La Senda de Camille II

La nit ha sigut molt calurosa,  al costat del meu llit de metre vuitanta en quedava un de doble buit, l'he ocupat  i he pogut dormir en diagonal, per més "inri" la nit ha estat ambientada per un concert de roncs que competien entre ells per ser el més estrident.
El despertador en forma de telèfon avisa que son les 6h45, ens espera l'esmorzar a partir de les 7h, una mica de pa torrat amb confitura, uns quants cereals i una bona tassa de cafè. Hem baixat les motxilles al menjador, carreguem aigua a la font de l'entrada del refu i comencem la segona etapa.

Ens despedim del idílic paratge caminant direcció nord, al principi en baixada fins la cabane de Lapassa i en suau pujada fins el coll de Saoubathou. A l'Est el Midi ens dóna el bon dia il.luminat per les primeres llums, sota nostre ja podem veure Lescun.

El camí va resseguint les formes de la muntanya, aquí dalt no arriba el bosc, inmensos paratges de prat alpí fan les delícies de vaques, eugues i ovelles.

A mig camí un rètol informatiu ens parla d'aquella gent que va fugir del seu país durant la guerra civil, gent que va començar una nova vida partint de zero, alguns, d'altres van quedar-se pel camí o en els camps de concentració instal.lats al país veí, temps complicats aquells, els dels nostres avis.

Seguim planejant i arribem al portillo de la Cunarda, estem decidits a fer una drecera, creiem, més interessant que el recorregut original. Desde el port pugem a la Peña lo Riste i a la Punta lo Rincón, les vistes son extenses i ens hi estem una estona. El descens fins el Puerto de lo Palo és força pendent per terreny rocallós, al port parem a mirar el mapa i decidim el recorregut a seguir, quan veiem el que ens espera obrim la bossa del menjar i decidim omplir l'estómac.

La idea és la següent, el recorregut de la Senda desde el Puerto de lo Palo, va seguint la HRP fins al camping Lauzart, prop de Lescún, 1100m per sota, i després torna a remuntar seguint una pista asfaltada durant uns 5 quilòmetres. La pista passa a ser camí i aquest arriba al seu punt culminant als 2084m del coll de Petrachema. La variant que fem segueix, desde el Puerto de lo Palo, el corriol que passa per sobre les Foyas de Santa Maria cap al Collau de la Ralla, desde aquí pugem el Pico de la Ralla i baixem fins el Ibon de Acherito per anar a trobar el camí de pujada al coll de Petrachema, un itinerari molt més interessant.

El primer tram el sender no està gens definit, fins que no arribem al peu del collau de la Ralla, on el terreny es torna més pedregós, no veiem fites.  Al coll la vista del Pic Pourtet Barrau i del Pourtet Ouvert son impresionants,

anem seguint les fites i alguna tram de corriol que ens porta a vorejar el Pico de la Ralla pel Sud fins al coll i remuntar desde aquest, la via normal d'ascens, sense gaires complicacions.

Iniciem el descens per una de les canals que porten a l'Ibon, està molt descarnada, podrien anar de la ma amb la del Pedraforca, aquesta però és més pendent.

Arribem amb més pena que glòria a l'Ibon, hi ha gent prenent el sol, d'altres sucant els peus, estem a quasi dos mil metres i la calor apreta de valent, és realment temptador.

Continuem direcció Nord Oest fins a arribar a la carena. El camí continua fent zigues zagues en descens fins l'Ibon d'Ansabere i les Cabanes d'Ansabere on trobariem el traçat original de la Senda. Al final però decidim fer una pestosa diagonal per a no perdre molta alçada i que ens porta fins la cota 1700.

Hem recuperat el recorregut original. Davant nostre s'aixequen les impresionants agulles d'Ansabere.

Comencem l'ascens al coll de Petrachema, el camí va fent llaçades curtes per a superar els prop de quatre-cents metres de desnivell que ens separen, el terreny sembla lunar.

Ja tenim l'etapa al sarró, només ens queda una suau però llarga baixada fins el refugi de Linza, passant per les foyas del ingeniero i poc després endinsant-nos a un dens bosc de faig per acabar arribant al concorregut refugi, de fàcil accés amb cotxe i per tant amb poc caràcter de refugi propiament dit.

La benvinguda és d'allò més "amable", els cambrers més que parlar borden al mateix temps que serveixen cubates en gerres de mig litre. L'ambient és més propi d'un bar de poble que d'un refugi, tot i que les instal.lacions son modernes i encarades cap a aquest tipus de públic.


Avui l'habitació és de 15 places, a veure si tenim sort i no hi ha concert de mitja nit, que avui ha sigut llarga l'etapa i necessitem descansar per començar amb forces l'etapa de demà, etapa reina.

Després de la sessió d'estiraments de rigor al jardí exterior del refugi, la gana apreta i comencem a agafar possicions a les taules. El primer plat, un estofat de llenties, mooolt bo, volem repetir.... qui s'atreveix a demanar un altre vol de llenties?

De segon i com serà habitual estofat de vedella, també molt bo.

El resum del dia seria aquest: