Alta Ruta de los Perdidos a la carta - Etapa 1

  Quina millor excusa que "La alta ruta de los Perdidos" per retrovar-nos l'Edu, en Marcos i jo, tres amics de la universitat, per fer una de les coses que més ens agrada, muntanya, muntanya en estat pur.

  Tot es va començar a coure uns mesos abans, cap el mes de Maig quan en varem començar a parlar i a perfilar el traçat de la ruta que comparteix força amb el recorregut de la Alta ruta de los Perdidos però que acabarem adaptant al nostre gust. Tot i que l'artífex d'aquesta adaptació de la ruta ha sigut l'Edu, tots aquests mesos de preparació, de mirar mapes, d'entrenament, han sigut part indirecta de la ruta però necessària i enriquidora. Com deia en Punset, "la felicitat està a la sala d'espera de la felicitat".

Amb la mateixa antelació que varem començar a parlar-ne varem haver de reservar pernoctes i àpats als refugis. Bujaruelo, Bayssellance, Les Granges de Holle i Góriz, que tot i fer la travessa a principis de Setembre les places a mitjans de Juny ja s'havien exhaurit i hi havia llista d'espera.

El plantejament que faig per aquesta travessa de quatre dies és el portar el mínim pes possible. Així doncs agafo la motxilla Salomon de 12l. un plumes, forro polar, paravent, dues samarretes curtes, dos parells de mitjons, compeed, crema protectora de peus, guants, gorro, camals, grampons per a vambes i pals per caminar.Per menjar decideixo portar barretes i beguda energètica durant la travessa i beguda de recuperació una vegada arribem al refugi. Amb tot això preparat ja només queda anar al punt de trobada.

Divendres 6 de Setembre. Punt de trobada l'aparcament de davant els Mossos d'esquadra de Cervera on deixem un cotxe i a partir d'aquest punt sortim tots tres amb un sol cotxe direcció Torla-Bujaruelo passant per Sabiñánigo. En poc menys de tres hores arribem a Torla i vint minuts més tard arribem al refugi de Bujaruelo moments abans de l'hora de sopar, les 20h. Fem el check-in i ens entaulem... i com no podia ser d'altre manera els refugis aragonesos no ens defrauden, quantitat i bon menjar.

Poc després del sopar pugem a l'habitació compartida i a les 22h s'apaguen les llums dels frontals.


A les 22h30 pugen els últims despistats a l'habitació ...

A les 5h del matí es lleva una noia que va al bany ( situat a la mateixa habitació)  i de camí al mateix trabuca amb la motxilla i fa un xivarri terrible....

A les 6:15 ara si, sona el despertador.....

Dissabte 7 de Setembre. El despertador per fi sona a les 6:15',  tenim temps per vestir-nos i baixar a esmorzar a les 6:30 ( aquesta serà la rutina dels propers quatre dies). L'esmorzar a base de pa torrat, confitura, mantega, llet, cacau en pols, algun suc, cafè i un pa de pessic que dura el temps que triga a desfer-se la petita cua que es forma ( també aquest serà l'esmorzar estàndard de tots els refugis) i que ens omple la panxa el suficient per a començar la jornada.

Sortim d'hora del refugi de Bujaruelo, creuem el pont i comencem a remuntar la vall d'Ara pel GR-11. És una vall amb poca pendent al principi i que a mesura que anem guanyant alçada comença també a guanyar pendent. Això ens permet pujar xerrant i posar-nos al dia de les nostres vides, que des de l'última vegada que varem coincidir ha canviat i força.

Entre conversa i conversa, prop del refugi/cabana de Labaza, se'ns apareix el massís del Vignemale, amb la impressionant "Marmolera" que dibuixa el vessant Sud entre el Pic Central i el Montferrat.

Poc després s'entreveu la ruta del corredor de la Moskowa que desemboca al Coll de Lady Lyster (primera dona i primer ascens "oficial" documentat al Vignemale el ja llunyà 1838. Quatre dies després pujava el príncep de la Moskowa. Avui dia el corredor i el coll fan honor a aquests dos pioners)

 Passada la Choza de los Batanes deixem el GR-11 per continuar per la dreta, direcció Nord, tot pujant ara ja amb més pendent, direcció al Puerto de los Mulos. A mesura que ens hi apropem veiem a la nostra esquerra un camí que flanqueja a mig vessant, l'HRP, que es dirigeix cap al Coll d'Aratille.

 Arribem al puerto de los Mulos i es comença a entreveure la cara nord del Vignemale.

  Des d'aquí el descens fins a l'impressionant planell de les Oulettes de Gaube és ràpid. Curtes llaçades ens hi apropen.

El "refugi" Meillon, la Nord del Vignemale, el glaciar de les Oulettes, el Couloir de Gaube, el conjunt se'ns presenta superb, impressiona i atrapa la mirada de tots tres, i de la càmera dels nostres telèfons. Anem cap al refugi de les Oulettes de Gaube i no deixem passar l'oportunitat de seure i mentre mengem quelcom per encarar l'última pujada del dia,  embadalim mirant la imatge que tenim davant i que tindrem gravada a la memòria durant molt de temps.

El sol escalfa i a la terrassa del refugi s'està de conya però toca encarar l'última pujada del dia, inicialment fins la Hourquette d'Ossoue però ens engresquem i acabem pujant fins el Petit Vignemale.

La pujada remunta el vessant Oest del Pic d'Aratille, passant per la Fontaine du Centenaire ( aquesta ubicació va ser la primera proposta per construir-hi l'actual refugi de Baysellance)

Arribem a la Hourquette, la meteo acompanya i hi ha ganes de fer el primer tres mil. Amb aquestes condicions és una pujada senzilla i sense complicacions que es puja a peu.

Des del cim les vistes son espectaculars. L'aresta fins la punta Chausenque no es veu fàcil des d'aquí, la part més difícil però és el descens fins el Col des Glaciers. Aquesta precisament va ser la ruta escollida el 30 de Juny de 1822 per conquerir la Punta Chausenque....

Del cim del Petit Vignemale veiem el següent destí, als nostres peus el refugi de Baysellance, final de la primera etapa.

Fa estona que hem entrat en els dominis del Comte Russell. Uns dominis dels que en va tenir una concessió de  99 anys al mòdic preu d'un franc anual a comptar a partir del Gener de 1889.

Arribem a Baysellance, refugi construit finalment en el vessant de Gavarnie, seguint els mateixos criteris constructius que el de Tucarroya i amb el vist-i-plau del propietari de la muntanya, en Russell, va estar enllestit l'Octubre de 1899 i es va inaugurar l'Agost de l'any següent.

Aprofitem els últims rajos de sol en l'exterior del refugi i quan comença a fer fred i a arribar grups de gent decidim entrar i fer el check-in. No recordo haver respost a tantes preguntes per a poder dormir en un refugi, que si portem grampons, piolet, casc, cordes, mapa, gps.....

No teniem masses esperances en els àpats als refugis francesos però ens van  sorprendre positivament. Una sopa/caldo de primer plat on hi havia suficient quantitat per a poder repetir una, dues, tres vegades.... Un segon plat de tall on també es podia repetir una, dues o tres vegades... una tapa de formatges de la zona, i uns deliciosos postres. I si, vem repetir tres vegades de cada plat menys dels postres que no es podia....

Si a les 19h es sopa ( el primer torn ) a les 21-22 anem a dormir, demà pujarem a la nineta dels ulls del Comte Russell, qui va pujar-hi 33 vegades i va establir-s'hi durant llargues temporades.

Seguir llegint »

Carros de foc non stop hivernal

vistes des de la terrassa del refugi d'Amitges cap als Encantats

  Corria l'any 1997 quan per primera vegada em vaig ficar uns esquís de muntanya als peus, uns atòmic amb unes fritschi i botes nòrdica...ràpidament em va enganxar aquest esport i vaig començar a voltar per les muntanyes de la vall. En una d'aquestes rutes, un Puigmal-Nuria-Puigmal, que en aquells moments em semblava el no va més de les excursions amb esquís, va ser quan vaig conèixer en Jordi Vila, ja tornant de Núria ens varem saludar i no se perquè ens varem intercanviar els telèfons. Aquí va començar una bona amistat, i lligat a aquesta una important llista d'excursions i travesses per Pirineus i Alps. Ens varem anar engrescant  i varem començar a fer curses, vaig canviar les fritschi per unes dynafit low tech i les nordica per Scarpa, ah, i em vaig federar, amb la sorpresa que cada cert temps m'enviaven una revista de muntanya a casa, la Vèrtex.
 Un dia va arribar a casa un Vèrtex on es parlava de la primera vegada que els guardes dels refugis d'Aigüestortes feien la volta al parc nacional amb esquís unint tots els refugis en un sol dia, van anomenar-ho Carros de foc. Vaig mirar i remirar el reportatge, les fotos, els escrits, l'èpica de la travessa i sobretot el repte que suposava. Corria l'any 2002.

  Com se sol dir les coses bones es fan esperar i en aquest cas concret s'ajusta al mil.límetre, he hagut d'esperar quinze anys però finalment aquest 2017 ho he pogut fer.

Ho hem pogut fer no sense problemes ni contratemps però això encara li dona més valor i ens dona la confiança suficient per saber que podem afrontar més reptes d'igual o de més envergadura.

Després de la travessa del Cadí, que va ser un bon test per saber si estàvem en condicions d'encarar la Carros, varem decidir, no sense algun que altre dubte, que tres dies després ens anàvem cap a Espot.

Allà varem arribar-hi a les cinc de la tarda. Haviem trucat per a què un dels taxis ens esperés i ens pugés fins a Sant Maurici. Deixem el cotxe al pàrquing d'abans de la barrera i d'allà el taxi ens acaba de pujar aquests 4.5 quilòmetres fins el llac. El Mallafré és tancat, així que varem reservar una nit a Amitges i des d'aquí sortirem.

Encara però hem de pujar-hi i com ja ens havien informat, hem de fer un tram a peu. Així que sortim del aparcament on ens deixa el taxi amb les botes als peus i els esquís a l'esquena i comencem a caminar tot seguint el camí. Quan portem uns vint minuts comencem a trobar les primeres congestes i poc després podem calçar els esquís que ens permeten desplaçar-nos més ràpid, en poc més de 40' arribem al refugi.

Son les set de la tarda, tenim temps, abans de sopar, de preparar la motxilla per demà, carreguem un litre d'aigua més mig litre de sals i tot el menjar que creiem que ens farà falta i que ens ha planificat l'Astrid Barqué, dàtils, barretes, plàtans, entrepa de pernil....
Fiquem a eixugar les pells, amb aquesta neu humida es mullen molt ràpidament i sembla que portis cinc quilos a cada cama. Portem dos jocs cadascú més un joc extra a mitges, totes ben encerades.

Una vegada ho tenim tot a punt pugem a sopar, portem part del sopar de casa, una bosseta hermètica amb arroç que barregem amb el brou calent que ens preparen al refugi així com també una truita.

A Amitges les truites son enormes, et porten dues llesques de pa de pagès de quilo amb tomàquet i una truita de dos o tres ous... Amb el brou tampoc es queden curts, som dos i ens han portat una olla plena que no ens l'hem poguda acabar.

Amb la panxa ben plena fem retirada, son dos quarts de deu i anem a dormir. Demà el despertador sonarà a les 3  del matí, si tot va bé, dormirem unes cinc hores i mitja.

A última hora hem escollit l'habitació Bassiero on sembla que hi ha menys gent i per tant hi ha menys possibilitats de trobar algú que ronqui. Però sembla que no hi haurà sort...

Les llums es tanquen, el sol no fa massa que s'ha amagat i es fa estrany ficar-se al llit tan d'hora però agafo la son ràpidament, per sort perquè em permetrà no sentir a la locomotora humana que es veu que teniem davant i que li ha fet la guitza al Jordi tota la nit, sort que teniem els grampons a la motxil.la...

Sona el despertador, avui serà el gran dia, un dia esperat durant anys, les ganes poden amb tot, son inclosa. Ens llevem sense fer soroll, frontal en ma i pugem a esmorzar el porridge que m'he portat de casa.
Des de la planta superior del refugi les vistes son encisadores, t'atrapen, et quedaries hores mirant per les finestres i aquesta nit també ho és. Una lluna plena brillant ens il.lumina l'entorn fins el punt que no ens cal la llum dels frontals. Son les 3:45 i comencem la Carros de Foc.

D'Amitges sortim direcció Nord-Oest per la coma que trobem després del refugi i que ens portarà a un primer collet als peus de la Serra de Saboredo, per davant un flanqueig que ens portarà fins el Port de Ratera. La neu a aquestes hores està molt dura així que decidim treure pells i baixar fins la vall per tornar a remuntar fins el Port de Ratera. Aquest primer canvi me n'adono que els grampons no m'agafen be i se'm surten de les botes cada vegada que els forço una mica, així que decideixo pujar clavant botes, després de veure com el Jordi se m'escapava i només vint minuts després de començar tinc la sensació que estic perdent temps amb els coi de grampons.

Arribem al Port de Ratera i comentem el que ha passat, el fet de funcionar correctament a totes les curses que hem fet i que avui em saltin... espero no tenir que necessitar-los més...portem 55'

El descens cap a Saboredo el fem seguint el track que tenim carregat al GPS. És el track que vaig descarregar de la pàgina de Two Nav i que uns mesos abans va realitzar el Genís Zapater.

Passem per davant de Saboredo però no el veiem, son quasi les 5 del matí, portem 1h10' i tot i la lluna plena no tenim suficient referències per orientar-nos amb el mapa després de què arribats prop del Barratge de Saboredo, parem i ens reorientem amb el track del gps, i això vol dir ficar pells i remuntar part de la baixada que hem fet. No només ens toca remuntar sinó que per sorpresa nostra el track ens fa flanquejar el Tuc Gran de Sendrosa, a 100m per sobre de la vall.
 Amb la una neu molt dura, a les 5 del matí i amb una caiguda potencial de 100m avancem poc a poc. Arribem als peus del Coll de Sendrosa i la pendent s'accentua encara més, en Jordi es fica els grampons i jo segueixo sense, clavant puntes, de fet no és el millor lloc per graduar-se'ls. Arriba un punt que clavo la bota i noto que ho estic fent sobre gel, crido al Jordi, insisteixo amb la bota però no aconsegueixo fer graó, torno a cridar-lo però no em sent, avanço l'altre peu i em rellisquen, caic 50m avall, no ha passat res, per sort, si això m'hagués passat en el flanqueig anterior no hagués sortit tan ben parat. Em fico dret i trec els grampons de la motxilla i emprenyat com estic els forço i aconsegueixo ficar, quin inici de travessa i quant de temps perdut.

Al coll de Sendrosa fem un mossec, portem 2h15, la nit encara és ben present però la baixada és oberta. Arribem al peu de la canal i fiquem pells, hem arribat a una zona una mica laberíntica que ens ha de portar al refugi de Colomers, tirem de GPS, passem pel costat del Lac deth Cloto de Baish, vaig obrint traça i tot d'una se'm trenca el gel i m'enfonso al llac...no pot ser! el primer que li dic al Jordi és que "ara si que l'hem cagat!" i es que amb els peus molls i 14 hores per davant tinc dubtes de si podré continuar. El que no m'ha passat en tot l'hivern m'està passant ara tot concentrat en aquestes primeres tres hores.

El cert és que aquest no ha sigut un bon any de neus al Pirineu (llevat del Oriental que n'hem tingut la que hem volgut) les altres dues vegades que vaig estar per la zona la capa de neu era molt més generosa; Ara arribant a un punt alt per sobre del Lac Major de Colomers, amb el sol que comença a donar claror i a il·luminar la muntanya en som més conscients d'aquest fet.

Arribem a Colomers en baixada, de fet el Llac de Colomers no es pot travessar (ni ho voldria fer després de l'ensurt a l'altre llac) aprofitem per menjar una mica de les reserves que portem. Dins el refugi es veu poc moviment, la gent tot just comença a despertar-se tot just son les 7h15', portem 3h30 de travessa.

refugi de Colomers

Amb les primeres llums del dia la muntanya es veu diferent, aquesta part me la coneixo millor i a més és més senzill orientar-se i per tant podem anar per feina al mateix temps que disfrutar de la pujada que encara trobem amb neu dura però ràpida.

Arribem al Port de Caldes, portem 4h25', trobem un parell d'esquiadors que van direcció Colomers,  nosaltres anem cap al Ventosa. De fet per fer la Carros de Foc complerta hauriem de baixar fins a la Restanca passant pel coll d'Oelhacrestada i desfer el camí....

La baixada fins al Ventosa és ràpida i curta, anem seguint les indicacions del GPS, la última vegada que vaig estar per la zona tota la baixada la vaig fer amb una boira molt densa GPS en ma, així que avui farem el mateix tot i que el dia és espectacular.

Baixant cap al Ventosa amb la Punta Alta al fons

Arribant al Ventosa fem petar la xerrada amb altres dos esquiadors que estan uns dies per la zona, semblen pare i fill, fan certa enveja... temps al temps.
Al Ventosa mengem l'entrepà de pernil salat, portem 4h50' i toca menjar una mica de proteina. Descansem deu minuts i continuem el nostre camí.

Des de Ventosa hem de baixar fins la vall de Colieto, fem uns metres amb esquís als peus però no hi ha continuïtat de neu i acabem  baixant a peu fins arribar al fons de la vall i travessar el riu.

pujant a Contraix

La pujada al Coll de Contraix és a trams suau, a trams molt pendent. Trobem un primer ressalt dret a mig camí que segons l'estat de la neu és més delicat que els últims metres de Contraix que normalment es troba traça a peu de pujada. I així és com ens ho trobem. Fem la última rampa fins al coll seguint traces que van pujant fent ziga zagues i l'altra mitja rampa la pugem a peu amb els esquís a l'esquena.

Portem 6h30', son les 10h15 i fins ara la neu l'hem trobada dura, sense notar grans diferències entre orientacions Nord i Sud però aquí a Contraix tot canvia. És el punt més alt de la travessa i tot i això al vessant Sud ja trobem un canvi brusc de neu, son poc més de les deu del matí i la neu ja és primavera....

Vessant Nord del Coll de Contraix

 vessant Sud de Contraix amb el llac de Contraix 

Iniciem el descens cap al Llac de Contraix. Els primers metres de Contraix son drets i a mesura que baixem la pendent suavitza. Seguim traces de baixada i arribem a un punt que davant tenim un tallat de roques. En Jordi baixa uns metres més intentant buscar un pas i jo flanquejo cap a l'Oest buscant alguna canal per continuar el descens. Trobo una canal molt dreta però amb neu transformada que es deixa baixar be i que en un no res em deixa al Plateau que hi ha als peus de la muralla rocosa sota llac de Contraix tot esperant al Jordi.

Espero cinc minuts i no el veig per enlloc. Faig uns crits tot esperant resposta però no la tinc. Ja han passat quinze minuts i em començo  a ficar nerviós, ni sento ni veig ni trobo contesta als crits que vaig fent fins que passats vint minuts veig baixar al Jordi. Quin descans. Em comenta que ha seguit les meves passes i ha baixat per la mateixa canal i inclús ha xiulat varies vegades per tenir-me localitzat.

Continuem el descens per un terreny a principi net d'arbres i uns metres més a baix per dins del bosc. Quan arribem a la Costera de Contraix frenem de cop perquè sobtadament no hi ha neu. No hi ha ni congestes, aquest tram te el mateix aspecte que a l'estiu. Així doncs seguim el camí, a peu, fins a trobar el pont que travesa el riu.

Passem per davant del refugi de la Centraleta on ja podem tornar a calçar els esquís. Ara ve un tram força dret que va seguint paral.lel al riu aigües amunt i que superem amb alguns trams amb els esquís a l'esquena. Els últims minuts però fins al Llong son més suaus i ens deixen agafar una mica d'aire.

Dies enrere haviem trucat al refu per reservar dinar. Un bon plat d'espaguetis per a carregar piles. Tot i que al principi varen ser reacis, el fet que en Jordi coneixés al guarda ens va donar la possibilitat de que ens fessin aquest favor. Després una vegada al refugi ens van explicar que la gent acostumava a reservar el dinar i acabaven trucant per anul.lar perquè no arribaven i per això no acostumaven a fer

Nosaltres per sort, hem arribat, de fet teniem previst arribar a les 13h30' i ara mateix, després dels contratemps passats, son les 11h45'. Dinem tranquils, reomplim tots els dipòsits d'aigua i ens informem de l'itinerari més ràpid per anar a Colomina, per la collada dels Gavatxos o per la de Dellui. El guarda, quan li preguntem pel camí més ràpid, el primer que diu és "calcetinazo".....i tot seguit ens aconsella anar per Dellui. Ens dona quatre nocions de com anar-hi; jo les vegades que he fet la travessa l'he feta per la collada dels Gavatxos, així que haurem de tirar de GPS.

El guarda ens aconsella començar a pujar només sortir del refugi, però nosaltres seguim uns metres direcció Est, tot vorejant l'Estany Llong seguint el track del GPS i com no podria ser d'una altra manera acabem encigalats. Arribem a un lloc on ens hem de treure els esquís perquè el nas ens toca la neu, el vessant per on estem pujant deu tenir 55/60 graus amb neu verge/primavera on ens enfonsem fins els genolls. Continuem pujant fins que arribem a una carena amb vistes a la vall de Dellui, hem pujat molt, massa. Estem 100m per sobre de la vall amb una paret que ens separa de la mateixa. Anem investigant fins que trobem una canalota bastant exposada, amb trams de neu, trams de roca llisa i tartera que desfem com bonament podem. Estem a la vall de Dellui, hem trigat 1h20' des de el refugi quan pel camí correcte n'haguéssim trigat 20.

Amb la vall de Dellui sota nostre...

Per la vall avancem àgils, encara amb el neguit  al cos, arribem a un flanqueig bastant exposat que fem amb totes les precaucions del mon i que ens porta a vorejar les agulles de Dellui. Arribem a un punt clau, un petit pas que la neu deixa entreveure i que no és sino el camí d'estiu d'Estany Llong a Dellui. Un caminet empedrat ens dóna la benvinguda i ens serveix de guia per anar avançant, ara pujant ara baixant.

Amb aquest puja/baixa, les pells del Jordi comencen a patir, quan intenta baixar esquiant amb elles posades li salten i després no hi ha manera de que s'enganxin. Parem tres o quatre vegades i al final després d'utilitzar els dos parells que porta, agafa el joc de recanvi conjunt que portem. Continuem doncs camí a Dellui, és llarg, sembla a prop però no s'arriba mai. Al final ho aconseguim quan portem 11h30'.

Descansem deu minuts i aprofitem per menjar uns dàtils i mig plàtan, mentre contemplem part del recorregut que ens queda per fer.

Els primers metres de baixada son ràpids, la neu però és lenta i pesada. Arribem a l'Estany de Mariolo, la capa de neu és molt fràgil i hem de vorejar el llac. Aquest conecta amb l'Estany Tort i com el de Mariolo, tampoc el podem travessar, hi ha grans blocs de gel trencats al mig del llac i una gran esquerda que el separa de la vora. Aquest tram se'ns farà molt llarg, un continu puja i baixa, ficant i treient pells ens porta a la presa del llac, abans però un parell d'ensurts, el primer li passa al Jordi, l'engoleix una esquerda amagada del llac i queda enterrat fins més enllà de la cintura, el segon em toca a mi, en un dels molts puja/baixa voltant el llac, quan em vaig a ficar els esquis la fixació no se'm tanca. El primer que pensem es com de lluny està la civilització.... en aquest punt en concret molt lluny.
Després de batallar-hi uns quants minuts, aconseguim fer entrar una peça metal.lica que s'havia desplaçat i així podem continuar, quantes més ens passaran...

Vorejar el llac ens costa més de quaranta minuts i un afegit de 100 metres de desnivell. En línia recta no son més de 20 minuts.

Un cop arribem al final de l'Estany, definit per una presa de contenció, encara en tenim un bon troç fins el refugi de Colomina.
Aquesta zona és la que menys neu te i poc després de superar la presa del llac ens trobem amb que hem de ficar els esquís a l'esquena i anar pujant pel camí d'estiu, tot seguint a trams la via de l'antic carrilet. Fa una estona que el Jordi s'ha quedat sense aigua i a mi poca me'n queda, en carregarem quan arribem a Colomina. cosa que fem 30' després de deixar la presa.
Arribem a la Colomina, obrim una porta que dóna al que sembla ser la part lliure del refugi, busquem l'altra, la de l'entrada principal, és tancada igual que tot el refugi, no hi ha ningú, estem sols i sense aigua. La cosa se'ns complica per moments i els ànims ja no estan per tirar coets. Agafo l'ampolla on porto els electrolits i intento carregar aigua d'un toll, després d'aquest un altre i així fins que omplo els dos camelbags. Descansem i mirem les muntanyes que ens falta travessar, decidim escurçar recorregut i creuar el Coll de Peguera per baixar directament per la vall de Monestero. Així doncs voregem l'Estany de Colomina per l'Oest tot seguint el GR. Aquest tram és una odissea, l'hem de fer a peu i hem de sortejar un parell de tarteres i força trams amb neu fins la cintura. Triguem 20' en arribar a l'altre costat del llac i des d'aquí veiem que el que volem fer és molt més llarg i complicat ( per les condicions de neu ) que la ruta original, així que travessem la presa de l'Estany de Mar i anem a buscar el camí que ens ha de portar fins la collada de Saburó tot vorejant, com no podia ser d'una altra manera, l'Estany de Mar.

Anys enrere recordo el flanqueig per sobre l'Estany de Mar força delicat,  i més si la neu es dura com era el cas, avui el farem a peu caminant sobre una catifa d'herba i terra... Arribem a un pas que ens deixa veure l'estany de Saburó, allà baix, molt enfonsat. Aquí parem una estona i analitzem el recorregut de les traces, van flanquejant a mitja alçada i a la part alta fan quatre ziga zagues per acabar arribant a la collada de Saburó. Aquest flanqueig amb neu dura podria ser molt delicat, ara amb neu primavera, també ho és, no te consistència i va cedint quan fem presió amb l'esquí a mesura que anem avançant.

Des de la collada de Saburó les coses ja es veuen diferent, no només perquè el dia ens il.lumina amb una llum més tènue, tot indicant que el dia s'està acabant, si no perquè ja ens veiem la travessa a la butxaca després de tots els ensurts i temps perdut i situacions compromeses que hem solucionat.

Sortim del coll direcció a l'Estany del Cap del Port, el voregem per l'esquerra per a no perdre molta alçada i arribem a l'Estany de la Llastra, aquí girarem a l'Oest per encarar la pujada per la coma de Peguera. Veiem el refugi J.M. Blanc uns metres més avall, no hi arribarem, per avui ja hem tingut prou emocions, així que fiquem per última vegada les pells als esquís i disfrutem de la última pujada del dia i de la travessa, amb la muntanya més maca que mai, disfrutant de la companyia però també de la soledat d'aquestes últimes hores de llum, contents pel repte aconseguit.

Arribem al Coll de Monestero, treiem pells i ens disposem a fer l´última baixada del dia. La pendent, al principi és molt dreta, això encara no s'ha acabat. Aquests primers metres son molt drets i la neu és bastant dura. Baixem un centenar de metres de desnivell i la pala es fa més ample i menys pendent. Flanqueig a l'esquerra i anem a buscar la vall principal, la vall de Monestero.
Aquesta part és divertida però llarga, anem seguint traces de baixada, esquivant arbres, travessant el riu, apropant-nos als peus dels Encantats, aquells que aquest matí ens donaven el bon dia sota la llum de la lluna.

Arribem al refugi Ernest Mallafré després de 17 hores i més de 3h perdudes de les que n'hem après molt, cap a 60km i uns 4000m de desnivell (el rellotge va deixar de gravar quan portavem 14h...)

Ara ve la part més feixuga de tota la travessa, caminar els 4.5km fins el cotxe seguint la carretera asfaltada, acompanyats al principi per un cel taronja que deixa camí a la foscor de la nit i aquesta dóna pas als records que poc a poc ens van venint a la memòria.d'aquest dotze d'Abril

des de que l'hem començat uns minuts abans de les quatre del matí fins que l'hem acabat gairebé a les nou de la nit.

A Rialp ens espera l'Albert i la seva pizzeria que ens ajuda a recuperar de l'esforç amb un platàs d'espaguetis i pollastre a la ratafia.... què més podem demanar...... doncs no adormir-nos a la tornada a Cerdanya, cosa que acabem aconseguint passada la una de la nit.

Seguir llegint »

Travessa del Cadí

Avui he fet allò que feia temps volia fer amb esquís, travessar de punta a punta el Cadí.
Després d'una trucada del Jordi ens decidim per fer-la, bona meteo i en principi bona neu.

Ahir varem deixar el cotxe d'en Jordi 500m més amunt de la unió de la pista de terra que surt poc després del poble d'Adraen amb la carretera general que va a Fórnols. En condicions normals haguéssim pogut pujar molt més, si més no fins la barrera que está a 7km de l'inici de la pista però després del temporal de vent tot aquest tram està bloquejat per arbres caiguts.

Aquest matí a les 7 he passat a recollir al Jordi per  Bellver i hem pujat fins prop de la barrera que hi ha a 1 quilòmetre de Coll de Pendís, hem arribat fins a una congesta que ens ha atrapat el cotxe, ens hem equipat amb bambes, botes i esquís a l'esquena i abandonant el cotxe a la seva sort hem començat la travessa a les 7:45 direcció Coll de Pendís.


La primera hora l'hem feta a peu, esquivant congestes tot esperant trobar més amunt continuïtat de neu. I la trobem.... a quaranta-cinc minuts del cim del Comabona.

Fem cim quan portem tres hores, ja estem a la carena, però lluny del que semblaria, aquesta no és planera, tot el vessant Sud del Cadí està format per una successió de fondalades i turonets que converteixen el recorregut en un continu puja-baixa.

Del cim traiem pells i ens deixem caure direcció cap a la serra Pedregosa, resseguint el curs del torrent fins a la base de la fondalada que ens portarà fins el pic de Costa Cabirolera passant pel previ coll, superant el segon desnivell més gran del dia. La neu és ràpida a aquestes hores del matí, com diu en Jordi, tens la sensació de viatjar, de desplaçar-te ràpid per la muntanya, d'avançar entre carenes i valls, de sentir-te lliure.

La pujada  fins el coll la trobem innivada, però al sortir a la carena toca ficar esquís a l'esquena i acabar de fer els últims metres a peu.

Des del cim les vistes al Pedraforca son impressionants, Rasos de Peguera, Port del Compte, Montserrat, Montseny...i girant el cap cap a l'altre costat el Pirineu.

Sense perdre molta alçada, intentant seguir la corba de nivell, anem flanquejant i acabem ficant pells i remuntant 50m de desnivell que ens portaran a la canal del Cristall, poc després la de l'Ordiguer i seguim flanquejant fins situar-nos uns metres per sota de la canal del Quer.

Remuntem fins el Vulturó, el punt més alt del Cadí i en llarg flanqueig, a voltes amb esquís a voltes a peu arribem fins la Torreta, a partir d'aquí el Cadí ja va perdent alçada.

Hem trigat dues hores i mitja en travessar-lo, estones a peu estones esquiant. A partir d'aquí, el descens fins a Adraen hi haurà més estones a peu que esquiant, tot desfent la pista que després de gairebé quinze quilòmetres ens portarà fins el cotxe.

Han sortit 37 quilòmetres i 2050m d'ascens i nou hores i mitja d'activitat, amb tot el recorregut innivat segurament es pot escurçar en dues hores el temps.

Seguir llegint »

brevet al Mont Ventoux

Fa dies que no publico res però no vol dir que no faci res, depenc com sempre del temps. De fet és així com vaig batejar el blog ara fa uns anys: a remolc del temps.
 Aquesta entrada em fa especial il.lusió escriure-la perquè no em voldria oblidar dels moments a voltes dolços a voltes durs que vaig passar pujant el colós de la Provença, el Mont Ventoux. Comencem doncs!

L'anomenen el gegant de la Provença, amb els seus 1912m, s'alça 1600m sobre la plana provençal.
Hi arriben tres carreteres asfaltades :

    La Nord, la segona més dura, surt desde Carpentràs i després de 21km i prop de 1600m arriba al cim. La part més dura son tres quilòmetres per sobre del 10%. És potser la pujada més trencacames perquè combina trams "suaus" entre el 6% i el 7% seguits de trams al 10-11%.

    La Sud, és considerada la pujada més dura. Des de Bedoin fins a St Esteve la pujada és suau, però des d'aquí fins el Chalet Reynard la cosa es complica amb una mitjana de més del 9%. Arribem al Chalet i la pujada suavitza, sembla que falta poc per arribar a dalt, de fet en algun dels revolts es veu el cim, la torre de telecomunicacions ens serveix de referència. Però des del Chalet encara falta superar 6 quilòmetres i 500m de desnivell, és a dir, podria ser per si mateix un port als Pirineus. El paissatge a més a més una vegada superem el Chalet canvia radicalment. Deixem el bosc i arribem a la zona dominada per la blanca roca calcària, l'anomenen terreny lunar, diuen que costa més respirar per l'alçada, per la manca d'arbres... potser pels quilòmetres i la duresa que ja portes acumulats a les cames, per a mi és la pujada més maca.

    La cara Est, des de Sault, és la més suau de les tres, amb 1200m de desnivell i 26 quilòmetres. És potser la cara menys pujada i menys transitada de les tres. La gent acostuma a pujar per les altres dues i degut a això l'ascensió és la més tranquila, la més pausada i també plena de contrastos. Sortim de Sault envoltats per camps d'espígol que amb els seus colors lilosos i la seva penetrant olor ens van acompanyant durant la pujada. A mesura que anem pujant aquests donen pas al bosc fins que arribem al Chalet on compartim carretera amb la pujada de Bedoin i el paisatge lunar ens acompanya fins el cim i segons el dia també el vent fa acte de presència. Estem al Mont Ventoux.

Fa dies que s'està gestant un repte al Mont Ventoux. En Gonzalo, el Dani, el Toni i jo. Quatre amics i una muntanya. Ells volen pujar una vegada per cadascuna de les cares que te la muntanya, 136 quilòmetres i 4400m de desnivell. Primer Bedoin seguit de Malaucen i per últim la pujada des de Sault. Jo vull intentar pujar dues vegades per cada cara, seguint el mateix ordre, dues per Bedoin, dues per Malaucen i dues per Sault, 272 quilòmetres i 8800m de desnivell.

El gran dia és demà, 24 de Setembre de 2016. Avui divendres després de dinar carreguem la autocaravana i sortim direcció Bedoin on farem nit. La nit serà curta, si més no per a mi, la intenció és sortir a les 4:30 de la matinada de dissabte. A les 7:30 el dia trenca el negre de la nit i comença a il.luminar tènuement la carretera així que faré la primera pujada, la primera baixada i part de la segona pujada a les fosques.

El despertador ha de sonar a les 3:45 però a les 3:30 ja estic despert. Em vesteixo, esmorzo un batut energètic per a tenir l'estómac buit el més ràpid possible i descarrego la bici del maleter de l'autocaravana. Son les 4:15 quan encenc el frontal i quan estic a punt de sortir veig en Gonzalo que s'ha despertat i em ve a fer les fotos de rigor, el que no faci ell no ho fa ningú.

Els primers quilòmetres m'he d'adaptar a la situació sobretot al pedalar de nit, una vegada però que agafo el trencall a l'esquerra cap a St Esteve tot ve rodat....mai millor dit.

Passo St Esteve, no hi ha ningú al carrer. Entro a la zona més dura, vaig sentint sorolls pel bosc, animals que al veure la tènue llum del meu frontal surten corrent. Vaig pujant tranquil.lament, el dia serà llarg, amenitzat amb els sorollets dels animals i, en un parell d'ocasions, veient travessar la carretera per dos senglars tot cridant enfadats per haver-los destorbat. Pedalar per la nit fa perdre la noció de la distància recorreguda i per recórrer, suposo que pel fet que només veus uns metres més enllà de la roda. Així doncs arribo al Chalet, il.luminat per un parell de llums. Giro a esquerra i afronto els últims 6 quilòmetres, sempre se'm fan llargs, és una qüestió mental : surts de la part dura i quan arriba la fàcil i veig les llums de la torre automàticament el meu cap es relaxa i penso "ja hi soc".... i no és ben be així.

Arribo a dalt abans de les 6 del matí, he trigat 1h 40', m'abrigo i tiro avall sense pràcticament parar.
A les cames vaig de curt, al cos porto una samarreta fina, el maillot i el Gaba que m'acompanya a tot arreu.
La baixada és més ràpida del què em pensava; en poc més de 20' arribo a la autocaravana, això si, gelat.

Quan hi arribo ja estan tots desperts. No els motiva massa el veurem tremolar de fred, ara els hi tocarà a ells i a més a més començaran baixant.... Així és la logística que hem preparat. Abans que jo arribi al coll, arribaran ells amb la autocaravana per facilitar les coses una vegada canviem de vessant.

Menjo una mica, m'escalfo el que puc i comencem a veure per la finestra gent que passa davant nostre pedalant camí al Ventoux amb el frontal i la placa del club Cinglés du Ventoux lligada al quadre de la bici. N'arribem a contar 9. Aquesta segona pujada estaré acompanyat.

Els primers quilòmetres d'aquesta segona pujada ja no m'agafen desprevingut, ja m'ho coneixo això de pedalar de nit. Mentres vaig pujant, vaig pensant en la pujada que més respecte em fa, la quarta, la segona per Malaucene, ja portarè 4800m de desnivell quan la comenci; vaig pensant en què una vegada la superi la resta és fàcil, no hi ha grans pendents per Sault i a més a més la sisena pujada la farem tots junts, hem fet quadrar horaris per que així pugui ser.
Entre pensaments, adelantaments i la llum que comença a fer acte de presència i a il.luminar la carretera arribo al coll, he tornat a trigar el mateix 1h40'...
 Encara no he pogut segellar el carnet perquè és tot tancat a aquestes hores, així que baixo uns metres direcció a Malaucen i ja trobo la autocaravana aparcada en un lloc habilitat. Estan tots tres a punt per sortir, vestits de ciclistes, ben abrigats ( havent-me vist arribar gelat és normal) i a punt per començar el descens cap a Bedoin i així donar el tret de sortida al seu repte personal. Jo entro a la autocaravana i menjo una mica i poc després inicio el descens cap a Malaucene, aquesta vegada amb llum. És un descens molt ràpid perquè l'asfalt està en bon estat i hi ha trams força rectes que permeten baixar ràpid i segur, m'ha semblat veure 85 km/h en el gps...en 20 minuts arribo a Malaucene. Arribo i vaig directe a la botiga de bicicletes que hi ha davant mateix del trencall i segello el carnet, amb un bon courage i un merci de comiat surto cap a la tercera pujada del dia.

  Els primers quilòmetres són relativament senzills, les pendents no son molt fortes. A mesura que vaig pujant em vaig trobant molts ciclistes, deuen estar fent alguna trobada la colla d'algun club holandès, així que la pujada no la faig sol. Al principi vaig saludant la gent a mesura que passo pel seu costat, però dessisteixo quan ja en porto 30...

Arribo a la part dura, només son tres quilòmetres però son al 10-11% i s'enganxen bastant, per sort una vegada s'acaben estem a prop de l'estació d'esquí i la carretera suavitza i encaro els darrers quilòmetres pel peculiar terreny lunar que em porta fins el cim. Aquí dalt fa fred, pujo fins la botiga de regals, segello el carnet de ruta i reculo uns metres fins la autocaravana on menjo una mica i intento entrar en calor. Han tornat a ser 1h 40'

Hem enganxat una fulla d'excel a la porta i allà anem escrivint l'hora de sortida i d'arribada per saber com anem d'horaris tant ells com jo i saber si anem amb retard o sobre l'hora prevista. Tenim la intenció de fer la última pujada tots plegats.

