Descobrint el Montseny (II)

La nit ha estat humida, ha plogut fins tard però el dia comença sense núvols. Després d'un esmorzar light em canvio i surto a les 9h, direcció: Sant Celoni. Repeteixo part del recorregut d'ahir fins a Hostalric, un rodar tranquil em permet anar escalfant la musculatura i a estones vaig veient el Turó de l'home, sembla nevat... L'Albert, assidu ciclista del Turó de l'home em recomana que pugi per Mosqueroles, la cara més dura i mantinguda tot i tenir alguna baixada en el tram mig. Tinc el recorregut ben estudiat, ahir per la nit el vem estar repassant amb el meu tiet. Arribo a Sant Celoni i el caos de carrers i direccions prohibides em despisten una mica però acabo trobant la carretera que em portarà a la rotonda on escolliré pujar per Mosqueroles o per Campins. Ja hi soc, paro a un costat de la carretera i em trec roba, ara ve una bona estona de pujada i no vull suar en excés, a la meva dreta s'alça mil cinc-cents metres més amunt l'objectiu, aquesta nit hi ha nevat.

Començo la pujada, les cames no noten l'esforç d'ahir, el cap però, avui no m'acompanya hi hauré de ficar ganes o com diu el Dani "pit i collons". Arribo a Mosqueroles una baixada em dona la benvinguda a la població, a partir d'aquí la carretera va pujant progressivament amb tants per cent que volten el 6-7. Arribo a la Costa del Montseny, un 11% em fa afluixar el ritme, serà el preludi del que més endavant m'espera. A l'alçada de l'indret anomenat el Baiés, uns forestals barren el pas dels vehícles, la carretera és tancada per neu... No em detenc, tot pedalant li pregunto si puc passa i em diu: "si passa però et costarà pujar està gelada", ja tinc la motivació que em faltava. Venen una successió de rampes al 15% i l'asfalt està cobert per una capa de neu de 1cm, no em puc aixecar si no vull que em patini la roda. La pendent sembla que suavitza i l'espessa linia d'arbres dels quilòmetres anteriors s'obre i em permet gaudir de les vistes, el sol es reflecteix al mar i les tonalitats grogues-ataronjades impregnen els núvols del voltant, en un primer terme la boira s'eleva tot grimpant pels vessants de la muntanya deixant entreveure els pobles enclavats al fons de la vall.

Arribo a una cruïlla de carreteres i un rètol em ratifica el que la meva memòria recordava, em queden els sis últims quilòmetres, els més durs, els que tenen el pitjor asfalt, asfalt rugós i trencat i avui amb l'extra de la neu i el gel. Seràn sis quilòmetres algun d'ells fins al 9.5% de mitjana. Veig la torre, la veig propera, és mentira, la vista m'enganya i la carretera no m'ho posarà fàcil.

A mesura que vaig pujant vaig trobant més neu (veure video), es comença a acumular als frens i em van frenant les rodes. La roda davantera em comença a escupir neu als peus i cames i se'm comencen a refredar, un únic pensament, la baixada. Queden pocs quilòmetres, però encara no està fet, les antigues traces gelades de cotxes ara amagades per la capa de neu es converteixen en esquers i he de fer equilibris per mantenir-me sobre la bici. Faig una corba a la dreta i de cop la pendent suavitza, al davant hi tinc l'antena repetidora darrera hi tinc Montserrat, les Agudes, Matagalls, el mar i més enllà el Pirineu. Son moments de calma, de satisfacció, he assolit l'objectiu, sento l'olor de la neu, l'escalfor del sol llunyà, la humitat de la boira.

A partir d'ara però, tot el que m'abrigalla aquí dalt, se'm girarà a la contra a la baixada, la neu em fa lliscar les rodes, la humitat em roba la calor, els dits de les mans s'em gelen, no me'ls sento, em costa frenar, se m'adormen les mans i els canells, he de parar i escalfar-me. Les cames les tinc molles de la neu que la roda m'esquitxa, els peus també i encara em queden molts quilòmetres fins a desfer-me de la neu. Arribo a la carretera que fa una estona he deixat i continuo per l'esquerra per tancar el bucle i baixar per Campins. Toca pujar una mica, no hi ha manera d'entrar en calor, segueixo baixant encara per neu i arribo a la carretera comarcal, aquí sembla que han passat les màquines lleva neus, tot i això hi ha cotxes a les cunetes, d'altres ficant cadenes al mig del vial... Em llenço carretera avall, he de perdre alçada i esperar que a cotes baixes faci més calor. A mesura que vaig baixant la sensació de fred aumenta, no només no em sento els dits i les mans sino que la mandívula i el cos comencen a tremolar sense control. Atrapo a tres tot terreny i em fico a "rebufo" per absorvir tot l'aire calent que expulsen, sembla que funciona, poc a poc vaig recuperant el control del meu cos, arribo a Campins i miro l'hora, és tard i m'esperen per dinar, així que decideixo trucar per avisar d'on soc i el que trigaré a arribar. Arribo a Sant Celoni i fico la directa, porto poc més de quatre hores i encara m'en queda una més. Arribaré als postres! Tot d'una un cotxe toca el clàxon, és el meu tiet que em ve a buscar, la família unida.... Arribo em dutxo i vaig al menjador, estan tots entaulats però encara no han començat, buff quin fart de córrer! Han sortit 100km i 4h30

Seguir llegint »

Descobrint el Montseny

Al llarg de la vida vas coneixent moltes persones, algunes romandran properes inclús arribaran a ser molt importants, d'altres son passatjeres, totes però, acaben deixant petjada. El mateix passa amb les muntanyes, n'hi ha que t'atrauen més, n'hi ha de més properes, n'hi ha de més esveltes, n'hi ha que t'ilusionen, d'altres seran més importants però totes deixen petjada. El Turó de l'home sempre l'havia vist desde la llunyania, ja fos passant per l'eix transversal direcció Vidreres de visita a la familia o desde el cim de la Tossa d'Alp en un dia clar. Aquest cap de setmana aprofitant que la família ens reuniem per a celebrar l'aniversari de ma mare m'he baixat la bicicleta per tal de descobrir els voltants del Turó de l'home, les seves carreteres, les seves ermites, els castells... Arribem dissabte per la tarda i després de dinar aprofito per fer la primera incursió, serà una sortida curta i improviso el recorregut, en la memòria però em queden les paraules del meu tiet: "...ja que vas a pedalar que sigui per zones interessants, la carretera d'Hostalric a Arbúcies fins a Coll de Revell o visitar el Castell de Montsoriu..." Surto direcció a Santa Coloma de Farners i en una de les rotondes veig un rètol grafiat Hostalric, giro 90º i cap a Hostalric. La carretera es manté força planera, em permet rodar a un ritme viu i no trigo en arribar al poble, agafo la variant i arribo a una altra rotonda on per art de màgia m'indiquen com anar fins a Arbúcies, i això que no ho he buscat. Segueixo direcció Arbúcies, les rectes son força llargues i no vaig massa confiat, els cotxes no van molt ràpid però no m'inspira confiança així que quan veig el trencall cap a Breda me n'hi vaig. No hi he estat mai a Breda, el coneixo per fer-se famós arrel de sortir a la sèrie Vent del pla, així que em fa gràcia anar-lo a visitar i de rodo per una carretera més secundària. Començo a pujar, la pendent és força contínua sense arribar a ser molt dura i no trigo a arribar al coll: Breda la veig sota meu, a la dreta però surt una carretera i un rètol indica "Castell de Montsoriu", no m'ho puc creure, estic seguint l'itinerari recomanat pel meu tiet sense tenir ni idea d'on vaig... Breda haurà d'esperar. Enfilo carretera amunt. Aquí ja em trobo alguna rampa més important però el ritme no decau. Vaig pujant i a voltes veig la silueta de l'imponent castell ja estic aprop, tot d'una se m'apareix un rètol que em va girar a la dreta, s'ha acabat l'asfalt... no he arribat fins aquí per donar mitja volta, si he de pujar per pista amb la bici de carretera ho faré. La boira es va apoderant del tupit bosc, vaig pedalant cara amunt enfrontant-me a rampes de fins el 20% sense poder aixecar-me del seient, la terra vermellosa humida per la boira em fa lliscar la roda, la respiració acompassada i profunda denota esforç, la llum comença a perdre intensitat però he d'arribar. Aumento el ritme, cada exhalació es transforma en un núvol de vapor que m'acarona el rostre, fa fred però no en tinc, últim revolt, ja he arribat, em dona la benvinguda la torre de l'homenatge i a mesura que avanço se m'obre als ulls la comarca de la Selva i el Vallès Oriental. Volto el castell per la pista i intento impegnar-me a parts iguals de castell i paissatge, no dono a l'abast, he de marxar se m'està fent tard, començo a baixar no sense abans robar-li una última mirada potser intentant trobar la princesa del castell, no hi ha sort. Vaig amb molt de compte per no punxar, arribo a la carretera i aquí si que fico la directa, m'espera una contrarellotge fins a casa, son les 17h15 i em queden 35km. Desfaig el camí fet, arribo a Hostalric, el ritme és bo, fico direcció Sils, els cotxes ja comencen a encendre les llums, queda poc, entro a Vidreres quasi a l'sprint, són les 18h15, ha anat ben just però ha valgut la pena. Han sigut dues hores i mitja i han sortit 70km.

Seguir llegint »

Alpinisme a la Dent d'Orlu

El terme efímer prové d'una paraula grega que significa "d'un dia", permet anomenar allò passatjer o de breu duració. Alguna cosa efímera te poca vida i desapareix al poc temps.

Així és el gel i amb l'hivern que estem tenint no és val a badar, si corre la veu que una via està en condicions (cosa rara) el marge de temps és petit abans que deixi d'estar-ho o desaparegui. Aquesta vegada l'ocellet ens ha informat que la cara Est de la Dent d'Orlú estava en condicions, intentarem repetir una via nova, oberta la setmana passada i que transcorre per la dreta de Fil pour les étoiles. El despertador sona a les 5h del matí, no m'ha costat massa despertar-me, feia estona que tenia el son poc profund. Ahir ja vaig preparar la motxilla i el material, només em queda vestir-me de "gala" i esmorzar. No me n'estic de res, una truita amb tres ous (un rovell) amb llauna de tonyina inclosa, kiwi, poma i pera, ah! se m'oblidava, i dos croissant reblerts de xocolata... Em passa a buscar el Jordi a les 6h i sortim direcció Ax les Termes des d'on enfilem la carretera cap al preciós col de Pailheres, no hi arribem, a l'hivern és tancat, arribem al poblet de Lavail i girem a la dreta, tot travessant el càmping. Comencem a pujar per la pista forestal que ens ha de dur a l'aparcament de la Dent d'Orlú, tot i que la pista no te neu, hi ha algún tram que ha anat be tenir un cotxe alt i amb tracció a les quatre rodes, tot i això ens hem quedat a més d'un kilòmetre del parking. Ens equipem i fem la part que ens resta de pista a peu, són poc més de dos quarts de vuit i ens espera poc més d'una hora i mitja d'aproximació, just abans de sortir arriba un cotxe, no estarem sols a la paret.

Arribem al parquing d'estiu, ja veiem la Dent d'Orlú des d'aquí, encara però ens queda una bona "patejada". Tot mirant el cim, hem d'anar a buscar la carena de l'esquerra creuant primer el torrent i més tard les pendents a trams dretes del bosc de pins.

Ja es veu el primer coll on un pal indicatiu ens marca la via normal a peu per pujar a la Dent d'Orlú, d'aquí una estona hi baixarem.

Ara però toca arribar a un segon coll que ens deixarà veure tota la grandiositat de la cara Est.

Fil pour les étoiles, el primer llarg no existeix, descartada; la línia formada més maca que veiem està a la dreta d'aquesta, la traça ens hi porta.

Estem a peu de via i el sol comença a tenyir la paret de colors groguencs; el gel del primer llarg, però, manté la tonalitat gris fosc propia del gel podrit o potser és el "planchón" de granit que té darrera qui li transmet el color...

Tirada de 60 metres i muntem reunió a la roca, un universal i un alien farán la funció. El gel és fi, més d'una vegada hem tocat roca, hem de pujar amb suavitat, sona a buit, tot i això a trams el gruix de gel ens permet ficar algun cargol, no entren del tot, resten un parell de centímetres a l'aire, la pendent no passa dels 75º.

El segon llarg transcorre en els primers metres per l'efímer gel gris, perdent verticalitat i convertint-se en neu dura en la resta del llarg, també de 60 metres. Montem reunió a la roca, dos aliens fan la funció.

El tercer llarg segueix la tònica del segón, campa de neu d'entre 50-60º amb algun ressalt de gel, seguros a la roca i part final a l'ensamble per arribar a montar la reunió a l'únic parabolt que no està enterrat sota la capa de neu. El quart llarg igual que el tercer 60m de campa de neu dura

i el cinquè part final a l'ensamble i seguros a la roca per arribar a la fina aresta. Des d'aquí uns passos per roca i uns equilibris per una estreta passarela de 50cm d'amplada i 1000m de caiguda per banda i banda que treu el singlot ens porten fins el cim.

Descens per la normal i en poc més d'una hora estem al cotxe.

Seguir llegint »