Muntanya màgica com poques, el Pedraforca és lloc d'encontre d'escaladors, de muntanyencs, de turistes..... i avui de la meva family.
L'obejctiu és clar, pujar al Pollegó superior desde el coll de verdet amb la meva mare, germana i cunyat i fer el descens per la descarnada tartera.
El dia comença clar, ni un núvol que ens lliuri de la intensa llum del sol, estem a la tardor però per les temperatures que esta fent no corresponen, aprofitem-ho doncs.
Son les 9h15 i comencem a caminar des del mirador de Gresolet, sobre nostre la desafiant mole de pedra de la que forma part el Pollegó superior.
Pugem uns metres per la pista i agafem el trencall cap al Lluis Estasen, aquí comença el corriol que ens portarà al coll del verdet.
Anem preparats per l'ocasió amb barretes energètiques, beguda isotònica i per si de cas algun gel.
Comencem xino xano, l'excursió serà llarga així que no podem abusar del ritme.
L'inici transcórrer per bosc, tot vorejant la cara nord, a estones encara lluny es deixa veure el primer objectiu, el coll de verdet.
El corriol es comença a empinar i fiquem la directa cap al coll
Primer objectiu aconseguit, parem a recuperar forces i a disfrutar de les vistes
A partir d'aquí comença la part més aèrea i escarpada de la pujada. La dificultat però és progressiva, va en augment.
El primer ressalt, encaixonat, ens permet progressar per roca bastant polida i en poca estona arribem a un primer cim desde on ja veiem el Pollegó
A partir d'aquí una succesió de pujades y baixades per roca amb dificultat variable ( màxim II ) ens va apropant al cim, ja quasi és nostre.
Anem seguint les marques groges, veiem el cim, està ple de gent, una última grimpada ens hi porta, ja hi som!
La primera part ja la tenim, no cantem victòria, encara hem de baixar i el descens no és precissament fàcil...
La tartera degut al pas de tanta gent està molt descarnada, no hi ha suficient gruix de pedres com perquè la baixada sigui fàcil, ans al contrari, es fa força incòmode baixar, acumulant relliscada rera relliscada però aconseguim l'objectiu després de 9h. Ara si que ho podem celebrar. Felicitats a tota la family, no puc sino estar-ne molt orgullós.
Brother!
ResponEliminaQue para orgullo el mío por tener una bestia de hermano capaz de hacerme caminar y grimpar durante tantas horas sin enterarme! Cada vez estoy más convencida que la bebida esa tan buena era un placebo, seguro que solo era zumo de naranja y resulta que estoy sacando la genética que llevo dentro... jajaja
ResponEliminaQue maravilla de montaña impresiona cuando la ves i mas cuando la vas subiendo,es una pasada,acabas sintiendote un poco mono,pero que gozo cuando coronas la cumbre,indescriptible,gracias por hacernos tan facil poder tocar casi el cielo,y despertarnos unas sensaciones tan intensas.Gracias contigo al Himalaya.jeje...MARIONA
ResponElimina