Després de menjar quelcom ( he portat quinoa amb verdures, arroç, pasta i algo de pollastre) començo la baixada cap a Malaucene, la quarta i la més temuda per mi, a veure com anirà. Amb aquests pensaments arribo sense adonar-me'n al poble i torno a "fitxar". Començo ben tranquil una altra vegada acompanyat pels holandesos ara ja ni saludo...

Abans d'arribar als tres quilòmetres durs em creuo de baixada amb el Toni, el Dani i en Gonzalo, aquest últim em veu i ens saludem. Ells van a per la segona pujada.

Arribo a dalt i segueixo la mateixa rutina, menjo algo i entro en calor, content d'haver fet aquesta quarta pujada, ja només m'en queden dos per la cara més fàcil. Aquesta última pujada han sigut 1h50'.

A aquestes alçades ja porto 168 km i uns 6400m, em falten les dues pujades més fàcils però no deixen de ser 100km i 2400m més.

La baixada és llarga, ràpida a trams però al no ser molt pendent no agafes molta velocitat i com s'ha de segellar el carnet de ruta s'han de pujar uns 500m per arribar a l'oficina de turisme de Sault, uns 500m que "fan mal".

La part bona d'això és que començo la pujada baixant. Els primers quilòmetres no son molt durs 5-6% i a mesura que vaig pujant van suavitzant fins que arribo a uns 3-4km del Chalet Reynard on la carretera s'aplana al 1-2%. Aquí decideixo prendre'm un gel, vull fer la última pujada amb suficients forces, disfrutar-la amb en Toni, Dani i Gonzalo. Aquesta han sigut 1h35'

Al arribar a la autocaravana ens trobem tots, hem aconseguit quadrar els horaris. M'assec i noto com em començo a marejar, mala senyal... el primer que em ve al cap és el gel.

Ells comencen a baixar cap a Sault i jo només penso a estirar-me per calmar el mareig. Quan tanquen la porta de la autocaravana un bri d'aire fred em fa obrir els ulls i m'obligo a aixecar-me, si em quedo estirat, aquí s'acaba el repte. Surto per la porta com puc, agafo la bici com puc i començo a baixar com puc. Després del Chalet Reynard he de parar perquè del mareig em costa enfocar la vista. Abans d'arribar a l'inici de la pujada a Sault he de tornar a parar. La pujada a Sault la faig fent esses per la carretera fins que per fi arribo davant de l'oficina de turisme i m'assec al banc que hi ha al carrer. Recolzo els braços sobre els genolls i sembla que el dolor d'estómac afluixa. Entro a ficar el segell i sortim tots quatre direcció a la última pujada al Mont Ventoux.

Des de que sortim de Sault fins que arribem al Chalet Reynard no recordo gran cosa, el dolor i el mareig acaparen els records. Si em pogués arrancar l'estómac segur que milloraria...

La nit està a prop, pugem a ritme de iaio de 90 anys, més ben dit, em pugen, amb tota la paciència del mon. Tinc els millors tres gregàris i sé que hi seran fins el final. Després del Chalet ens agafa la boira, és molt densa i fa d'aquests últims quilòmetres quelcom místic, és l'únic que recordo de la pujada, això i el moment que arribem al coll, iniciem el descens cap a l'autocaravana, deixo la bicicleta recolzada i entro  per estirar-me al llit, han sigut 2h35' de patiment però amb l'objectiu al sarró, gràcies al Toni, al Dani i al Gonzalo.

Seguir llegint »

Sant Maurici-Refugi d'Amitges

En aquesta època el parc nacional està ple de colors que encara el realcen més. Grocs, vermells, verds... torrents juganers embolcallats per un entorn preciós. 

Aquesta serà la segona incursió de l'Arnau en el parc i escollim una de les entrades fàcils però no per això la menys atractiva.

Agafem el taxi que des de Espot ens deixa a l'estany de Sant Maurici. Aquí comencem l'excursió que, tot seguint la pista forestal, ens portarà al refugi (xalet) d'Amitges on fem parada per a menjar un entrepà de truita amb formatge realment bo i aprofitem per donar el dinar a l'Arnau que amablement ens escalfen.

La tornada la fem seguint el GR que agafem en el primer revolt tot baixant del refugi i que ens permet conèixer estanys i racons amb la tranquilitat del corriol que resseguim.

Seguir llegint »

Tarascon-Coll de Port-Coll de la Crouzette

Quan s'apropa el final de la temporada sempre ve de gust fer alguna sortida per l'Ariege per acabar d'arrodonir aquests últims quilòmetres de l'any. 

  Aquesta  vegada hem triat un bucle que surt de Tarascon. Hi arribem a quarts de deu i encara el fred es fa notar. Així que ens abriguem i fem camí cap al Coll de Port, la primera pujada del dia. És una pujada bastant contínua i no massa dura que ens permet anar escalfant motors.

  A mesura que anem pujant la inversió tèrmica es va notant cada vegada més, passem del fred del fons de la vall a la caloreta de les parts altes. 

  Arribats a Coll de Port els xiulets d'un pastor que fa baixar el bestiar de la muntanya ens fa embadalir mirant les vaques guiades pel so que genera a uns centenars de metres.

El descens de Coll de Port és ràpid, a mesura que anem arribant al fons de la vall, però, anem reduint velocitat per a no quedar-nos congelats.

  L'església de Massat ens dóna la benvinguda i ràpidament la deixem per fer camí cap a Biert on començarà la segona pujada del dia i l'ascens, amb diferència, més dur, el Coll de la Crouzette.

Els primers quilòmetres del Coll de la Crouzette son força plàcids, de fet massa en comparació amb els últims tres. A en Toni li anava pujant la mosca al nas al veure passar els quilòmetres al 4 i al 5% sabent que la mitjana del port és del 7,8%, i amb raó.

  Ens endinsem a la part més pendent, aquella on la carretera es fica al 13 i al 14% per arribar finalment als últims 500 metres de "descans" al 6%.

  Per tancar el bucle ja només queda pujar fins el col de Portel amb pendents més suaus (6-7%) però que venint de la Crouzette es noten i baixar del Coll de Peguere fins el coll de Caugnons.

Abans però ens aturem en una de les corbes de 180 graus del coll de Portel per a disfrutar a la nostre esquerra de les vistes de la plana francesa i a la nostra dreta del Pirineu més feréstec, un contrast encisador.

  El descens del Coll de Peguere fica a prova els nostres frens i dóna la benvinguda a l'última pujada del dia, el retorn al Coll de Port que ens permetrà tancar el bucle i tornar a Tarascon després de 75 quilòmetres.

