Fa dies que de camí a la feina em vaig mirant el Puigpedrós i em dóna la impresió que aquest any es pot pujar amb esquís, en Jordi, el guarda del refugi de Malniu, m'ho confirma, aquest any no se m'escapa.
Em fa especial il.lusió pujar el Puigpedrós amb esquís de muntanya, a peu a l'estiu el pujo tot sovint, encara que pugui no ser el cim més atractiu o tenir una pujada una mica farragosa, a mi m'agrada, és més, exerceix en mi una atracció difícil d'explicar. Em genera una sensació de calma i de tranquilitat, com poques altres muntanyes.
Surto de Puigcerdà sabent que no podré arribar amb el cotxe fins el refu, només hi ha quatre quilòmetres de pista oberts desde Girult així que tindré feina extra, el dia però acompanya.
Deixo el cotxe en el pàrquing improvitzat i segueixo la pista a trams nevada a trams amb l'asfalt visible fins que trobo l'indicador groc del sender local nº 117 i un important rastre de raquetes. El camí molt divertit va remuntant per dins el bosc fent ziga-zagues fins arribar al refugi de Malniu, a mesura que m'hi apropo el soroll d'un xerrac es va fent més intens fins que reconeixo el culpable de l'escàndol, en Jordi, el guarda del refugi. Parlem una estona i continuo a munt, a la baixada ja farem petar la xerrada.
Disfruto lliscant per sobre el llac gelat i encaro les primeres rampes tot seguint unes desdibuixades traces d'algun esquiador que dies enrera hi va deixar la seva emprempta, avui però estic sol a la muntanya.
Vaig pujant pels àmplis vessants nevats que m'ofereix la muntanya tan diferent de com la recordava a l'estiu, traçant àmplies llaçades, assavorint cada pas, deixant-me portar per les sensacions que m'ofereix a cada moment.
La pujada em passa ràpida, a estones em vaig girant enrera omplint-me la mirada amb les àmplies vistes de la vall. No trigo en arribar al pla de Campcardós, abans però m'he de treure els esquis uns 50 metre, el vent ha fet feina per aquí dalt.
Desde aquí ja veig el cim, se'm fa extrany, el caos de blocs de la piràmide somital està amagat sota una gruixuda capa de neu, estic de sort podré fer cim amb els esquís als peus.
Aquí dalt la sensació d'amplitud és enorme, estic sol però en cap moment tinc la sensació de sentir-me sol, m'empapo de cada instant, de cada moment, de cada soroll i poc a poc em vaig apropant al cim.
Les vistes desde el cim son pràcticament infinites, m'hi distrec una bona estona identificant els cims propers i d'altres més llunyans, tots ells coberts per una gruixuda capa de neu. El vent se'm presenta com amic inesperat i no trigo en tornar-me a calçar els esquís per desfer el camí fet, disfrutant de la baixada i de la excelent neu, a trams onejada pel vent.
Han sortit desde el cotxe 1100m de desnivell, 30min fins el refu, 1h fins el cim, gran esquiada i millor neu.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada