Carros de Foc amb esquís (aproximació)

Era l’estiu de 1987 quan alguns guardes de refugis de la zona van decidir fer la travessa Pallars – Ribagorça – Aran, en només un dia. No era una competició, només una manera de visitar als altres guardes i xerrar una estona.

Algú, no sabem exactament qui, ni perquè, ho va anomenar Carros de Foc, i des de llavors sigui estiu o hivern, quan algú fa la travessa, la veu corre de refugi en refugi tan ràpid com el vent creua els serrals: “avui passen els Carros de Foc”

Des d’aquell estiu de 1987 són molts els muntanyencs, excursionistes o corredors que han gaudit de la Carros de Foc i són molts els que repeteixen l’experiència, perquè sempre quedaran racons carregats de bellesa per descobrir.

I amb aquesta excusa ens endinsem en un dels racons més bells del Pirineu, per descobrir les seves muntanyes, els seus colls i els seus refugis, algun d'ells ben peculiar.

  El nostre viatge no comença avui, va començar fa uns quants anys quan va aparèixer en un vèrtex, que encara conservo i que relatava la proesa que varen fer els guardes dels refugis del parc; en aquell precís moment em vaig sentir captivat per aquelles muntanyes, i avui quinze anys després, en el segon intent, em torno a trobar a Espot, davant l'oficina dels taxis carregant esquís i motxiles amb en Toni, en Guillem i en Tista.
  Portem setmanes preparant el material, sospesant quasi de forma malaltissa la motxila amb el material, intentant reduïr aquells grams extres, be, tots menys en Guillem que porta una motxilla que els de Ryanair es fregarien les mans al veure-la.

Espot no ha canviat desde la última vegada que hi vaig venir, els taxis que pugen cap a Sant Maurici son els mateixos, els gruixos de neu, però, s'han triplicat en comparació amb els d'aquella ja llunyana setmana santa del 2009.

Pugem al Land Rover llarg de color blanc, quinze minuts ens separen d'Espot a Sant Maurici i 5,10€ per cap, agafem l'últim dels taxis i l'arribada a Sant Maurici ens regala les últimes llums del dia.

  Avui farem nit al Mallafré, ens fiquem els esquís allà on el taxi ens ha  deixat i que ja va de retorn a Espot amb un grup de raquetaires que han fet una sortida de dia per la zona.

  Avancem assaborint cada racó que ens depara el sinuós camí cap al refugi, son les primeres passes de la travessa, en aquests primers metres sota l'atenta mirada dels Encantats per una banda i per l'altra del llac de Sant Maurici gelat de cap a cap.

  Arribem en quinze minuts al petit refugi, semienterrat per una gruixuda capa de neu, on ens rep el també peculiar guarda.

Aquesta nit compartirem el refugi amb una parella que han pujat amb raquetes desde Espot, arriben amb gana, el menú de ben segur que no els defraudarà. Una sopa de ceba de primer, de la que repetirem, un plat de llenties de segon, estofat de vedella de tercer i de postres macedònia ens fa anar al llit ben tips. A les 22h tanquen llums i es fa el silenci, aquesta serà la tònica dels dies vinents.