Cantabria (V)

Sempre m'ha agradat la muntanya, de petit a l'habitació tenia dos pósters, un del llago Enol i l'altre del lago Ercina. Fotos dels llacs de Covadonga que un bon dia la meva àvia em va portar. Em sentia atret per aquell racó, tan salvatge i tan proper a la vegada.

Avui serà un dia important, agafarem el cotxe fins al Santuari de Covadonga i pujarem als llacs, avui es complirà un petit somni d'infància.

Dit i fet, carreguem les bicis al cotxe ( després de seguir l'esquema de cada dia per esmorzar) i amb la il.lusió de tres nens anem fins al Santuari de Covadonga on deixarem el cotxe.

Ens equipem i comencem la ruta d'avui en baixada, fins a Cangas de Onís, set quilòmetres de baixada suau 

que ens aniran be per anar escalfant.

Comença la pujada, aquests primers quilòmetres la pendent és molt suau, anem travessant petits nuclis, bars i botigues. No és fins el quilòmetre 5 on trobem un arc de benvinguda al parc on comença la pendent. Progresivament aquesta va augmentant, deixem enrere el trencall del Santuari i aquí la cosa ja es comença a ficar seria, pedalem protegits del sol pels arbres, aquí les rampes  van del 9 al 12%, no hi ha treva,ja ho deia  el ciclista gal Bernard Hinault quan va equiparar en el seu dia aquesta pujada amb la de l'Alpe d'Huez, raó no li faltava. 

 

Ens anem acostumant a aquest anar fent a que obliguen les pendents de més del 10% però poc ens dura l'alegria quan veiem davant nostre la Huesera, una recta d'uns 800 metres amb rampes del 13 al 15% continuades, que dur que és aquest tram.

 Amb un parell de quilòmetres més suaus que ens permet recuperar-nos la carretera ens porta al Mirador de la Reina on una altra sorpresa ens espera en forma de rampes del 14%, ara però ja tenim la feina feta, hem arribat al coll, tenim davant el llac Enol, els núvols baixos amaguen les muntanyes de les nostres curioses mirades, al llac li dónen un caire especial.

Baixem un quilòmetre tot vigilant de no atropellar al ramat de persones que un parell d'autocars ha deixat anar i que circulen ocupant tota la carretera. Última pujada, poc més d'un quilòmetre i arribem al llac d'Ercina, amb un bar restaurant ben aprop. 

Comencen a caure gotes i decidim baixar. Abans de la huesera, en una corba a la dreta tancada, em trobo a un autocar ocupant el meu carril, freno, la roda del darrera em rellisca i caic al terra, vaig lliscant cap a l'autocar sense poder fer res per aturar-me, em preparo pel cop, una sola idea em passa pel cap, agafar-me al paraxocs per evitar que em passi per sobre, ho aconsegueixo però m'he emportat un cop fort a la ceia dreta, estic be han estat només unes rascades i un ull morat, res que el temps no curi.

Continuo baixant i al Santuari em netejo en un bany públic i em fan unes cures a l'estació d'autobusos, ha quedat tot en un ensurt, en aquella situació el primer en encapçalar la baixada tenia les de perdre, i sincerament preferia ser jo el que rebés tot i que li hauré de començar a fer cas a l'Albert Martí quan reflexionava sobre el fet de què no era un gat que no tenia set vides i que ja n'havia gastades tres.

Com la gana no la perdem sota cap concepte aprofitem per dinar a El Huerto del Ermitaño, a prop de l'estació de bus.

Amb la panxa plena les coses es veuen millor, aprofitem per visitar la basílica

la cova de la verge

i ara si, tornem a casa, abans però visitem Santillana del Mar, li diuen la villa de les tres mentides, perquè no és llana ni santa ni te mar... sigui com sigui, el núcli antic de la villa, declarat patrimoni historic-cultural emana aires medievals tant en carrers com en edificis, molts d'ells amb escut propi i tot regit per una estricta normativa proteccionista.