Ja hem agafat empenta i després de l'èxit de la primera ferrada de la Cris avui toca sessió doble, per anar escalfant motors la de Sant Vicenç d'Enclar, amb passos atlètics que ens treuran la mandra de cop i per a rematar la jornada la del Roc de Quer sobre Canillo, molt més exigent psicològicament.
Sortim a les vuit de Puigcerdà, avui anem enconjuntats tots dos de negre. El dia es presenta calurós com ve sent normal les últimes setmanes.
Aparquem el cotxe a l'únic lloc lliure del carrer sense sortida que porta a l'inici del camí d'aproximació de la ferrada, estem sols. Agafem la motxilla una mica de menjar i aigua i comencem l'aproximació que ens costarà deu minuts. Temps suficient per anar pensant en la similitud d'una via ferrada amb el dia a dia de les persones. Hi ha trams senzills, d'altres divertits, d'altres més o menys durs, hi ha passos que ens fan por i que hem de fer-los per seguir endavant, no val fer marxa enrera, no porta enlloc, el final de la via està sempre davant nostre. Entre pensament i pensament sense adonar-nos-en ens trobem davant dels nassos el primer graó, la primera rampa, suau, que ens permet entrar en matèria progressivament, aquí comença la segona ferrada de la Cris.
Els murs verticals i els flanquejos es van succeïnt en trams no massa llargs però a l'hora divertits.
Les vistes sobre Sant Julià es van fent cada vegada més extenses
L'adaptació de la Cris a les ferrades és impresionant, es la segona via que fa i la tinc sempre enganxada rera meu
Arribem a la part més dura de la via, primer un petit desplom que ficarà a proba els nostres braços, curt però amb un petit sostre i unes grapes amb tendència a la dreta que ens requeriran a més una bona tècnica per a progressar, mostrant una vegada més un bon equilibri entre força i agilitat no em dóna temps a fer-li cap foto. En el següent tram i el més dur de la via, un desplom progressiu molt continu, la puc fotografiar en plena acció, pujant sense pausa i amb seguretat.
Finalitzada aquesta secció arribem al final de la via que es converteix en corriol
I al final d'aquest ens regala les vistes de l'Ermita romànica de Sant Vicenç
Ara ja ens treiem els arnesos i demés material i comencem el descens marcat en groc. A mig camí a la font que normalment raja però avui està ben seca fem un mos per recuperar energies i acabem de fer el tros de camí que ens resta fins el cotxe.
Sense torbar-nos pugem al cotxe i sortim direcció Canillo on ens espera el plat fort del dia, abans però hem de sortir del laberint de carrers d'Andorra que ens obliguen a fer per evitar el recorregut de la triatló que es celebra avui. De Canillo direcció a Ordino i després de 500m de carretera deixem el cotxe al aparcament habilitat a la nostra dreta, des d'aquí surt la ferrada Canal del Mora, la Roc de Quer o també dita Directíssima s'inicia descendint 100m carretera avall, prop d'unes malles antidespreniments.
La roca no te la mateixa consistència que la que ens hem trobat a la ferrada de Sant Vicenç d'Enclar, aquí està més desfeta i requereix anar més en compte, en aquest primer tram, per a no llençar pedres als que venen darrera.
Anem guanyant alçada i a trams les grapes es van convinant amb preses d'escalada.
L'ascens és progressiu en aquesta primera part on ens trobem alguna secció més vertical i algun tram de caminada. Després d'una d'aquestes caminades més llargues de ziga zagues arribem al segon sector, el més dur amb diferència i que serà la proba de foc per a la Cris.
Comencem per una paret vertical que ens fa guanyar alçada ràpidament
I que a mesura que anem pujant per la placa vermellosa de pedra la sensació d'alçada comença a ser acusada,
fins que arribem a sota del desplom on hem de fer un primer flanqueig a l'esquerra
hem de superar el desplom amb tot el pati sota nostre i fer un altre flanqueig a dretes que ens portarà a un segon desplom més suau.
No és un pas fàcil, les grapes separades i el buit als nostres peus no ens permeten relaxar-nos en cap moment, em sembla però que la proba de foc ha estat per a mi perquè ella ni s'ha despentinat, per treure's el barret.
Superat aquest últim mur arribem al mirador del Roc del Quer després d'una hora i mitja, ara Canillo queda sota nostre en miniatura. Iniciem el descens també seguint les marques grogues i en poc menys d'una hora el camí ens torna al cotxe.
Acabarem la jornada dinant a la romàntica planta 6 del parquing del Punt de Trobada, el més atapeït de cotxes, preparant-nos uns entrepans de tonyina sobre una claraboïa sota l'atenta mirada dels tafaners treballadors del Hipermercat. De rera fons va sonant Flip Flops de Bäue que ens arrenca uns somriures.