, donde dejaron una botella con sus tarjetas. El largo descenso les esperaban y sin mayor dilación se dispusieron a emprenderlo. Tchiatcheff intuía la ruta del glaciar como la más corta y cómoda hasta la Renclusa, pero la negativa de los cazadores a afrontar los peligros de dicha travesía y la excusa de tener que recoger el material abandonado en el lago de Coronas, le hicieron ceder y regresaron por el mismo camino de la ascensión. Aquella noche la pasarían en la Renclusa, y al día siguiente llegarían a Luchon como verdaderos héroes.

Hacía 68 años que se había realizado la primera ascensión a un tres mil de los Pirineos, y unos cuantos de las primeras a las principales cumbres conocidas, cuando se realizó la primera al Aneto, la máxima altura de toda la cadena, dando un rodeo exagerado y sin ninguna dificultad aparente. Había sido necesario que un extranjero hubiera podido superar los miedos locales para conseguir una ascensión de lo más fácil.

El mismo Platon de Tchihatcheff realizaría la segunda ascensión, inagurando la que sería la definitiva vía normal. A los pocos días de la primera volvía a partir, junto con Albert de Franquevielle, hacia la Renclusa, con la intención de realizar una serie de experimentos científicos y reconocer la ruta del glaciar norte.



Mientras Franquevielle se quedada en la Renclusa realizando las mediciones barométricas, el ruso volvía a alcanzar la cumbre, otra vez con niebla, por el glaciar septentrional, inagurando la ruta más frecuentada de todo el macizo."


14 d'Agost de 2010, recorrerem el mateix camí que van fer 166 anys abans Platon i els seus guies, la visió del glaciar de corones no es pot comparar amb la de l'època dels primers conqueridors, el glaciar de l'Aneto és un simple vestigi del que havia sigut i el pas de Mahoma un impas per arribar al cim en comparació amb l'aresta escarpada i perillosa d'antany.



Tot i això tot està al seu lloc, cada racó manté la seva història el seu encant que any rera any atrau a milers de persones, avui ens toca a nosaltres reviure la història amb els cinc sentits, intentant imaginar el que van sentir aquells pioners del pirineisme amb la visió desdel coll de Corones la inmensa mole de gel que era el glaciar de l'Aneto, l'aterridor pas de Mahoma que va rebre el nom després de anomenar-lo així Albert de Franqueville en el seu llibre que es convertiria en el més llegit de l'època:

"Albert de Franqueville bautizó el paso final a la cumbre como "paso de Mahoma", conforme, según se cree, a la leyenda musulmana que dice que la entrada al paraíso es tan estrecha como el filo de una cimitarra sobre la que sólo pasan los justos"

Sortim de Puigcerdà a les 7h15 del matí direcció Benasque on després de fer un tomb pel poble en recerca d'aigua, és de visita obligada la potser més famosa botiga de muntanya: Barrabés.
Pugem fins el pla de Senarta on deixem el cotxe i agafem el "bus" que ens portarà fins el refugi de Corones o Vallibierna. Surt a les 5h45, 7h15, 11h15 13h30 i per la tarda una altra tongada, arribem just per agafar el de les 11h15.



Ens fiquem a caminar a les 12h15, el camí força marcat, és al principi comú amb el que va a Llosás, però hem d'agafar la vall de l'esquerra on al fons veiem un primer salt d'aigua.

A ritme constant i amb poques parades anem fent via sempre amb el permís de les motxilles que pel cap baix se'n van als 15kg, en el meu cas per la tenda de campanya en el cas del Sergio pels tappers de menjar que porta que ens permetrien passar dues setmanes al cim sense passar gana.



Arribem als primers "Ibones" de Coronas, des d'aquí s'entreveu el coll de Corones i el glaciar, en fort retrocés i que possiblement a dia d'avui s'hagi convertit en una gelera amb els dies contats.





En l'últim dels ibons ens aturem a dinar, no tenim pressa, portem la casa a l'esquena i ens queden moltes hores de llum. El camí es torna una mica més indefinit, tenim com a punt de referència el coll que poc a poc la boira ens l'amaga i ens l'ensenya a voluntat del vent. Trepitjem els primers metres de neu, una petita pala que ens portarà als peus de la petita grimpada fins el coll de Corones. Uns últims metres de divertida grimpada que li donaran una aire alpí al moment.



