Després d'haver assolit els objectius del dia, amb el Puy de Dome al capdavant, recuperem forces i prenem rumb cap a Bedoin amb la intenció de tancar aquests tres dies pujant el gegant de la Provença, el Mont Ventoux.
Arribem a Bedoin passada la mitja nit, després de 5 hores de conducció inclosa parada per sopar. A aquestes hores la temperatura no és gens freda així que demà ens espera una bona calorada.
El maleït despertador sona a les 7h del matí, esmorzem i paguem els 3€ de taxa per estar aparcats a l'àrea de camping car de Bedoin, just al costat de la piscina.
Ens canviem i anem a la plaça de Bedoin a buscar aigua i aprofitem per utilitzar els banys públics que hi ha a la mateixa tot creuant la plaça i els cotxes que hi son aparcats, alguns amb el motor engegat, donant cops de gas, van escalfant motors, els cotxes porten tots dorsal, son cotxes de cursa, una cursa que es celebra cada dos anys i que consisteix a pujar el més ràpid possible el Mont Ventoux desde Bedoin, això vol dir que la carretera és tancada als ciclistes....
Ens ho confirma una tanca metàlica que trobem als 2 quilòmetres, així que girem cua i decidim pujar desde Malaucene.
Ens esperen 15km fins a Malaucene amb un port de poca entitat pel mig, envoltats per hectàrea de vinya.
Aquest vessant, el de Malaucene, algunes fonts la cataloguen com la cara més dura, d'altres li donen aquest honor a la pujada desde Bedoin... És una ascensió d'envergadura,les xifres ho demostren, 21km al 7.2% amb un parell de descansos que depenent de lo extenuats que anem poc els aprofitarem, el cop de gràcia ens el dónen els tres quilòmetres abans d'arribar a la cruïlla de la estació de Mont Serein, amb pendents entre el 9 i l'11% que ens asseguraran no arribar amb la respiració gens "serena". Pocs metres després de l'estavció el bosc de pi, el mateix que ens obsequiava amb gratificants zones d'ombra que ens protegia dels 38º, desapareix com per art de magia i dóna pas al no res. L'asfalt queda absorvit per un blanquinós calcàri, l'anomenat paissatge lunar, on alguna herba s'atreveix a creixer.
Estic arribant, és el tret identificatiu dels últims quilòmetres, el paissatge desèrtic i els fotògrafs situats en les últimes paelles,
últim esforç i objectiu aconseguit no sense haver suat de valent, les vistes però i el haver pogut disfrutar patint, no tenen preu. Estic sota l'antena de 50m d'alçada tant tipiques a qui França, a 1910m avui el temps no fa honor a la muntanya, el dia està calmat, no m'imagino el soroll que ha de fer el vent aqui dalt quan bufa de veritat. S'han arribat a mesurar vents de fins a 250km/h
