Coma d'Or

Per fi un cap de setmana de bon temps i bones temperatures així que decidim anar ben lluny de les pistes d'esquí, ben lluny de Toses i pics de la Mina. 

Probem el pic de Coma d'Or, setmanes enrera la última pala era més negre que blanca, esperem que després de les últimes nevades hagi canviat la balança de colors. A més és un cim que amb esquís no l'he fet, l'excursió doncs promet.

Avui som colla, en Guillem ( l'altre kilian) en Toni, en Marcel i jo

Sortim de l'atapeït aparcament del Coll de Puimorents, sortejant les impresionants parets de neu que hi ha a banda i banda de la carretera i posem romb cap a l'Est, cap a la Coma d'en Garcia.

El dia és espectacular, els núvols baixos han deixat pas a un cel blau i a unes vistes de la muntanya encisadores. Pugem pel vessant dret de la vall, per l'altre una parella d'esquiadors van obrint traça a través d'un paissatge que dies enrera era més proper d'altres latituds que d'aquesta.

Anem avançant per la vall, pensant sovint en el descens, dessitjant que la neu es mantingui en condicions si més no fins que baixem, ens ho mereixem.

A estones mirem enrera i disfrutem de la munió de muntanyes nevades que tenim al costat i que ens fan embadalir per moments.

Arribem al coll i, ara si, veiem el cim, no massa lluny però tampoc massa a prop, aquí dalt les distàncies enganyen. Anem seguint les traces i veiem que tot i les últimes nevades no tenim suficient base de neu per baixar esquiant les dues últimes pales abans de tornar al coll.

Tenim el cim a tocar, la seva silueta li dona un caire alpí a l'ascensió

Quant més pujem més extenses són les vistes cap als cims Pirenecs, tots ells amb un mateix comú denominador,  l'impecable color blanc de la neu que a estones li cedeix part del protagonisme al negre de les roques.

Arribem a l'aresta cimera, la que divideix les aigües que cauen cap al Lanós de les que cauen cap a Besines i el primer que veiem és la altiva imatge del Carlit, vist amb neu no sembla ell. Qui diria que fa cinc mesos el vem pujar per aquesta cara.

Després de passar per la fina linia que forma l'aresta nevada, fem cim, aquí dalt la sensació de tranquilitat, de pau i de silenci és total, això és mitja vida.

La baixada, llevat d'aquest primer tram fins arribar al coll que la poca base no deixa fer, la resta és molt disfrutona, la neu està perfecte i la companyia obviament també.