La Vall de Madriu-Perafita-Claror, declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO, és un refugi de fauna i flora d'especies rares. Una vall preciosa i un lloc perfecte per a fer caminades amb la família.
Desde el 1999 el que no és rar és trobar a algun "ferratista" disfrutant de l'entorn d'una manera diferent, resseguint la línia traçada per les grapes, cadenes o el cable de vida que dónen nom a potser la ferrada més maca d'Andorra, no tant per la varietat sino per l'entorn per on es desenvolupa.
No és una via senzilla però tampoc és difícil, els seus trams més verticals, tots molt ben equipats, tenen la suficient continuitat com per anar acumulant fatiga. És per això que no és una via per a iniciació tot i que si la persona té una bona forma física pot ser una bona primera via.
I aquest és el perfil de la Cris, bona forma física, àgil i amb ganes.
Deixem el cotxe aparcat davant unes naus industrials i iniciem l'aproximació, els primers metres per asfalt fins que seguint el rètol indicador de la ferrada ens endinsem al camí que ens aproparà a l'inici de la via seguint les marques grogues en 10'. A mesura que ens anem apropant les pulsacions van augmentant al mateix ritme que els nervis, fins que arribem a peu de paret que és quan es disparen i arriben al seu màxim nivell.
Arnés, bagues amb dissipador, mosquetons de seguretat, casc i guants, estem llestos!
La primera paret pot impactar si no s'està acostumat a les alçades, no és vertical però si mantinguda.
Primera presa de contacte i primeres passes. L'alçada a la que arribes en poca estona no sembla impresionar a la Cris, és més, fa la impresió d'haver-ho fet tota la vida, s'hi troba com peix a l'aigua.
Els trams més drets es van convinant amb flanquejos ben equipats amb preses pels peus i d'altres amb bona roca on has de mirar on trepitjar.
Després d'uns trams amb ziga zagues per corriols arribem potser a la zona més interessant després de passar per una zona de cadenes que ressegueix el peu d'una roca que sembla tallada a ganivet.
Arribats a aquest punt ens espera un petit desplom amb un canvi de vessant que dóna pas a un tram molt vertical.
Després d'un descans ens endinsem al bosc i la via comença a resseguir una aresta de roca on trovem els millors passos i les millors vistes a Andorra i algunes de les seves muntanyes.
Al final d'aquesta aresta ens espera un pont tibetà que no sent difícil pot impresionar.
Un parell de murs més ens porten al final de la via i després d'uns deu minuts de caminada iniciem ja el descens. Als cinc minuts, però, unes taules de fusta ens conviden a dinar. Una barra gallega del forn de Martinet, un pa de nogues, unes llaunes de tonyina i un pa de xocolata ens ajuden a recuperar les forces, tot sota l'atenta mirada d'una família belga.
Amb la panxa plena continuem el descens per camí ben marcat fins arribar a la vall,
travessarem Ràmio i Entremesaigües, nuclis avui en dia només habitats ocasionalment i arribem al cotxe en poc més d'una hora, hem baixat a bon ritme.
Bona via ferrada i bona companyia, que tot i ser la primera via de la Cris l'hem feta en hora i mitja!
Més que la bona forma física, l'agilitat o les ganes és la paciència i seguretat que transmets!
ResponEliminaM'ha encantat!
Jo content de poder compartir racons tan macos i de que t'hagi agradat, això si, la via la vas pujar tu soleta, amb una soltesa més pròpia d'algú amb molt més rodatge! Enhorabona.
ResponElimina