La Pica sempre és especial pujar-la, tant per la simbologia que te com per la posició estratègica vers la resta del Pirineu, aquesta vegada però l'objectiu era treure'm l'espina clavada un més enrera.
Surto de casa a dos quarts de vuit, tinc una hora i mitja de cotxe fins a l'artigue, un indret després de Marc on una caseta-bany i un panell d'informació em dona la benvinguda.
Començo a caminar a les 9h, el dia serà espectacular però a primera hora ja fa fresca, carrego el folre polar i el gore, un platan i un parell de litres d'aigua.
El primer tram abans de creuar el riu és molt planer, em permet córrer i anar escalfant les cames, quan porto quinze minuts em trec el folre i continuo pujant en màniga curta.
Estic arribant al refugi de Pinet, no vaig massa fi, no acabo de trobar-me agust però no per això afluixo el ritme, fins aquí el camí no te pèrdua, és molt evident. Porto una hora vuit i passo per davant l'estany de Pinet.
A partir d'aquí l'ambient d'alta muntanya es comença a imposar, els arbres fa estona que han desaparegut i la resta de flora dóna pas a pedra i aigua. Ara el camí és més perdedor, les marques grogues i de GR intenten evitar que em desviï del camí però a trams m'he d'aturar i fer una ullada per redireccionar-me.
Quan encara em queden força metres per fer cim, ja el veig, això em motiva i apreto una mica, el cim és ple de gent, vora la creu, amagada sota una capa d'estelades, la gent s'hi fa la foto de rigor, jo també, m'ha costat dues hores i quart superar els dos mil metres de desnivell.
Les vistes cap a la vall Ferrera son impresionants, i cap a la resta del Pirineu infinites
Ara sí, ja m'he documentat!!!!
ResponElimina