Seguir llegint »

Pollineres-Refugi dels Estanys de la Pera-Coll de Perafita

Una altre cap de setmana amb bon temps. Sortim de casa a les 9h i ens dirigim cap a Cap de Reg per agafar la pista forestal cap a Pollineres. No està en massa bon estat i triguem prop de mitja hora en arribar a Pollineres. Ja hi ha força cotxes aparcats al parquing, molts d'ells han vingut per Arànser, quan tornem cap a casa ens adonarem que la pista està en millors condicions.

Del pàrquing surt una pista forestal cap al Nord que ens porta fins el refugi dels Estanys de la Pera però agafem el sender que surt paral.lel al torrent i que puja per la seva riba dreta.

Pujada distessa dins el bosc  sentint el rumor del torrent que anem seguint a poca distància. En poc més de 30' , amb parades incloses per llançar pedretes al riu, arribem al refugi dels Estanys de la Pera on aprofitem per a menjar quelcom asseguts a les escales que donen accés a l'interior del refugi abans de continuar pujant fins el coll de Perafita.

Una hora ens separa del refugi al coll. Aquí el vent bufa fort i decidim no pujar al Pic de Perafita. De volta al refugi, ja arrecerats del vent aprofitem per dinar i jugar una estoneta amb el peque.

Seguir llegint »

Presa de Cavallers-Refugi Ventosa i Calvell

"Els homes es fan, les muntanyes ja estan fetes."

El nostre petit homenet va creixent, com diu la frase, es va fent. Ara amb 19 mesos més que caminar corre i s'enfila, interactua i es fa entendre a la seva manera. De fet quan va veure la motxilla on aniria carregat hi va voler pujar, s'hi va quedar una bona estona la mar de panxo. 

La paciència se li acaba més ràpid quan va a la cadira del cotxe, és a les hores quan busquem a l'altre banda de la finestra vaques o cavalls o cantem cançons, i és quan s'esgoten les opcions quan hem de parar a estirar les cames. 

El viatge que ens espera dura unes tres horetes, hem de passar el Port del Cantó i el de Perves per arribar a Pont de Suert on parem per "estirar les cames" i de pas aprofitem per a comprar pa i esmorçar quelcom. La Vall de Boí la tenim ben a prop, ens hi estarem un parell de dies, el primer farem muntanya, endinsant-nos en el Parc Nacional d'Aigüestortes i el segon dia farem turisme visitant les esglésies romàniques de la vall, Patrimoni de la Humanitat.

Passem primer per la casa rural d'Erill la Vall on farem nit i acte seguit continuem conduint fins l'aparcament de la presa de Cavallers. No estem sols, un parell de famílies també s'estan preparant per a sortir a caminar. 

Sortim del aparcament a les 11h i comencem trepitjant asfalt, caminem  aproximadament 1km en pujada per la carretera que ens ha de portar fins la presa. A partir d'aquí el camí va vorejant la presa en un continu puja i baixa, a estones el camí és més pedregós a estones és més senzill el caminar-hi. 

A l'Arnau li apassiona l'aigua, i en aquest tram de la excursió s'ho passa d'allò més be llançant pedres " a la de tres " i amb el posterior " plof " una vegada la pedra ja és dins l'aigua. 

No ens n'adonem que ja hem arribat al final de la presa (1h). Superem un primer ressalt que ens durà al Planell de Riumalo, zona de concentració dels torrents de les muntanyes del voltant. Torrents que el camí creua en un parell o tres d'ocasions ajudant-se de ponts de fusta. Al final del Planell veiem davant el salt d'aigua de Riumalo (1h30) i és a partir d'aquí on comença la pujada més dreta i mantinguda. El corriol comença a fer llaçades amples per a superar els desnivells més importants de la excursió. A mesura que anem pujant les vistes sobre la presa son més generals

 i de rerafons el Comaloformo i els Bessiberris es deixen veure. 

A prop de l'Estany Negre el corriol suavitza i fem uns metres amb menys pendent abans de continuar pujant cap al refugi Ventosa i Calvell on finalment arribem després de dues hores i mitja.

Seguir llegint »

La Mola

Diuen que els nens neixen amb una barra de pa sota el braç, d’altres que neixen estrellats i els més afortunats amb estrella. L’Arnau si més no podrá dir que va créixer amb algún que altre cim a la butxaca. Ens volem estrenar amb un cim nou per tots tres, així doncs ens desplacem al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac per pujar el seu punt més alt, la Mola.

Avui dissabte és dia de calor, de molta calor. Arribats a l’aparcament de sota de Can Robert el sol ho abrasa tot.

Sortim cap al migdia tot seguint les indicacions que ens condueixen pel corriol que surt del mateix aparcament.

 Passem per les tombes de Can Robert i poc després el corriol s’ajunta amb una pista forestal que seguim fins a Can Pobla. Fem parada sota un roure  que l’Arnau te sed i a la seva manera ens ho fa saber, amb la calor que fa hem d’anar amb compte.

Desde Can Pobla continuem per corriol, ara més dret, que s’uneix amb el camí dels monjos una mica més amunt. Aquest amb un traçat inteligent voreja el Roc Colom i supera el desnivell fins la Mola molt progressivament.

A dalt tenim una companyia inesperada que sense convidar-lo vol que compartim el nostre dinar....

Hem trigat un parell d’horetes amb força parades i molta calor. Hem fet el primer cim familiar. Tot i la poca alçada,  1103m, la seva situació ens permet veure bona part del territori més proper però també el Pirineu, Montserrat i molts cims que algún dia o altre pujarem.

Seguir llegint »

Carros de Foc (etapa 4)

Afrontem el quart dia amb una sensació de satisfacció barrejada amb nostàlgia. Avui és l'últim dia, només ens queda un refugi per a tancar el bucle, en tenim ganes però no volem marxar d'aquest racó, tot i les boires que hem trobat tots aquests dies hem disfrutat molt de l'entorn i l'etapa d'avui ficarà la cirereta del pastís.

Despedim Colomina tot travessant l'estany del mateix nom primer i després l'Estany de Mar. Avui obrim nosaltres traça i ens dirigim cap al peu d'un esperó rocós. No és el mateix recorregut que a l'estiu. 

Superem aquest esperó rocós per la dreta, a través d'un flanqueig exposat que ens ho fa pensar dues vegades.

L'Estany de Saburó està força buit i hem de treure pells abans d'encarar l'última pujada de la travessa, la que ens porta al coll de Saburó.

Un preciós descens ens porta al Josep Mª Blanc. Un racó espectacular per despedir una espectacular travessa.

Fem un mos i encarem el camí de baixada cap a Espot.

Els últims metres els fem ja amb els esquís a l'esquena.

I fiquem el millor dels nostres somriures quan travessem els carrerons d'Espot, assavorint aquests últims segons.

Ara toca recuperar forces a Llavorsí, a la pizzeria de l'Albert que ens rep amb una barreja de sorpresa i alegria. 

Bona travessa nanos, travessa conseguida!!

Seguir llegint »