La Senda de Camille IV

Tercer dia consecutiu d'onada de calor. La nit ha estat calorosa. Ens llevem com de costum a les 6h30, el cos ja se'ns ha acostumat a aquest horari. Avui farem la última etapa, no tenim pressa, baixem a esmorzar, les torrades amb confitura, cereals, cafè i avui amb la novetat d'unes madalenes i uns pans de llet.

Fiquem romb nord, desfent el camí fet ahir de baixada, direcció el coll de Foratón, hi arribem en poc més de mitja hora. La pendent a partir d'aquí s'accentúa, progressivament, a mesura que ens apropem al cim del Bisaurín, avui també hem modificat la ruta normal de la Senda, ens la hem adaptada.

Desde el coll fins al cim hi ha poc més de 600m de desnivell però son de cop, sense descansos. El poc més de mitja hora que ens costa l'ascens ens deixa els bessons i els quàdriceps ben carregats, val la pena però. Les vistes desde aquí dalt son molt extenses, desde el proper Castillo d'Acher fins al llunyà Midi d'Ossau, ens deleitem una bona estona, ens impregnem dels colors d'aquestes muntanyes, del blanc calcàri, al vermell de la pedra oxidada passant pels verds i grocs.

Aquí dalt la temperatura és bona, acostumats a la calor extrema d'aquests dies necessitem abrigar-nos per a no tenir fred.

Seguim per l'aresta direcció Est fins que veiem fites i les anem seguint. El descens és pendent i a estones descompost

El sender ens deixa a la capçalera de la vall, continuem en suau descens fins la plana Mestresa, on aprofitem el moment de relax per a menjar una mica.

Davant nostre una pujadeta de 100m ens duu fins el Puerto de Vernera, porta d'entrada al preciós Valle de los Sarrios.

Anem a bon ritme i no triguem a arribar al Ibón de Estanés, desde on podriem arribar al refugi d'Arlet, conectant amb el recorregut de la Senda a l'alçada dels peus del pic de Maspêtres, una variant, a posteriori, més atractiva.

Al Ibón també hi trobem gent banyant-se, famílies senceres. Les eugues pasturen alienes a tota la marabunta, avui és dissabte i es nota l'afluència de gent a la muntanya.

Pugem al Puerto d'Estanés, aquesta part de camí està molt marcada, es nota que es lloc frecuentat.

El camí en descens voreja el cim de Labati i el Golocha de Esper, les vistes son espectaculars.

La calor apreta i l'aigua escaseja, fa estona que no en tenim. Sortim del bosc i miraculosament en trobem una, d'aigua ben fresca que ens permet seguir el trajecte, ara més tranquils.

El sender, traçat entre matolls de neret, va resseguint la morfologia dels turonets que anem trobant, s'està fent llarg, últims metres, ja veiem el cotxe, ja és nostre, travessa completada.

 Han estat quatre dies plens de records, de moments que em quedaran grabats a la retina per sempre, el bany al ibon d'arlet, el pico de la Ralla, el caminar pels peus de les Agulles d'Ansabere, la Serra d'Alano, el Bisaurín, el Valle de los Sarrios, la companyia de l'Edu i el Toni, gràcies.

Seguir llegint »

La Senda de Camille III

Quina calor més insoportable! Després de queixar-nos que no caviem al llit, ens han canviat i ens han ressituat al nivell tres d'una llitera de tres pisos, just sota la teulada de fusta. La nit ha començat tranquila i abans de poder agafar la son ha arribat l'orquesta, tots tenors, fins que sobtadament un d'ells amb un do de pit descomunal els ha fet enmudir, m'ha semblat que se'm movia el llit...
A mitja nit m'he hagut d'aixecar a beure aigua, no podia més, he baixat com he pogut de la meva tercera planta i a les fosques he anat cap a la motxilla, situada al passadís. Allà hem intercanviat unes paraules amb un nano que patia de mal de cap, potser era el que dormia al costat del jefe dels tenors.
No ha trigat massa a sonar el despertador, son les 6h30 i comença a clarejar. Deixem les motxilles preparades i les baixem al menjador, avui serà l'etapa reina i hem de guanyar temps com sigui.
L'esmorzar ens espera, el típic esmorzar a base de pa, confitura, cafe, suc, llet, cereals, res que no sigui l'habitual, uns minuts abans una safata plena de pit de gall dindi s'havia buidat :

 "Os queda mas? 

No, se ha acabado. 

Y algo de proteina no teneis, atun por ejemplo?

No, no queda nada

Vale gracias"

Definitivament les instal.lacions son molt bones, el mejar és molt bo, però el tracte és força dolent. Recollim les coses i comencem l'etapa, cinc quilòmetres en baixada per una carretera asfaltada que ens ha de portar fins el camping de Zuriza, aquí enganxem cobertura i podem parlar amb els de casa, estem be, tot va be.

Massa ràpid ho hem dit, quan sortim de l'ombra la xafogor és insoportable, davant nostre la primera pujada del dia i la primera suada.

Ens endinsem ara per pista forestal per la vall de Petraficha, seguint el gr11,

al final de la pista un aparcament i una font fresca, ens hi llencem de caps. El camí en tirada recta va retallant les corbes que va fent la pista forestal, passem per davant d'unes granges i davant nostre, imponent, la Sierra d'Alano, amb la Punta del Achar en primer terme. El pas natural per atravessar-la és per l'esquerra de la Punta del Achar, per l'Achar d'Alano, que tot i ser una pujada no molt pendent ni llarga, fem una suada important, l'aigua ens regalima per l'esquena, braços i cames estan empapats, sort que hem carregat aigua a la font.

Aquí dalt ens dividim, el Toni se'n va a fer una ruta alternativa que el durà a fer el cim del Peñaforca i posterior descens fins el coll de Lenito, l'Edu i jo amb vambes continuem pel recorregut original.

Ens espera un tram de baixada força còmode que ens permet, tot seguint les fites i marques, anar fent petar la xerrada, cosa que sempre és un plaer fer amb algú com ell i amb la tranquilitat que et donarà sempre el millor consell.

El camí ens porta a una pista forestal de la que en fem uns metres encara en baixada i que deixem per agafar un corriol que s'endinça dins el bosc, aquí comença la segona pujada forta del dia i que ens ha de portar fins el coll de Lenito. Tenim sort que el recorregut transcorre dins un bosc de faig que ens protegeix, en part, del sol, tot i això la suada torna a ser important.

 

Hem quedat en trobar-nos amb el Toni aquí al coll, hem arribat abans i no parem de mirar cap a la muntanya buscant algún indici d'ell baixant. Al cim una silueta es mou, falsa alarma. Aprofitem per a menjar unes barretes mentres especulem amb el camí de baixada. Els dúbtes queden difosos quan el veiem baixar, és com un isard, va desfent el camí fins el coll amb rapidesa tot seguint les fites de pedres, no triga en arribar.

Continuem ara els tres la baixada per corriol que acaba desembocant en un pista molt descarnada i pendent, difícil de baixar, per tal d'evitar-la anem agafant les dreceres en forma de sender que ens van apareixent i que ens duen fins la carretera de la Val d'Echo desde on veiem la carretera que puja cap a Gabardito, proper destí.

Creuem el pont sobre el riu Aragón i pocs metres després, a l'ombra, parem per a tornar a menjar, ens espera la tercera pujada del dia i a aquestes alçades les forces ja comencen a afluixar.

El corriol de pujada va retallant les corbes de la carretera, protegits pel bosc, anem bevent  aigua calenta, fins que tenim la sort de trobar una font a mig camí d'aigua fresca, ens hi recreem una bona estona tot mullant-nos cara, cames i braços i és clar l'estómac.

Arribar a Gabardito se'ns està fent llarg, de cop la pendent suavitza, la vegetació s'obre i apareix el refugi, tornem a estar per escórre'ns i demanem dos aquarius per persona, estem assedegats!

El tracte que rebem aquí no té res a veure amb el de Linza, te més caire de refugi, es nota a l'ambient, per nosaltres ens hi quedariem però ves per on l'únic refugi on hem fet paga i senyal és el de Lizara, ho deuen fer a propòsit.

Continuem endavant, ara el camí no te grans desnivells ni grans pendents però és llarg, hem de travessar el Plan de Dios te Salve i el Plan d'Aniz, extenses zones de prat alpí on vaques i eugues pasturen sense pressa, ni s'inmuten al nostre pas.

El Coll de lo Foratón marca l'inici de la baixada, a la nostre esquerra s'aixeca 600m sobre nostre el Bisaurín, el deixem per demà, només pensem a arribar al refugi i treure'ns les vambes. Ho fem mitja hora després.

El refugi és acollidor, igual que els guardes, hem arribat a bona hora i tenim temps per pujar a l'habitació, de vuit persones, i escollir llit, fer quatre estiraments una bona dutxa i fer petar la xerrada amb una família de valencians, hi ha tres generacions de muntanyencs, fan molt de goig i perquè no dir-ho enveja sana. Entre una cosa i l'altre el temps  transcorre pausadament, es respira tranquilitat aquí a Lizara, estem satisfets de l'etapa d'avui.

Toquen les vuit i som tots a taula, estem afamats, han passat més de dotze hores de l'anterior àpat important, així de ben segur que el sopar és boníssim. I realment ho és, una ensaladilla russa casolana i com no estofat de vedella, ens fan recuperar les forces, i com no hem repetit i és clar avui també toca sortir a caminar per païr el sopar.

El sol ja està baix, la calor però encara es fa notar, no baixem dels 25º, s'està be aquí fora del refugi, les parpelles comencen a pesar i demanen retirada i les hi fem cas, avui no caldrà dormir en diagonal ni invaïr el llit del costat, dormirem però amb la finestra oberta.

Seguir llegint »

La Senda de Camille II

La nit ha sigut molt calurosa,  al costat del meu llit de metre vuitanta en quedava un de doble buit, l'he ocupat  i he pogut dormir en diagonal, per més "inri" la nit ha estat ambientada per un concert de roncs que competien entre ells per ser el més estrident.
El despertador en forma de telèfon avisa que son les 6h45, ens espera l'esmorzar a partir de les 7h, una mica de pa torrat amb confitura, uns quants cereals i una bona tassa de cafè. Hem baixat les motxilles al menjador, carreguem aigua a la font de l'entrada del refu i comencem la segona etapa.

Ens despedim del idílic paratge caminant direcció nord, al principi en baixada fins la cabane de Lapassa i en suau pujada fins el coll de Saoubathou. A l'Est el Midi ens dóna el bon dia il.luminat per les primeres llums, sota nostre ja podem veure Lescun.

El camí va resseguint les formes de la muntanya, aquí dalt no arriba el bosc, inmensos paratges de prat alpí fan les delícies de vaques, eugues i ovelles.

A mig camí un rètol informatiu ens parla d'aquella gent que va fugir del seu país durant la guerra civil, gent que va començar una nova vida partint de zero, alguns, d'altres van quedar-se pel camí o en els camps de concentració instal.lats al país veí, temps complicats aquells, els dels nostres avis.

Seguim planejant i arribem al portillo de la Cunarda, estem decidits a fer una drecera, creiem, més interessant que el recorregut original. Desde el port pugem a la Peña lo Riste i a la Punta lo Rincón, les vistes son extenses i ens hi estem una estona. El descens fins el Puerto de lo Palo és força pendent per terreny rocallós, al port parem a mirar el mapa i decidim el recorregut a seguir, quan veiem el que ens espera obrim la bossa del menjar i decidim omplir l'estómac.

La idea és la següent, el recorregut de la Senda desde el Puerto de lo Palo, va seguint la HRP fins al camping Lauzart, prop de Lescún, 1100m per sota, i després torna a remuntar seguint una pista asfaltada durant uns 5 quilòmetres. La pista passa a ser camí i aquest arriba al seu punt culminant als 2084m del coll de Petrachema. La variant que fem segueix, desde el Puerto de lo Palo, el corriol que passa per sobre les Foyas de Santa Maria cap al Collau de la Ralla, desde aquí pugem el Pico de la Ralla i baixem fins el Ibon de Acherito per anar a trobar el camí de pujada al coll de Petrachema, un itinerari molt més interessant.

El primer tram el sender no està gens definit, fins que no arribem al peu del collau de la Ralla, on el terreny es torna més pedregós, no veiem fites.  Al coll la vista del Pic Pourtet Barrau i del Pourtet Ouvert son impresionants,

anem seguint les fites i alguna tram de corriol que ens porta a vorejar el Pico de la Ralla pel Sud fins al coll i remuntar desde aquest, la via normal d'ascens, sense gaires complicacions.

Iniciem el descens per una de les canals que porten a l'Ibon, està molt descarnada, podrien anar de la ma amb la del Pedraforca, aquesta però és més pendent.

Arribem amb més pena que glòria a l'Ibon, hi ha gent prenent el sol, d'altres sucant els peus, estem a quasi dos mil metres i la calor apreta de valent, és realment temptador.

Continuem direcció Nord Oest fins a arribar a la carena. El camí continua fent zigues zagues en descens fins l'Ibon d'Ansabere i les Cabanes d'Ansabere on trobariem el traçat original de la Senda. Al final però decidim fer una pestosa diagonal per a no perdre molta alçada i que ens porta fins la cota 1700.

Hem recuperat el recorregut original. Davant nostre s'aixequen les impresionants agulles d'Ansabere.

Comencem l'ascens al coll de Petrachema, el camí va fent llaçades curtes per a superar els prop de quatre-cents metres de desnivell que ens separen, el terreny sembla lunar.

Ja tenim l'etapa al sarró, només ens queda una suau però llarga baixada fins el refugi de Linza, passant per les foyas del ingeniero i poc després endinsant-nos a un dens bosc de faig per acabar arribant al concorregut refugi, de fàcil accés amb cotxe i per tant amb poc caràcter de refugi propiament dit.

La benvinguda és d'allò més "amable", els cambrers més que parlar borden al mateix temps que serveixen cubates en gerres de mig litre. L'ambient és més propi d'un bar de poble que d'un refugi, tot i que les instal.lacions son modernes i encarades cap a aquest tipus de públic.


Avui l'habitació és de 15 places, a veure si tenim sort i no hi ha concert de mitja nit, que avui ha sigut llarga l'etapa i necessitem descansar per començar amb forces l'etapa de demà, etapa reina.

Després de la sessió d'estiraments de rigor al jardí exterior del refugi, la gana apreta i comencem a agafar possicions a les taules. El primer plat, un estofat de llenties, mooolt bo, volem repetir.... qui s'atreveix a demanar un altre vol de llenties?

De segon i com serà habitual estofat de vedella, també molt bo.

El resum del dia seria aquest:

Seguir llegint »