Descobrint el Montseny (II)

La nit ha estat humida, ha plogut fins tard però el dia comença sense núvols. Després d'un esmorzar light em canvio i surto a les 9h, direcció: Sant Celoni. Repeteixo part del recorregut d'ahir fins a Hostalric, un rodar tranquil em permet anar escalfant la musculatura i a estones vaig veient el Turó de l'home, sembla nevat... L'Albert, assidu ciclista del Turó de l'home em recomana que pugi per Mosqueroles, la cara més dura i mantinguda tot i tenir alguna baixada en el tram mig. Tinc el recorregut ben estudiat, ahir per la nit el vem estar repassant amb el meu tiet. Arribo a Sant Celoni i el caos de carrers i direccions prohibides em despisten una mica però acabo trobant la carretera que em portarà a la rotonda on escolliré pujar per Mosqueroles o per Campins. Ja hi soc, paro a un costat de la carretera i em trec roba, ara ve una bona estona de pujada i no vull suar en excés, a la meva dreta s'alça mil cinc-cents metres més amunt l'objectiu, aquesta nit hi ha nevat.

Començo la pujada, les cames no noten l'esforç d'ahir, el cap però, avui no m'acompanya hi hauré de ficar ganes o com diu el Dani "pit i collons". Arribo a Mosqueroles una baixada em dona la benvinguda a la població, a partir d'aquí la carretera va pujant progressivament amb tants per cent que volten el 6-7. Arribo a la Costa del Montseny, un 11% em fa afluixar el ritme, serà el preludi del que més endavant m'espera. A l'alçada de l'indret anomenat el Baiés, uns forestals barren el pas dels vehícles, la carretera és tancada per neu... No em detenc, tot pedalant li pregunto si puc passa i em diu: "si passa però et costarà pujar està gelada", ja tinc la motivació que em faltava. Venen una successió de rampes al 15% i l'asfalt està cobert per una capa de neu de 1cm, no em puc aixecar si no vull que em patini la roda. La pendent sembla que suavitza i l'espessa linia d'arbres dels quilòmetres anteriors s'obre i em permet gaudir de les vistes, el sol es reflecteix al mar i les tonalitats grogues-ataronjades impregnen els núvols del voltant, en un primer terme la boira s'eleva tot grimpant pels vessants de la muntanya deixant entreveure els pobles enclavats al fons de la vall.

Arribo a una cruïlla de carreteres i un rètol em ratifica el que la meva memòria recordava, em queden els sis últims quilòmetres, els més durs, els que tenen el pitjor asfalt, asfalt rugós i trencat i avui amb l'extra de la neu i el gel. Seràn sis quilòmetres algun d'ells fins al 9.5% de mitjana. Veig la torre, la veig propera, és mentira, la vista m'enganya i la carretera no m'ho posarà fàcil.

A mesura que vaig pujant vaig trobant més neu (veure video), es comença a acumular als frens i em van frenant les rodes. La roda davantera em comença a escupir neu als peus i cames i se'm comencen a refredar, un únic pensament, la baixada. Queden pocs quilòmetres, però encara no està fet, les antigues traces gelades de cotxes ara amagades per la capa de neu es converteixen en esquers i he de fer equilibris per mantenir-me sobre la bici. Faig una corba a la dreta i de cop la pendent suavitza, al davant hi tinc l'antena repetidora darrera hi tinc Montserrat, les Agudes, Matagalls, el mar i més enllà el Pirineu. Son moments de calma, de satisfacció, he assolit l'objectiu, sento l'olor de la neu, l'escalfor del sol llunyà, la humitat de la boira.

A partir d'ara però, tot el que m'abrigalla aquí dalt, se'm girarà a la contra a la baixada, la neu em fa lliscar les rodes, la humitat em roba la calor, els dits de les mans s'em gelen, no me'ls sento, em costa frenar, se m'adormen les mans i els canells, he de parar i escalfar-me. Les cames les tinc molles de la neu que la roda m'esquitxa, els peus també i encara em queden molts quilòmetres fins a desfer-me de la neu. Arribo a la carretera que fa una estona he deixat i continuo per l'esquerra per tancar el bucle i baixar per Campins. Toca pujar una mica, no hi ha manera d'entrar en calor, segueixo baixant encara per neu i arribo a la carretera comarcal, aquí sembla que han passat les màquines lleva neus, tot i això hi ha cotxes a les cunetes, d'altres ficant cadenes al mig del vial... Em llenço carretera avall, he de perdre alçada i esperar que a cotes baixes faci més calor. A mesura que vaig baixant la sensació de fred aumenta, no només no em sento els dits i les mans sino que la mandívula i el cos comencen a tremolar sense control. Atrapo a tres tot terreny i em fico a "rebufo" per absorvir tot l'aire calent que expulsen, sembla que funciona, poc a poc vaig recuperant el control del meu cos, arribo a Campins i miro l'hora, és tard i m'esperen per dinar, així que decideixo trucar per avisar d'on soc i el que trigaré a arribar. Arribo a Sant Celoni i fico la directa, porto poc més de quatre hores i encara m'en queda una més. Arribaré als postres! Tot d'una un cotxe toca el clàxon, és el meu tiet que em ve a buscar, la família unida.... Arribo em dutxo i vaig al menjador, estan tots entaulats però encara no han començat, buff quin fart de córrer! Han sortit 100km i 4h30