Puigmal - Petit Pic del Segre

El dia s'ha llevat calorós, una xafogor horrible fa que qualsevol activitat es faci pesada. Al Puigmal però no hi deu fer tanta calor, ho vaig a comprovar.

Després de tants mesos de bicicleta de manera ininterropuda em feia falta un canvi, ja amb els objectius complerts, vull disfrutar d'allò que tant m'omple i que em serveix per desconectar, la muntanya.

Tres son les pretendents,  Puigpedrós, Carlit i Puigmal. El Puigpedrós és el primer que m'ha vingut al cap, la pista d'accés desde Guils però, m'ho ha fet repensar. Podria anar al Carlit...sinó fos tan lluny i disposés de més temps. Només m'en queda un, el Puigmal.

Aparco el cotxe al costat de la barrera, un centenar de metres més amunt del parking superior de l'estació d'esquí. No estic sol, una desena de cotxes han arribat abans, alguns de francesos d'altres catalans.

Agafo la motxilla, el mòbil i els bastons i em fico en marxa per la pista asfaltada. Arribo a la caseta de l'aigua i avanço a un grup de jubilats francesos que a mesura que pugen van estudiant les flors que hi van trobant.

A mesura que vaig pujant les primeres gotes de suor em van embolcallant la cara com si fós un tel, només trencat per les ulleres que em protegeixen els ulls del sol i la suor. Les primeres rampes una vegada deixo el trencall cap al Puigmal de Llo són molt dretes i tot seguint el camí en ziga zagues vaig guanyant el desnivell que em separa del cim. L'esmorzar no ha estat el més indicat ni "disciplinat", un bol de beguda de soja amb colacao i cereals de xocolata reblerts de xocolat fundent han fet la funció... i ara em toca suar-los, o més ben dit seran ells els que em faran suar a mi!

Vaig pujant amb agilitat, tota la que em permet el primer dia de muntanya després de vuit mesos de bicicleta. Pujada, pseudo pla, pujada.... aquesta és la tònica general. Davant meu veig el cim, última apretada i arribo al cim, el peu de formigó del vèrtex geodèsic em serveix de banc, formo part de la silueta de la muntanya completada amb la creu gran, la creu petita i l'estelada, a més de dues parelles que fan petar la xerrada en un racó amb vistes al Cadí.
Em prenc el meu temps per respirar, la pujada ha sigut intensa i encara esbufego, han estat 45 minuts. La profunditat de visió es veu limitada per la calitxa, tot i això s'intueixen els cims desde el Puigpedrós fins el Pic Peric, m'hi detenc una estona en contemplar-los, el just per agafar forces i l'aire que em falta.
Faig el tafaner tot escoltant la conversa dels meus veins i me n'adono que al meu costat hi ha una caixa metàlica, d'aquelles on la gent hi deixa quelcom escrit, la tentació em pot.

Dos papers escrits, un de plastificat amb un poema per una cara i per l'altra una dedicatòria a una noia desapareguda, una història trista, l'altre escrit a ma, per una de les cares la història d'un home que rememora  l'ascens al Puigmal després de 40anys de la seva primera vegada, per l'altre una frase curta però no menys representativa: "T'estimo Ramón 17-6-2012 Gemma". Un lloc perfecte per declarar l'amor per l'altre, llàstima que entre el paper i el pas del temps només hi ha un guanyador.

Després de la foto de rigor i de la meva dosis de romanticisme, decideixo apropar-me al Petit Pic del Segre, seguint la carena a pas lleuger. Avui no em creuaré amb cap isard, ni amb cap altre animal, l'únic en estat salvatge soc jo, o això deu pensar el meu genoll esquerra quan nota els impactes contra el terra.
Arribo al coll i em llenço per la pala, tan diferent a l'hivern, plena de roques que vaig esquivant. En un tres i no res arribo al torrent i el vaig resseguint, ara em toca esquivar el grupet de jubilats que no es perden detall de la flora de l'indret, fins i tot en prenen nota. Em pregunto que faré jo a la seva edat però poca estona roman el pensament al meu cap, m'estic enventant!

Torno a la calma quan trepitjo l'asfalt, tot caminant, que en cinc minuts em portarà al cotxe.