Desde el coll les vistes sobre el glaciar son impresionants, m'imagino l'espectacle dantesc que deurien viure els primers conqueridors en tenir davant seu l'impresionant glaciar de l'Aneto. Desde el coll el silenci és absolut llevat del vent que va pentinant les seves roques intentant moldejarles al seu gust.

Ens fiquem crampons i pujem les primeres rampes fortes que ens portaran a la zona de "trencament" del glaciar en les seves actuals dues parts, fet que va ocórrer el 2009 i que va suposar la separació del glaciar en el que s'anomena la part superior a l'alçada de la Punta Oliveras i la part inferior. Aquesta fragmentació el fa encara més feble als processos de desgel.

Des d'aquí ja es veu el pas de Mahoma i com no hi ha dúbte que som molt justos el creuem sense problemes i a pocs metres la inmensa creu de ferro ens dóna la benvinguda.





La zona per plantar la tenda ja la tinc controlada i després de les fotos de rigor és el que primer fem. La boira aquí dalt és força densa i no ens deixa gaudir de l'entrallat de cims, llacs i segurament d'alguna llum d'alguna ciutat propera.



Han sigut 4h20' de pujada a ritme tranquil disfrutant del moment. A mesura que el temps va passant lleuger la temperatura baixa al mateix ritme i s'està força millor dins la tenda que a fora. Hem passat dels 25-30º de Benasque als 0º, la nit serà fresca.

Sopem d'hora, el Sergio té més feina que jo a mastegar i se li acumula part per demà, ens fiquem quasi tota la roba a sobre i cap al sac a dormir el que les pedres enclastades al terra i involuntaries companyes de nit ens deixin.

Ens aixequem a trenc d'alba, son les 6h15 i la claror tot just fa acte de presència, el dia és brillant, ens regala unes vistes increibles que poc després, ens adonarem que avui hem sigut els únics a disfrutar d'elles.




Fotos de rigor, ràpides i concises, fred a les mans, un pseudo efecte de Broken que projecte la silueta de l'Aneto sobre el mantell de núvols que poc a poc va envolcallant el circ de Corones. Desfem el camí fet, després de la freda nit, el pas de Mahoma està humit però el passem sense problemes, arriben al coll de Corones, davant nostre el glaciar, malalt terminal. En la ment encara hi guardo imatges d'aquell juny del 98, en cap moment varem trepitjar roca després del portillon superior, avui la situació és ben diferent.




Creuem el portillón superior i en lent descens entre pedres arribem al remodelat refugi de la Renclusa.



on parem a fer un "moss" i tot seguint el camí arribarem al pla de Besurta on ens vindrà a buscar un bus que ens deixarà al cotxe.
Han sigut pràcticament 4h de descens que ens han permet fer aquest preciós bucle on hem descobert les dues vies d'ascens més importants a l'Aneto.
Seguir llegint »

dimecres, 21 de juliol del 2010

Tour de France (4)

Ahir dia de "festa" per alguns, d'altres vem fer un treking per la zona per "estirar" cames.

Avui la idea és anar a pedalar per la zona del circ de Tromouse, 30km de port que ens deixarà als peus del bonic circ, on trovarem més d'un 3000 davant dels nassos.
Tenim reforços, ahir va venir en Martí Gispert, el jabalí, i avui ens juntarem amb en Pau Bartoló i un amic que ens acompanyaran en aquesta primera pujada.

Una altre dia de descens entre boires, fred matiner. Aproximació planera amb alguna pujadeta curta però intensa que ens va fent entrar en calor. Arribem a una cruïlla : podem escollir anar a Gavarnie i pujar al coll de Tentes o pujar al circ de Tromouse, per unanimitat s'escull Tromouse. Els primers metres ja avisen del que ens espera, primeres rampes dures que més amunt quedaran esmorteides per alguna petita planera. Arribem al refugi i la carretera s'estreny a partir d'aquí la carretera encara és més pendent, sense treva, fins que després d'uns 4km s'ens obre l'espectacle del circ entre la boira.





Foto de rigor i en rapidissim descens comandat per l'amic d'en Bartoló, que ens porta a tots collats pels trams planers, arribem a Luz: dos grups uns es queden a fer un "mos" en Gonzalo i jo decidim no postergar més el moment d'atacar la que teòricament és la cara més dura del Tourmalet amb els seus 18.6km, avui si, farem cim.

Seguir llegint »

dilluns, 19 de juliol del 2010

Tour de France (3)

Avui dilluns, tercer dia del nostre particular "stage" pels pirineus, fem el que podria ser l'etapa reina, pugem els 7km de Tourmalet, baixem fins a Sta Maria de Campan, pujem en direcció cap al Coll d'Aspin per girar a la dreta direccio la Hourquette d'Ancizan que per l'altre vessant ens portarà fins a Arreau i desde on pujarem la cara "maca" de l'Aspin, tornem a baixar fins a Sta Maria de Campan i com a "colofon" el Tourmalet.

Primers kilòmetres, primeres ràmpes, no hi ha treva ni espai suficient per a escalfar, dolor de cames però en només 7km estarem baixant.





El dia promet ser calurós i així la baixada del tourmalet ens refresca i ens permet afrontar la primera pujada important del dia amb energia, la Hourquette d'Ancizan,



paissatge preciós que no deixa indiferent a ningú i casi sense adonar-nos-en arribem a l'estret de roques que marquen l'inici de la baixada, punxada de la roda del davant, el rafa ens passa i ni para només ens regala algunes paraules ininteligibles entre les que deduim un "venga va no perdeu temps".

Doncs dit i fet sense perdre més temps del necessàri continuem el descens i atrapem al "señor" en una cruïlla, ara ja tots junts i com a bon peloton ens anem donant relleus fins arribar a Arreau on comença l'Aspin. Tenim curiositat per comparar el temps que triguem amb el que trigaran demà els professionals, així que només començar engegem el cronòmetre. Primers kilòmetres suaus per anar entrant "en calor" i just quan canviem de vessant comença la festa, sense tenir grans pendents, és un port molt mantingut i per a mi un dels més macos que he fet. El ritme ja comença a ser maco sense arribar a ser molt ràpid, ens anem donant relleus amb en "Jordi" i quan només en falta un de kilòmetre comença a apretar força més el ritme: estem pujant a 320w, les últimes rampes son del 6-7% així que debem estar pujant a 20km/h però sembla que no en té prou així que apretem una mica més fins els 350w, una cosa porta a l'altre i acabem sprintant.... segur que ho acabarem pagant al Tourmalet.
I es clar que ho acabem pagant. Arribem a Santa Maria de Campan, i decideixen parar a comprar alguna cosa per menjar i beure, jo no m'aturo i vaig pujant ( si m'aturo no hagués pogut tornar a arrencar) primers kilòmetres suaus i a l'alçada del càmping comença a pujar amb alegria, una alegria que no deixarà fins al coll. Pujo sol, a estones avanço algú que s'ha aturat a la cuneta a refrescar-se, fa molta calor, les ràmpes abans de la Mongie al 10% em van castigant i els 4 últims kilòmetres fins el coll s'em fan llargs, ara però només m'he de deixar anar i arribaré a la autocaravana, ja estic salvat.

18.6km d'asfalt impregnat d'història metre rere metre:

Corria l'any 1910 quan per a revitalitzar el Tour d'aquell any Henri Desgrange el director de la carrera va enviar a Alphonse Steinés a estudiar la zona, fins al moment la ronda gala no incloïa en el seu recorregut muntanya.
Steinés va arribar al Tourmalet un matí d'hivern amb cotxe i xofer, a 4 kilòmetres del coll, però, degut a la enorme quantitat de neu va tenir que continuar a peu, sol, donant les pertinents ordres al xofer de recollir-lo a l'altre costat... va aparèixer mig dia després, mig congelat en el poble de Bareges, després d'haver fet cim. Abans d'entrar en calor i canviar-se de roba, va anar a l'oficina de telègrafs i va enviar el següent missatge a Desgrange:

"Atravessat Tourmalet. Molt bona ruta. Perfectament practicable."
La mentira de Steinés, que amb el seu missatge de set paraules passaria a la posteritat, va convencer a Desgranges i va suposar l'estrena dels Pirineus i del Tourmalet en el recorregut del Tour d'aquell mateix any.
Seguir llegint »