La Senda de Camille III

Quina calor més insoportable! Després de queixar-nos que no caviem al llit, ens han canviat i ens han ressituat al nivell tres d'una llitera de tres pisos, just sota la teulada de fusta. La nit ha començat tranquila i abans de poder agafar la son ha arribat l'orquesta, tots tenors, fins que sobtadament un d'ells amb un do de pit descomunal els ha fet enmudir, m'ha semblat que se'm movia el llit...
A mitja nit m'he hagut d'aixecar a beure aigua, no podia més, he baixat com he pogut de la meva tercera planta i a les fosques he anat cap a la motxilla, situada al passadís. Allà hem intercanviat unes paraules amb un nano que patia de mal de cap, potser era el que dormia al costat del jefe dels tenors.
No ha trigat massa a sonar el despertador, son les 6h30 i comença a clarejar. Deixem les motxilles preparades i les baixem al menjador, avui serà l'etapa reina i hem de guanyar temps com sigui.
L'esmorzar ens espera, el típic esmorzar a base de pa, confitura, cafe, suc, llet, cereals, res que no sigui l'habitual, uns minuts abans una safata plena de pit de gall dindi s'havia buidat :

 "Os queda mas? 

No, se ha acabado. 

Y algo de proteina no teneis, atun por ejemplo?

No, no queda nada

Vale gracias"

Definitivament les instal.lacions son molt bones, el mejar és molt bo, però el tracte és força dolent. Recollim les coses i comencem l'etapa, cinc quilòmetres en baixada per una carretera asfaltada que ens ha de portar fins el camping de Zuriza, aquí enganxem cobertura i podem parlar amb els de casa, estem be, tot va be.

Massa ràpid ho hem dit, quan sortim de l'ombra la xafogor és insoportable, davant nostre la primera pujada del dia i la primera suada.

Ens endinsem ara per pista forestal per la vall de Petraficha, seguint el gr11,

al final de la pista un aparcament i una font fresca, ens hi llencem de caps. El camí en tirada recta va retallant les corbes que va fent la pista forestal, passem per davant d'unes granges i davant nostre, imponent, la Sierra d'Alano, amb la Punta del Achar en primer terme. El pas natural per atravessar-la és per l'esquerra de la Punta del Achar, per l'Achar d'Alano, que tot i ser una pujada no molt pendent ni llarga, fem una suada important, l'aigua ens regalima per l'esquena, braços i cames estan empapats, sort que hem carregat aigua a la font.

Aquí dalt ens dividim, el Toni se'n va a fer una ruta alternativa que el durà a fer el cim del Peñaforca i posterior descens fins el coll de Lenito, l'Edu i jo amb vambes continuem pel recorregut original.

Ens espera un tram de baixada força còmode que ens permet, tot seguint les fites i marques, anar fent petar la xerrada, cosa que sempre és un plaer fer amb algú com ell i amb la tranquilitat que et donarà sempre el millor consell.

El camí ens porta a una pista forestal de la que en fem uns metres encara en baixada i que deixem per agafar un corriol que s'endinça dins el bosc, aquí comença la segona pujada forta del dia i que ens ha de portar fins el coll de Lenito. Tenim sort que el recorregut transcorre dins un bosc de faig que ens protegeix, en part, del sol, tot i això la suada torna a ser important.

 

Hem quedat en trobar-nos amb el Toni aquí al coll, hem arribat abans i no parem de mirar cap a la muntanya buscant algún indici d'ell baixant. Al cim una silueta es mou, falsa alarma. Aprofitem per a menjar unes barretes mentres especulem amb el camí de baixada. Els dúbtes queden difosos quan el veiem baixar, és com un isard, va desfent el camí fins el coll amb rapidesa tot seguint les fites de pedres, no triga en arribar.

Continuem ara els tres la baixada per corriol que acaba desembocant en un pista molt descarnada i pendent, difícil de baixar, per tal d'evitar-la anem agafant les dreceres en forma de sender que ens van apareixent i que ens duen fins la carretera de la Val d'Echo desde on veiem la carretera que puja cap a Gabardito, proper destí.

Creuem el pont sobre el riu Aragón i pocs metres després, a l'ombra, parem per a tornar a menjar, ens espera la tercera pujada del dia i a aquestes alçades les forces ja comencen a afluixar.

El corriol de pujada va retallant les corbes de la carretera, protegits pel bosc, anem bevent  aigua calenta, fins que tenim la sort de trobar una font a mig camí d'aigua fresca, ens hi recreem una bona estona tot mullant-nos cara, cames i braços i és clar l'estómac.

Arribar a Gabardito se'ns està fent llarg, de cop la pendent suavitza, la vegetació s'obre i apareix el refugi, tornem a estar per escórre'ns i demanem dos aquarius per persona, estem assedegats!

El tracte que rebem aquí no té res a veure amb el de Linza, te més caire de refugi, es nota a l'ambient, per nosaltres ens hi quedariem però ves per on l'únic refugi on hem fet paga i senyal és el de Lizara, ho deuen fer a propòsit.

Continuem endavant, ara el camí no te grans desnivells ni grans pendents però és llarg, hem de travessar el Plan de Dios te Salve i el Plan d'Aniz, extenses zones de prat alpí on vaques i eugues pasturen sense pressa, ni s'inmuten al nostre pas.

El Coll de lo Foratón marca l'inici de la baixada, a la nostre esquerra s'aixeca 600m sobre nostre el Bisaurín, el deixem per demà, només pensem a arribar al refugi i treure'ns les vambes. Ho fem mitja hora després.

El refugi és acollidor, igual que els guardes, hem arribat a bona hora i tenim temps per pujar a l'habitació, de vuit persones, i escollir llit, fer quatre estiraments una bona dutxa i fer petar la xerrada amb una família de valencians, hi ha tres generacions de muntanyencs, fan molt de goig i perquè no dir-ho enveja sana. Entre una cosa i l'altre el temps  transcorre pausadament, es respira tranquilitat aquí a Lizara, estem satisfets de l'etapa d'avui.

Toquen les vuit i som tots a taula, estem afamats, han passat més de dotze hores de l'anterior àpat important, així de ben segur que el sopar és boníssim. I realment ho és, una ensaladilla russa casolana i com no estofat de vedella, ens fan recuperar les forces, i com no hem repetit i és clar avui també toca sortir a caminar per païr el sopar.

El sol ja està baix, la calor però encara es fa notar, no baixem dels 25º, s'està be aquí fora del refugi, les parpelles comencen a pesar i demanen retirada i les hi fem cas, avui no caldrà dormir en diagonal ni invaïr el llit del costat, dormirem però amb la finestra oberta.