Ferrada Tossal de Miravet

Aquest matí ens hem llevat a Arties, al aparcament de terra al costat de la carretera general. Ha sigut un despertar fred, la pluja que va caure ahir i aquesta nit a partir dels 1400m ha sigut en forma de neu. Així doncs anem cap al Sud, direcció Pont de Suert, parant a Vielha a fer un cafè i a Vilaller a fer un circuit d'orientació urbana, per sort a la cara Sud no ha nevat.

L'aparcament de la ferrada no és gens evident, a la última corba a esquerres de la carretera, abans d'entrar a la població, surt una carretereta amagada a dretes, de pronunciada pendent que ens porta davant un pont metal.lic peatonal, aparquem pels voltants. 

El dia aquí és radiant, el sol ilumina la paret de tonalitats a trams rogenques a trams grisoses. Carreguem les motxiles creuem el pont i comencem l'aproximació tot seguint les marques grogues que ens indiquen el camí. Uns quinze minuts ens porta arribar a les primeres grapes. 

Comencem pujant el primer tram, en principi el més senzill dels tres, de fet la dificultat va aumentant a mesura que anem pujant, aquest primer tram, però, ens te preparada alguna sorpresa.

I la sorpresa ve en forma de pont nepalí, de fet n'hi ha dos, cosint la muntanya el primer per sota i sense massa dificultat

el segon per sobre, amb una distribució de cables que ens fa tirar de braços i que ens obliga a la sortida a fer un canvi de vessant per una aresta una mica "punyetera".

La resta del primer tram es concentra a superar un esperó sense masses dificultats 

Arribem a l'inici del segon tram, unes marques blaves ens donen la possibilitat de tornar al cotxe

Aquest segon tram promet, és molt més aèri que el primer

va progressant per un esperó, en tot moment molt ben equipat, amb algún tram curt desplomat

Al final del segon tram també tenim una altra escapatòria

davant nostre s'aixeca la mole de roca on el tercer tram dibuixa la seva linia de grapes

per accedir-hi abans hem de fer una petita caminada, les vistes de la vall son molt àmplies, al fons, d'on 

venim, el Pirineu enfarinat.

Aquest tercer tram es podria dividir en dues parts, la primera una placa llisa amb les grapes allunyades que ens obliga a fer algun pas d'escalada, potser el tram més entretingut, i la segona part, més física, amb un desplom d'unes set grapes que ens fa encendre els braços.

i que una vegada superat ens dona accés al final de la via.

Si portem politges podem rematar la sortida amb la tirolina, en cas contrari caldrà desgrimpar uns metres per un tram equipat que ens durà a l'inici del descens, també marcat amb cercles grocs i que ens porta de tornada al cotxe en poc menys de tres quarts d'hora.

Una ferrada exigent tant física com tècnicament, molt ben equipada que ha ficat la cirereta al pastís d'aquests quatre dies.

Seguir llegint »

Ospitau de Vielha, Estany Redon, Tuc deth port de Vielha

Ahir després de fer un tomb pels carrers de Vielha, esquivant tota una munió de gent, de comprar quelcom per sopar i de donar-li a l'estómac alguna cosa calenta, anem a passar la nit a la boca Sud del túnel de Vielha, al aparcament de davant del Ospitau de Vielha. 

El despertador com cada dia toca a tres de set, mirem per la finestra i al cel no hi ha ni un núvol, esmorzem tranquilament escoltant simon&garfunkel.

Comencem a caminar, acompanyats per un grup de francesos que van al capdavant, seguim el GR11 que s'endinsa per la vall de Conangles. Travessem un bosc de faig que desprèn certs aires de misteri, el còctel de colors és preciós.

A mesura que anem pujant es van obrint clarianes al bosc i la visió al nostre darrera és igualment espectacular amb els Pics de la Tallada i el Mulleres sota una capa de núvols cada vegada més gruixuda.

El corriol ens porta al final de la vall, ens barra el pas el Tuc de Conangles, i el GR comença a guanyar desnivell pel vessant amb àmplies llaçades.

En una d'elles deixem el GR i seguim rectes tot resseguint el relleu de la muntanya

El camí més desdibuixat en aquest tram ens porta al Estany Redon. El vent comença a ser fort i fred, ens amagem darrera una roca i fem un petit mos per recuperar forces i escollir el camí a seguir per pujar al Tuc deth Port de Vielha.

Voregem el llac a mitja alçada seguint el recorregut més lògic, a trams amb alguna fita que ens corrovora que  anem en la bona direcció però sense camí marcat. Davant nostre veiem un coll herbat, intentarem conectar amb la carena més amunt per guanyar uns metres.
Dalt la carena el vent es torna insoportable, uns metres que es fan llargs però una vegada a dalt, les vistes compensen amb escreix.

No hi estem massa estona al cim i fiquem romb cap al Port de Vielha, pas natural de gent i bestiar abans de l'obertura del túnel. Aquí hi trobem un búnquer, un dels molts que es van construir després de la guerra civil, situats en punts estratègics permetien controlar una possible invasió estranjera. Formaven part de la anomenada Linia P formada per entre 4500 i 5000 búnquers escampats per tot el Pirineu. Durant el descens a part d'aquest en veurem dos més, un d'ells de ben aprop. info Linia P

El descens està en tot moment ben indicat, el vent sembla que ha afluixat bastant i els núvols comencen a agafar protagonisme així que no ens torbem durant la baixada.

L'arribada a la vall ens regala aquest espectacle de colors

Un centenar de metres més per a completar els prop de deu quilòmetres i tancar el bucle iniciat tres hores i mitja abans. Un recorregut per la història d'aquestes terres, per bells paratges, llacs  idílics i una companya de fatigues a la alçada.

Seguir llegint »

Pics de Vallibierna i Pic de Culebras

Aquesta nit hem dormit al costat de la presa de Llauset després de superar els 13 quilòmetres de carretera bastant desfeta i emboirada que surt del poble d'Aneto i de traspassar els més de mil metres de túnel, arribem a l'aparcament, tot és fosc, les úniques llums les de la autocaravana i les de les estrelles, alguna d'elles fugaç.

Després d'una nit plàcida el dia es lleva clar, la boira roman al fons de la vall, les primeres llums del dia comencen a donar forma a les muntanyes i a reflexar-se en les aigües de la presa. El curt túnel pel que passa el camí es converteix en corriol

als pocs metres una cruïlla de camins, dreta refugi d'Anglos, nosaltres seguim les indicacions de pic de Vallibierna, tot vorejant el llac

Vint minuts després arribem a la cua de l'embassament, amb un nivell bastant baix d'aigua per l'època que estem, comencem a pujar en direcció a la cabana de Botornás seguint el GR11

arribem al llac de Botornás 

A mesura que el sol va guanyant alçada va donant forma als cims, pedres i llacs i ens aporta una mica de calor

Arribem a un trencall, antany una pedra escrita s'encarregava d'informar-nos, avui un indicador de fusta fa la funció. Trenquem a l'esquerra seguint el G.R 11 ara per un corriol que en zigues zagues va superant un tram pendent i que ens porta a una zona més planera, a partir d'aquí deixem les indicacions de G.R i ens guiem per les fites de pedres i pel desdibuixat corriol que va resseguint el curs del torrent.

Trobem un primer llac, el corriol ressegueix el seu contorn

I és a partir del segón llac on comencem a guanyar alçada. Pel Sud els núvols comencen a desenvolupar-se i decidim accelerar una mica el ritme.

En aquest tram el corriol és bastant evident i avancem a bon ritme

Arribem a un tercer llac més petit, de forma allargada, el travessem per l'esquerra  i anem a buscar una zona de blocs, sense camí gaire definit, tot seguint les escasses fites i ja amb la mole del Pic de Vallibierna davant nostre, a la dreta la muralla dels pics Russel, Margalida, Tempestades i Aneto.

Una vegada superem el laberint de roques el camí torna a aparèixer i en llaçades curtes va superant els últims metres que ens separen del cim per terrent semidescompost.

Últims metres i arribem al primer tres mil del dia, el Pic de Vallibierna Est, un 3030m, el primer tresmil de la Txell, no ens hi aturem massa temps, 

Uns metres més enllà veiem la silueta del Pico de Vallibierna (3067m) , el germà gran del que acabem de fer, avancem per cresta senzilla i en poc més de cinc minuts ens hi plantem, ja en tenim dos aquí si que ens hi estem una estona, assaborint les espectaculars vistes.

Per a completar la jornada i fer-nos amb el tercer tresmil cal superar un petit esperó, tant estret que no podem passar-hi drets, al primer cop de vista impresiona, el paso de caballo, i com be diu el nom una forma de passar-lo és així. 

En pocs minuts ens plantem en el Pic de Culfreda (3062m) acompanyats per un gèlid vent

Iniciem el descens seguint les fites i arribem a un primer coll on a la dreta baixa una canal, nosaltres seguim per la carena que, primer per l'esquerra i després per la dreta, ens porta a la base d'aquesta mole de pedra.  

Desde aquí, seguim les restes de corriol que sense perdre pràcticament alçada ens porta al coll de Llauset, que ens dona la benvinguda amb aquests característics colors.

El descens per aquest vessant és força còmode, a les vores del corriol petites acumulacions de pedretes ens fan més senzill el descens i en pocs minuts avancem un bon troç, al fons la presa de Llauset que ens espera.

Amb el punt d'arribada visible en tot moment ja només ens cal desfer el camí fins la autocaravana i disfrutar, mentres dinem, de les vistes que ens ofereix aquest preciós indret.

Han estat poc més de cinc hores i mitja voltant per una de les zones més maques i agraïdes del Pirineu, amb una companya de fatigues inmillorable que no ha dubtat ni un moment a l'hora de travessar el paso de caballo. M'ha fet especial il.lusió acompanyar-te en els teus primers tresmils, moltes felicitats Txell!

Seguir llegint »