La nit ha sigut curta, ahir de Montserrat vem anar a Banyoles, a casa del Toni, i després de sopar vem anar a treure el cap a Girona, a barraques, no hi havia massa gent, l'ambient era força distès.
Aquest matí el despertador no ha perdonat, complegar llits, preparar la taula i esmorzar fort.
L'edu direcció cap a Barcelona i el Toni i jo cap a Solius, prop de Santa Cristian d'Aro, on abans del restaurant Mas el Pla surt una pista en direcció a Can Llaurador, el passem i deixem el cotxe poc després, davant nostre ja veiem per on es desenvolupa la ferrada amb tot el conjunt d'agulles formant una mitja lluna.
Carreguem motxilles i comencem a caminar cap a les agulles tot seguint la pista principal durant uns 15 minuts fins que els rètols ens porten per un corriol que puja directe fins l'inici de la ferrada. Deixem a la esquerra una escala arrencada de la paret i assolim els primers graons grimpant per terreny fàcil.
Els números son atractius, nou ponts, deu agulles, onze ràpels...Iniciem la que està considerada la ferrada més llarga i difícil de la península, pujant la primera de les seves agulles, l'Agullola. Ens equipem amb el material bàsic de ferrades però a més amb vuit i corda, en portem una de 60m de 10.5 de diàmetre, massa corda, massa pes a l'esquena, amb una de 40m n'hi ha de sobres.
Aquesta primera presa de contacte es deixa fer, un primer tram vertical ens ajuda a entrar en calor en aquest matí fresc, estem sols a la via, per ara...
Arribem al primer dels ponts, aquest nepalí, d'uns 25 metres i que ens ajuda a canviar d'agulla, aquesta rep el nom d'agulla del Llom.
Aquesta ens regala uns primers flanquejos divertits pels braços, anem guanyant alçada i les vistes son cada vegada més extenses
Ens trobem un flanqueig pel qual hem de progressar tibant d'una corda de vaixell en el seu extrem superior força gastada el terreny però és fàcil i fem via,
Un pont tibetà ens torna a fer canviar d'agulla nou metres ens separen de l'agulla de la Torre, aquí les dificultats aumenten, arribem al primer dels ràpels
Ens porta fins a la vaguada i després d'un tram a peu continuem pujant per l'Agulla el Tetó que mitjançant un altre pont, pel mig dels arbres, ens retorna a l'agulla de la que veniem.
Arribem a un altre ràpel aquest més llarg i amb indicacións de color blau de la direcció que hem de seguir
Després de tornar a remuntar per l'agulla el Tetó arribem a un tram on el camí equipat se'ns uneix en una zona ideal per a parar i fer un mossec, contemplant les magnífiques vistes de l'Empordanet, últimament quasi la meva segona residència..
Després de seguir uns metres el camí equipat ens desviem a l'esquerra tot seguint les marques i ens endinsem de ple en la que crec que és la zona més dura, coincidint amb el cinquè dels ràpels, l'accés a aquest últim a través d'un flanqueig desplomat.
Després de caminar per la vaguada les marques ens porten a una altra agulla, la més aèria, l'agulla El Central, on els flanguejos desplomats son habituals i comencen a carregar els braços de mala manera.
Afrontem un nou ràpel que ens deixa a la mateixa agulla, per la que continua la ferrada
A partir d'aquí la cosa es complica una mica, en el sentit que una vegada fet tot el recorregut per l'agulla arribem a un ràpel que decidim baixar-lo desgrimpant i conectem amb un pont tibetà que ens duu a l'Agulla Canaleta 1
Un altre tibetà per apropar-nos a la veina Agulla Canaleta 2
Després de varies desgrimpades i d'enllaçar a posteriori amb la ferrada arribem al que considerem el final de la ferrada, després de quasi quatre hores. Un consell per a no perdre's, fer tots els ràpels i seguir les marques. En resum, la ferrada més dura i llargaque he fet fins el moment.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada