Diuen que la lluna plena del mes de Gener és la més maca de totes, la que més il.lumina, la més grossa...la d'avui no és menys.
Sortim a les 19h desde Coma Oriola amb les raquetes als peus encarant la primera rampa que ens porta al Cap de Bosc, en un tres i no res hi arribem. No pugem sols, una corrua de raquetistes i esquiadors de muntanya ens fan companyia, tots amb el mateix objectiu, el Niu de l'Aliga.
Pugem a bon ritme, primer superant el primer mur de la Tossa, el més dur, la lluna ens il.lumina les passes, ens acompanyen les nostres ombres, a estones les perseguim a estones ens persegueixen.
Ens fem amb el segon dels murs de la Tossa, aquest és més suau però tot i això es fa notar, ja ens resta menys, tenim el cim a la vista i això ens dona ànims. A l'inici del tercer mur un incòmode vent ens acompanya en l'ascens, al principi suau però a mesura que anem guanyant alçada aconsegueix desequilibrar-nos per moments, decidim ficar-nos el gore i acabar de fer els últims metres que ens queden fins al refugi abrigats, la tornada de ben segur que serà més ferragosa.
Fem cim, el primer cim que fem la Cris i jo plegats, les vistes desde aquí dalt son espectaculars, les llums de la vall defineixen el contorn dels pobles, les muntanyes del voltant, il.luminades pel brillant focus, es veuen properes. Es sent el rumor del generador del refugi, el vent i el fred ens conviden a marxar del cim.
El refugi és ple a vessar. Demanem un caldo per entrar en calor i acompanyar l'entrepa de truita que portem fet de casa. Agafem taula al costat de la llar de foc encesa i envoltada per una munió de peces de roba molles i algún que altre esquiador més suat del compte.
Ens hi estem una bona estona disfrutant del moment, assavorint la companyia i el lloc, retrasant el moment de la baixada, concients que el fort vent que a la pujada el teniem d'esquena ara ens vindrà de cares.
Sortir del refugi ens costa, no tant com avançar en contra del vent que ens persegueix fins Cap del Bosc. El descens, amb les raquetes a l'esquena, és ràpid, resseguim el voral de la pista d'esquí aprofitant la traça feta per la retrack uns moments abans, lliscant per les pistes.
Seguir llegint »
Sortim a les 19h desde Coma Oriola amb les raquetes als peus encarant la primera rampa que ens porta al Cap de Bosc, en un tres i no res hi arribem. No pugem sols, una corrua de raquetistes i esquiadors de muntanya ens fan companyia, tots amb el mateix objectiu, el Niu de l'Aliga.
Pugem a bon ritme, primer superant el primer mur de la Tossa, el més dur, la lluna ens il.lumina les passes, ens acompanyen les nostres ombres, a estones les perseguim a estones ens persegueixen.
Ens fem amb el segon dels murs de la Tossa, aquest és més suau però tot i això es fa notar, ja ens resta menys, tenim el cim a la vista i això ens dona ànims. A l'inici del tercer mur un incòmode vent ens acompanya en l'ascens, al principi suau però a mesura que anem guanyant alçada aconsegueix desequilibrar-nos per moments, decidim ficar-nos el gore i acabar de fer els últims metres que ens queden fins al refugi abrigats, la tornada de ben segur que serà més ferragosa.
Fem cim, el primer cim que fem la Cris i jo plegats, les vistes desde aquí dalt son espectaculars, les llums de la vall defineixen el contorn dels pobles, les muntanyes del voltant, il.luminades pel brillant focus, es veuen properes. Es sent el rumor del generador del refugi, el vent i el fred ens conviden a marxar del cim.
El refugi és ple a vessar. Demanem un caldo per entrar en calor i acompanyar l'entrepa de truita que portem fet de casa. Agafem taula al costat de la llar de foc encesa i envoltada per una munió de peces de roba molles i algún que altre esquiador més suat del compte.
Sortir del refugi ens costa, no tant com avançar en contra del vent que ens persegueix fins Cap del Bosc. El descens, amb les raquetes a l'esquena, és ràpid, resseguim el voral de la pista d'esquí aprofitant la traça feta per la retrack uns moments abans, lliscant per les pistes.
