Cantabria (I)

Com resa el poema de Kavafis en un dels versos més bells que s'han escrit sobre el sentit de viatjar, i una autèntica metàfora sobre la vida: (poema complert)

"Cuando emprendas tu viaje hacia Ítaca,

debes rogar que el viaje sea largo,

lleno de peripecias, lleno de experiencias."

Tres línies que expressen a la perfecció el misteri pel qual el ésser humà viatja, el motiu pel que es juga el físic per a descubrir nous camins, per trepitjar allà on ningú abans ho ha fet.

I aquesta vegada el viatje em porta a Cantabria, a Trasierra, a la casa que hi te en Toni. Una casa que és més que això, és passat i present, son records propers i sentiments molt arrelats que ha volgut compartir.

El viatje comença dimarts 4, després de carregar el cotxe, surto direcció Riudoms, avui faré nit a casa del Tista i la Jaqueline i demà a primera hora ficarem romb cap a Cantabria.

Arribo pels voltants de les 20h30, soparem al mas que te el pare del Tista, pintor, dels de pinzell i tela,  a les afores de Riudoms, un emplaçament privilegiat que tot i arribar-hi de nit, em captiva. Fem un tomb pel taller i m'ensenyen les pintures i les últimes creacions. No triguem a anar a taula, ens han preparat un sopar cinc estrelles i entre mossec i mossec fem petar la xerrada, com no, el tema principal, la crisis.

 El temps va passant sense pressa davant d'uns postres molt llaminers,  demà però hem de sortir d'hora i ens despedim, deixem el cotxe carregat i anen al llit, avui el despertador només ens deixarà dormir-ne 6.

Ens llevem abans que ho faci el sol, volem aprofitar la tarda a Trasierra, esmorzem i sortim a les 7h30, ens esperen 6h de cotxe, principalment per autopista. La Jaqueline ens ha preparat uns entrepans i a mig camí parem a menjar-los. Vorejem Bilbao pels túnels i arribem a Torrelavega, la carretera està tallada, avui passa la Vuelta, toca esperar. Veiem tot de rètols de la cursa i decidim parar i provar sort a veure si els veiem passar.Hi ha gent asseguda als vorals de la carretera i no dubtem a preguntar quan tenen previst que passin els corredors, la resposta un determinant : "Pero zi ya han pazaaoo!". Realment el temps aquí pren una altra dimensió, encara ens preguntem doncs que hi feien allà asseguts.

Son les dues i mitja quan aparquem el cotxe al parquing de la platja de Cóbreces, la Carol està prenent el sol amb el Luisma i la Marta, el Toni i la Laia estan a l'aigua aprofitant que la marea és baixa.

Les primeres converses van teledirigides al surf, aquesta tarda després de dinar ja sé que em tocarà.