El terme efímer prové d'una paraula grega que significa "d'un dia", permet anomenar allò passatjer o de breu duració. Alguna cosa efímera te poca vida i desapareix al poc temps.
Així és el gel i amb l'hivern que estem tenint no és val a badar, si corre la veu que una via està en condicions (cosa rara) el marge de temps és petit abans que deixi d'estar-ho o desaparegui.
Aquesta vegada l'ocellet ens ha informat que la cara Est de la Dent d'Orlú estava en condicions, intentarem repetir una via nova, oberta la setmana passada i que transcorre per la dreta de
Fil pour les étoiles.
El despertador sona a les 5h del matí, no m'ha costat massa despertar-me, feia estona que tenia el son poc profund. Ahir ja vaig preparar la motxilla i el material, només em queda vestir-me de "gala" i esmorzar.
No me n'estic de res, una truita amb tres ous (un rovell) amb llauna de tonyina inclosa, kiwi, poma i pera, ah! se m'oblidava, i dos croissant reblerts de xocolata...
Em passa a buscar el Jordi a les 6h i sortim direcció Ax les Termes des d'on enfilem la carretera cap al preciós col de Pailheres, no hi arribem, a l'hivern és tancat, arribem al poblet de Lavail i girem a la dreta, tot travessant el càmping. Comencem a pujar per la pista forestal que ens ha de dur a l'aparcament de la Dent d'Orlú, tot i que la pista no te neu, hi ha algún tram que ha anat be tenir un cotxe alt i amb tracció a les quatre rodes, tot i això ens hem quedat a més d'un kilòmetre del parking. Ens equipem i fem la part que ens resta de pista a peu, són poc més de dos quarts de vuit i ens espera poc més d'una hora i mitja d'aproximació, just abans de sortir arriba un cotxe, no estarem sols a la paret.
Arribem al parquing d'estiu, ja veiem la Dent d'Orlú des d'aquí, encara però ens queda una bona "patejada".
Tot mirant el cim, hem d'anar a buscar la carena de l'esquerra creuant primer el torrent i més tard les pendents a trams dretes del bosc de pins.
Ja es veu el primer coll on un pal indicatiu ens marca la via normal a peu per pujar a la Dent d'Orlú, d'aquí una estona hi baixarem.
Ara però toca arribar a un segon coll que ens deixarà veure tota la grandiositat de la cara Est.
Fil pour les étoiles, el primer llarg no existeix, descartada; la línia formada més maca que veiem està a la dreta d'aquesta, la traça ens hi porta.
Estem a peu de via i el sol comença a tenyir la paret de colors groguencs; el gel del primer llarg, però, manté la tonalitat gris fosc propia del gel podrit o potser és el "planchón" de granit que té darrera qui li transmet el color...
Tirada de 60 metres i muntem reunió a la roca, un universal i un alien farán la funció. El gel és fi, més d'una vegada hem tocat roca, hem de pujar amb suavitat, sona a buit, tot i això a trams el gruix de gel ens permet ficar algun cargol, no entren del tot, resten un parell de centímetres a l'aire, la pendent no passa dels 75º.
El segon llarg transcorre en els primers metres per l'efímer gel gris, perdent verticalitat i convertint-se en neu dura en la resta del llarg, també de 60 metres. Montem reunió a la roca, dos aliens fan la funció.
El tercer llarg segueix la tònica del segón, campa de neu d'entre 50-60º amb algun ressalt de gel, seguros a la roca i part final a l'ensamble per arribar a montar la reunió a l'únic parabolt que no està enterrat sota la capa de neu.
El quart llarg igual que el tercer 60m de campa de neu dura
i el cinquè part final a l'ensamble i seguros a la roca per arribar a la fina aresta.
Des d'aquí uns passos per roca i uns equilibris per una estreta passarela de 50cm d'amplada i 1000m de caiguda per banda i banda que treu el singlot ens porten fins el cim.
Descens per la normal i en poc més d'una hora estem al cotxe.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada