vistes des de la terrassa del refugi d'Amitges cap als Encantats
Corria l'any 1997 quan per primera vegada em vaig ficar uns esquís de muntanya als peus, uns atòmic amb unes fritschi i botes nòrdica...ràpidament em va enganxar aquest esport i vaig començar a voltar per les muntanyes de la vall. En una d'aquestes rutes, un Puigmal-Nuria-Puigmal, que en aquells moments em semblava el no va més de les excursions amb esquís, va ser quan vaig conèixer en Jordi Vila, ja tornant de Núria ens varem saludar i no se perquè ens varem intercanviar els telèfons. Aquí va començar una bona amistat, i lligat a aquesta una important llista d'excursions i travesses per Pirineus i Alps. Ens varem anar engrescant i varem començar a fer curses, vaig canviar les fritschi per unes dynafit low tech i les nordica per Scarpa, ah, i em vaig federar, amb la sorpresa que cada cert temps m'enviaven una revista de muntanya a casa, la Vèrtex.
Un dia va arribar a casa un Vèrtex on es parlava de la primera vegada que els guardes dels refugis d'Aigüestortes feien la volta al parc nacional amb esquís unint tots els refugis en un sol dia, van anomenar-ho Carros de foc. Vaig mirar i remirar el reportatge, les fotos, els escrits, l'èpica de la travessa i sobretot el repte que suposava. Corria l'any 2002.
Com se sol dir les coses bones es fan esperar i en aquest cas concret s'ajusta al mil.límetre, he hagut d'esperar quinze anys però finalment aquest 2017 ho he pogut fer.
Ho hem pogut fer no sense problemes ni contratemps però això encara li dona més valor i ens dona la confiança suficient per saber que podem afrontar més reptes d'igual o de més envergadura.
Després de la travessa del Cadí, que va ser un bon test per saber si estàvem en condicions d'encarar la Carros, varem decidir, no sense algun que altre dubte, que tres dies després ens anàvem cap a Espot.
Allà varem arribar-hi a les cinc de la tarda. Haviem trucat per a què un dels taxis ens esperés i ens pugés fins a Sant Maurici. Deixem el cotxe al pàrquing d'abans de la barrera i d'allà el taxi ens acaba de pujar aquests 4.5 quilòmetres fins el llac. El Mallafré és tancat, així que varem reservar una nit a Amitges i des d'aquí sortirem.
Encara però hem de pujar-hi i com ja ens havien informat, hem de fer un tram a peu. Així que sortim del aparcament on ens deixa el taxi amb les botes als peus i els esquís a l'esquena i comencem a caminar tot seguint el camí. Quan portem uns vint minuts comencem a trobar les primeres congestes i poc després podem calçar els esquís que ens permeten desplaçar-nos més ràpid, en poc més de 40' arribem al refugi.
Son les set de la tarda, tenim temps, abans de sopar, de preparar la motxilla per demà, carreguem un litre d'aigua més mig litre de sals i tot el menjar que creiem que ens farà falta i que ens ha planificat l'Astrid Barqué, dàtils, barretes, plàtans, entrepa de pernil....
Fiquem a eixugar les pells, amb aquesta neu humida es mullen molt ràpidament i sembla que portis cinc quilos a cada cama. Portem dos jocs cadascú més un joc extra a mitges, totes ben encerades.
Una vegada ho tenim tot a punt pugem a sopar, portem part del sopar de casa, una bosseta hermètica amb arroç que barregem amb el brou calent que ens preparen al refugi així com també una truita.
A Amitges les truites son enormes, et porten dues llesques de pa de pagès de quilo amb tomàquet i una truita de dos o tres ous... Amb el brou tampoc es queden curts, som dos i ens han portat una olla plena que no ens l'hem poguda acabar.
Amb la panxa ben plena fem retirada, son dos quarts de deu i anem a dormir. Demà el despertador sonarà a les 3 del matí, si tot va bé, dormirem unes cinc hores i mitja.
A última hora hem escollit l'habitació Bassiero on sembla que hi ha menys gent i per tant hi ha menys possibilitats de trobar algú que ronqui. Però sembla que no hi haurà sort...
Les llums es tanquen, el sol no fa massa que s'ha amagat i es fa estrany ficar-se al llit tan d'hora però agafo la son ràpidament, per sort perquè em permetrà no sentir a la locomotora humana que es veu que teniem davant i que li ha fet la guitza al Jordi tota la nit, sort que teniem els grampons a la motxil.la...
Sona el despertador, avui serà el gran dia, un dia esperat durant anys, les ganes poden amb tot, son inclosa. Ens llevem sense fer soroll, frontal en ma i pugem a esmorzar el porridge que m'he portat de casa.
Des de la planta superior del refugi les vistes son encisadores, t'atrapen, et quedaries hores mirant per les finestres i aquesta nit també ho és. Una lluna plena brillant ens il.lumina l'entorn fins el punt que no ens cal la llum dels frontals. Son les 3:45 i comencem la Carros de Foc.
D'Amitges sortim direcció Nord-Oest per la coma que trobem després del refugi i que ens portarà a un primer collet als peus de la Serra de Saboredo, per davant un flanqueig que ens portarà fins el Port de Ratera. La neu a aquestes hores està molt dura així que decidim treure pells i baixar fins la vall per tornar a remuntar fins el Port de Ratera. Aquest primer canvi me n'adono que els grampons no m'agafen be i se'm surten de les botes cada vegada que els forço una mica, així que decideixo pujar clavant botes, després de veure com el Jordi se m'escapava i només vint minuts després de començar tinc la sensació que estic perdent temps amb els coi de grampons.
Arribem al Port de Ratera i comentem el que ha passat, el fet de funcionar correctament a totes les curses que hem fet i que avui em saltin... espero no tenir que necessitar-los més...portem 55'
El descens cap a Saboredo el fem seguint el track que tenim carregat al GPS. És el track que vaig descarregar de la pàgina de Two Nav i que uns mesos abans va realitzar el Genís Zapater.
Passem per davant de Saboredo però no el veiem, son quasi les 5 del matí, portem 1h10' i tot i la lluna plena no tenim suficient referències per orientar-nos amb el mapa després de què arribats prop del Barratge de Saboredo, parem i ens reorientem amb el track del gps, i això vol dir ficar pells i remuntar part de la baixada que hem fet. No només ens toca remuntar sinó que per sorpresa nostra el track ens fa flanquejar el Tuc Gran de Sendrosa, a 100m per sobre de la vall.
Amb la una neu molt dura, a les 5 del matí i amb una caiguda potencial de 100m avancem poc a poc. Arribem als peus del Coll de Sendrosa i la pendent s'accentua encara més, en Jordi es fica els grampons i jo segueixo sense, clavant puntes, de fet no és el millor lloc per graduar-se'ls. Arriba un punt que clavo la bota i noto que ho estic fent sobre gel, crido al Jordi, insisteixo amb la bota però no aconsegueixo fer graó, torno a cridar-lo però no em sent, avanço l'altre peu i em rellisquen, caic 50m avall, no ha passat res, per sort, si això m'hagués passat en el flanqueig anterior no hagués sortit tan ben parat. Em fico dret i trec els grampons de la motxilla i emprenyat com estic els forço i aconsegueixo ficar, quin inici de travessa i quant de temps perdut.
Al coll de Sendrosa fem un mossec, portem 2h15, la nit encara és ben present però la baixada és oberta. Arribem al peu de la canal i fiquem pells, hem arribat a una zona una mica laberíntica que ens ha de portar al refugi de Colomers, tirem de GPS, passem pel costat del Lac deth Cloto de Baish, vaig obrint traça i tot d'una se'm trenca el gel i m'enfonso al llac...no pot ser! el primer que li dic al Jordi és que "ara si que l'hem cagat!" i es que amb els peus molls i 14 hores per davant tinc dubtes de si podré continuar. El que no m'ha passat en tot l'hivern m'està passant ara tot concentrat en aquestes primeres tres hores.
El cert és que aquest no ha sigut un bon any de neus al Pirineu (llevat del Oriental que n'hem tingut la que hem volgut) les altres dues vegades que vaig estar per la zona la capa de neu era molt més generosa; Ara arribant a un punt alt per sobre del Lac Major de Colomers, amb el sol que comença a donar claror i a il·luminar la muntanya en som més conscients d'aquest fet.
Arribem a Colomers en baixada, de fet el Llac de Colomers no es pot travessar (ni ho voldria fer després de l'ensurt a l'altre llac) aprofitem per menjar una mica de les reserves que portem. Dins el refugi es veu poc moviment, la gent tot just comença a despertar-se tot just son les 7h15', portem 3h30 de travessa.
refugi de Colomers
Amb les primeres llums del dia la muntanya es veu diferent, aquesta part me la coneixo millor i a més és més senzill orientar-se i per tant podem anar per feina al mateix temps que disfrutar de la pujada que encara trobem amb neu dura però ràpida.
Arribem al Port de Caldes, portem 4h25', trobem un parell d'esquiadors que van direcció Colomers, nosaltres anem cap al Ventosa. De fet per fer la Carros de Foc complerta hauriem de baixar fins a la Restanca passant pel coll d'Oelhacrestada i desfer el camí....
La baixada fins al Ventosa és ràpida i curta, anem seguint les indicacions del GPS, la última vegada que vaig estar per la zona tota la baixada la vaig fer amb una boira molt densa GPS en ma, així que avui farem el mateix tot i que el dia és espectacular.
Baixant cap al Ventosa amb la Punta Alta al fons
Arribant al Ventosa fem petar la xerrada amb altres dos esquiadors que estan uns dies per la zona, semblen pare i fill, fan certa enveja... temps al temps.
Al Ventosa mengem l'entrepà de pernil salat, portem 4h50' i toca menjar una mica de proteina. Descansem deu minuts i continuem el nostre camí.
Des de Ventosa hem de baixar fins la vall de Colieto, fem uns metres amb esquís als peus però no hi ha continuïtat de neu i acabem baixant a peu fins arribar al fons de la vall i travessar el riu.
pujant a Contraix
La pujada al Coll de Contraix és a trams suau, a trams molt pendent. Trobem un primer ressalt dret a mig camí que segons l'estat de la neu és més delicat que els últims metres de Contraix que normalment es troba traça a peu de pujada. I així és com ens ho trobem. Fem la última rampa fins al coll seguint traces que van pujant fent ziga zagues i l'altra mitja rampa la pugem a peu amb els esquís a l'esquena.
Portem 6h30', son les 10h15 i fins ara la neu l'hem trobada dura, sense notar grans diferències entre orientacions Nord i Sud però aquí a Contraix tot canvia. És el punt més alt de la travessa i tot i això al vessant Sud ja trobem un canvi brusc de neu, son poc més de les deu del matí i la neu ja és primavera....
Vessant Nord del Coll de Contraix
vessant Sud de Contraix amb el llac de Contraix
Iniciem el descens cap al Llac de Contraix. Els primers metres de Contraix son drets i a mesura que baixem la pendent suavitza. Seguim traces de baixada i arribem a un punt que davant tenim un tallat de roques. En Jordi baixa uns metres més intentant buscar un pas i jo flanquejo cap a l'Oest buscant alguna canal per continuar el descens. Trobo una canal molt dreta però amb neu transformada que es deixa baixar be i que en un no res em deixa al Plateau que hi ha als peus de la muralla rocosa sota llac de Contraix tot esperant al Jordi.
Espero cinc minuts i no el veig per enlloc. Faig uns crits tot esperant resposta però no la tinc. Ja han passat quinze minuts i em començo a ficar nerviós, ni sento ni veig ni trobo contesta als crits que vaig fent fins que passats vint minuts veig baixar al Jordi. Quin descans. Em comenta que ha seguit les meves passes i ha baixat per la mateixa canal i inclús ha xiulat varies vegades per tenir-me localitzat.
Continuem el descens per un terreny a principi net d'arbres i uns metres més a baix per dins del bosc. Quan arribem a la Costera de Contraix frenem de cop perquè sobtadament no hi ha neu. No hi ha ni congestes, aquest tram te el mateix aspecte que a l'estiu. Així doncs seguim el camí, a peu, fins a trobar el pont que travesa el riu.
Passem per davant del refugi de la Centraleta on ja podem tornar a calçar els esquís. Ara ve un tram força dret que va seguint paral.lel al riu aigües amunt i que superem amb alguns trams amb els esquís a l'esquena. Els últims minuts però fins al Llong son més suaus i ens deixen agafar una mica d'aire.
Dies enrere haviem trucat al refu per reservar dinar. Un bon plat d'espaguetis per a carregar piles. Tot i que al principi varen ser reacis, el fet que en Jordi coneixés al guarda ens va donar la possibilitat de que ens fessin aquest favor. Després una vegada al refugi ens van explicar que la gent acostumava a reservar el dinar i acabaven trucant per anul.lar perquè no arribaven i per això no acostumaven a fer
Nosaltres per sort, hem arribat, de fet teniem previst arribar a les 13h30' i ara mateix, després dels contratemps passats, son les 11h45'. Dinem tranquils, reomplim tots els dipòsits d'aigua i ens informem de l'itinerari més ràpid per anar a Colomina, per la collada dels Gavatxos o per la de Dellui. El guarda, quan li preguntem pel camí més ràpid, el primer que diu és "calcetinazo".....i tot seguit ens aconsella anar per Dellui. Ens dona quatre nocions de com anar-hi; jo les vegades que he fet la travessa l'he feta per la collada dels Gavatxos, així que haurem de tirar de GPS.
El guarda ens aconsella començar a pujar només sortir del refugi, però nosaltres seguim uns metres direcció Est, tot vorejant l'Estany Llong seguint el track del GPS i com no podria ser d'una altra manera acabem encigalats. Arribem a un lloc on ens hem de treure els esquís perquè el nas ens toca la neu, el vessant per on estem pujant deu tenir 55/60 graus amb neu verge/primavera on ens enfonsem fins els genolls. Continuem pujant fins que arribem a una carena amb vistes a la vall de Dellui, hem pujat molt, massa. Estem 100m per sobre de la vall amb una paret que ens separa de la mateixa. Anem investigant fins que trobem una canalota bastant exposada, amb trams de neu, trams de roca llisa i tartera que desfem com bonament podem. Estem a la vall de Dellui, hem trigat 1h20' des de el refugi quan pel camí correcte n'haguéssim trigat 20.
Amb la vall de Dellui sota nostre...
Per la vall avancem àgils, encara amb el neguit al cos, arribem a un flanqueig bastant exposat que fem amb totes les precaucions del mon i que ens porta a vorejar les agulles de Dellui. Arribem a un punt clau, un petit pas que la neu deixa entreveure i que no és sino el camí d'estiu d'Estany Llong a Dellui. Un caminet empedrat ens dóna la benvinguda i ens serveix de guia per anar avançant, ara pujant ara baixant.
Amb aquest puja/baixa, les pells del Jordi comencen a patir, quan intenta baixar esquiant amb elles posades li salten i després no hi ha manera de que s'enganxin. Parem tres o quatre vegades i al final després d'utilitzar els dos parells que porta, agafa el joc de recanvi conjunt que portem. Continuem doncs camí a Dellui, és llarg, sembla a prop però no s'arriba mai. Al final ho aconseguim quan portem 11h30'.
Descansem deu minuts i aprofitem per menjar uns dàtils i mig plàtan, mentre contemplem part del recorregut que ens queda per fer.
Els primers metres de baixada son ràpids, la neu però és lenta i pesada. Arribem a l'Estany de Mariolo, la capa de neu és molt fràgil i hem de vorejar el llac. Aquest conecta amb l'Estany Tort i com el de Mariolo, tampoc el podem travessar, hi ha grans blocs de gel trencats al mig del llac i una gran esquerda que el separa de la vora. Aquest tram se'ns farà molt llarg, un continu puja i baixa, ficant i treient pells ens porta a la presa del llac, abans però un parell d'ensurts, el primer li passa al Jordi, l'engoleix una esquerda amagada del llac i queda enterrat fins més enllà de la cintura, el segon em toca a mi, en un dels molts puja/baixa voltant el llac, quan em vaig a ficar els esquis la fixació no se'm tanca. El primer que pensem es com de lluny està la civilització.... en aquest punt en concret molt lluny.
Després de batallar-hi uns quants minuts, aconseguim fer entrar una peça metal.lica que s'havia desplaçat i així podem continuar, quantes més ens passaran...
Vorejar el llac ens costa més de quaranta minuts i un afegit de 100 metres de desnivell. En línia recta no son més de 20 minuts.
Un cop arribem al final de l'Estany, definit per una presa de contenció, encara en tenim un bon troç fins el refugi de Colomina.
Aquesta zona és la que menys neu te i poc després de superar la presa del llac ens trobem amb que hem de ficar els esquís a l'esquena i anar pujant pel camí d'estiu, tot seguint a trams la via de l'antic carrilet. Fa una estona que el Jordi s'ha quedat sense aigua i a mi poca me'n queda, en carregarem quan arribem a Colomina. cosa que fem 30' després de deixar la presa.
Arribem a la Colomina, obrim una porta que dóna al que sembla ser la part lliure del refugi, busquem l'altra, la de l'entrada principal, és tancada igual que tot el refugi, no hi ha ningú, estem sols i sense aigua. La cosa se'ns complica per moments i els ànims ja no estan per tirar coets. Agafo l'ampolla on porto els electrolits i intento carregar aigua d'un toll, després d'aquest un altre i així fins que omplo els dos camelbags. Descansem i mirem les muntanyes que ens falta travessar, decidim escurçar recorregut i creuar el Coll de Peguera per baixar directament per la vall de Monestero. Així doncs voregem l'Estany de Colomina per l'Oest tot seguint el GR. Aquest tram és una odissea, l'hem de fer a peu i hem de sortejar un parell de tarteres i força trams amb neu fins la cintura. Triguem 20' en arribar a l'altre costat del llac i des d'aquí veiem que el que volem fer és molt més llarg i complicat ( per les condicions de neu ) que la ruta original, així que travessem la presa de l'Estany de Mar i anem a buscar el camí que ens ha de portar fins la collada de Saburó tot vorejant, com no podia ser d'una altra manera, l'Estany de Mar.
Anys enrere recordo el flanqueig per sobre l'Estany de Mar força delicat, i més si la neu es dura com era el cas, avui el farem a peu caminant sobre una catifa d'herba i terra... Arribem a un pas que ens deixa veure l'estany de Saburó, allà baix, molt enfonsat. Aquí parem una estona i analitzem el recorregut de les traces, van flanquejant a mitja alçada i a la part alta fan quatre ziga zagues per acabar arribant a la collada de Saburó. Aquest flanqueig amb neu dura podria ser molt delicat, ara amb neu primavera, també ho és, no te consistència i va cedint quan fem presió amb l'esquí a mesura que anem avançant.
Des de la collada de Saburó les coses ja es veuen diferent, no només perquè el dia ens il.lumina amb una llum més tènue, tot indicant que el dia s'està acabant, si no perquè ja ens veiem la travessa a la butxaca després de tots els ensurts i temps perdut i situacions compromeses que hem solucionat.
Sortim del coll direcció a l'Estany del Cap del Port, el voregem per l'esquerra per a no perdre molta alçada i arribem a l'Estany de la Llastra, aquí girarem a l'Oest per encarar la pujada per la coma de Peguera. Veiem el refugi J.M. Blanc uns metres més avall, no hi arribarem, per avui ja hem tingut prou emocions, així que fiquem per última vegada les pells als esquís i disfrutem de la última pujada del dia i de la travessa, amb la muntanya més maca que mai, disfrutant de la companyia però també de la soledat d'aquestes últimes hores de llum, contents pel repte aconseguit.
Arribem al Coll de Monestero, treiem pells i ens disposem a fer l´última baixada del dia. La pendent, al principi és molt dreta, això encara no s'ha acabat. Aquests primers metres son molt drets i la neu és bastant dura. Baixem un centenar de metres de desnivell i la pala es fa més ample i menys pendent. Flanqueig a l'esquerra i anem a buscar la vall principal, la vall de Monestero.
Aquesta part és divertida però llarga, anem seguint traces de baixada, esquivant arbres, travessant el riu, apropant-nos als peus dels Encantats, aquells que aquest matí ens donaven el bon dia sota la llum de la lluna.
Arribem al refugi Ernest Mallafré després de 17 hores i més de 3h perdudes de les que n'hem après molt, cap a 60km i uns 4000m de desnivell (el rellotge va deixar de gravar quan portavem 14h...)
Ara ve la part més feixuga de tota la travessa, caminar els 4.5km fins el cotxe seguint la carretera asfaltada, acompanyats al principi per un cel taronja que deixa camí a la foscor de la nit i aquesta dóna pas als records que poc a poc ens van venint a la memòria.d'aquest dotze d'Abril
A Rialp ens espera l'Albert i la seva pizzeria que ens ajuda a recuperar de l'esforç amb un platàs d'espaguetis i pollastre a la ratafia.... què més podem demanar...... doncs no adormir-nos a la tornada a Cerdanya, cosa que acabem aconseguint passada la una de la nit.
